En aquella família de llauradors, tots i cada un dels membres que la formaven, tenien assignada una tasca per a portar avant el manteniment de la casa, i Tonet no seria una excepció.
Havia complit onze anys, son pare va pensar que ja era hora que començara a aprendre algunes faenes del camp; tot i que encara era molt jove , no estava de més que fóra adaptant-se a la dura marxa del llaurador, a més, el dia de demà, heretaria les vinyes i oliverars de son pare, i havia de ser un bon llaurador capaç de realitzar totes les activitats pròpies de l'ofici.
Era el mes de juliol; Tonet no anava a escola, havien vacacions; son pare va decidir que l'endemà es portaria al xic a la vinya, calia tallar algunes males herbes que s'havien quedat pegades al tronc dels ceps, i que la rella de l'aladre no havia pogut acabar amb elles. Va pensar que no era una faena molt complicada, i que era apropiada perquè el xic anara iniciant-se.
La mare, sempre amb eixe instint protector de les mares, li deia al seu marit:
- Serà capaç el xic d'agafar l'aixada i tallar les males herbes?
I este li contestava:
- No et preocupes dona, que si no les talla totes, alguna deixarà coixa.
Al dia següent, molt enjorn, encara no havia eixit el sol, van eixir de casa pare i fill muntats en el carro, proveïts de dos aixades, una gran i una altra més xicoteta, de la cistella del menjar i acompanyats del bon i fidel company Riki, el gos de la casa.
A l'arribar a la vinya, van desenganxar el cavall del carro, i els van posar a l'ombra d'una gran garrofera que hi havia en un cantó del camp; el pare va agafar l'aixada gran i li donà la xicoteta a Tonet, sen anaren a la vinya i va començar la dura tasca. Riki s'havia quedat en el carro per a cuidar-ho i avisar si arribava algun estrany.
A mitjan matí el sol calfava de ferm, i Tonet va començar a adonar-se que aquella faena no era del seu grat; son pare li donava conversació i li comptava coses per a distraure-lo, però a pesar d'això no aconseguia que estiguera a gust en el treball que estava fent.
Al cap d'un estona, Tonet li va dir a son pare:
- Quina calor fa pare!
I este li va contestar:
- Si fill si, fa molta calor.
Després d'una bona estona, va tornar Tonet a la seua:
- Que suat estic pare!, - va dir llevant-se el barret i passant-se la mà pel front.
Son pare fent el mateix gest li va contestar:
- Jo també estic suat Tonet.
Va passar una bona estona, i Tonet no sabia que fer per a alliberar-se de l'aixada i d'aquell endiablat sol que el socarrava; de sobte li va dir a son pare:
- Podríem anar a beure aigua.
Son pare li va contestar:
- Ara quan arribem al final de la tira anirem a beure i descansarem una estoneta.
Quan van acabar la tira i sen van anar a beure i a descansar a l'ombra de la garrofera, Tonet es va adonar que Riki havia fet un clot en la terra, s'havia gitat i estava amb els ulls tancats i les potes estirades, molt fresquet i descansat.
A Tonet se li va ocórrer dir-li a son pare:
- Que bé està el gos pare, ací ben descansaet i sense suar; ja m'agradaria a mi fer com ell.
El pare se li va quedar mirant i li va contestar:
- Si vols fer com el gos, no et preocupes, no hi ha problema, et quedes ací i ja està tot solucionat; però dis-me Tonet, saps lladrar com el gos? no oblides que tens que lladrar si algú s'acosta al carro.
El xic no sabia que contestar, però son pare va continuar:
- A veure com lladres, que et senta jo.
Tonet es va quedar atordit, però va pensar que valia la pena fer-ho si amb això s'anava a alliberar de l'aixada i del sol.
- Bub-bub, bub-bub.....va lladrar.
El pare no va quedar content, va dir que era un lladruc molt dèbil i ell no el sentiria des de l'altra punta del camp.
Tonet va lladrar novament, però esta vegada amb molta més força; son pare ja es va quedar convençut.
El pare se’n va anar a continuar amb la seua tasca, i el fill es va quedar a l'ombra de la garrofera, tombat en una manta com feia el gos.
Al migdia, a l'hora de menjar, va arribar el pare a l'ombra, es va llevar el barret, es va assecar la suor amb un mocador, se'n va anar al carro i va traure la cistella del menjar que la mare havia preparat.
Riki es va posar molt content al veure l'amo amb la cistella en la mà i va començar a moure la cua; l'amo va escampar una manta en terra i es va posar a traure el menjar de la cistella sense dir-li res al seu fill.
Tonet es va acostar a on estava son pare, disposat a assentar-se al seu costat i començar a menjar; el pare va agafar un sarment i li va atiar suaument dient-li:
- Fora d'ací xitxo, no t'acostes tant al menjar!
El xiquet es va quedar sorprés de l'actitud de son pare, va intentar acostar-se novament i el pare li va atiar una altra vegada, va intentar protestar i el pare li va dir:
- Silenci, els gossos no parlen!
Tonet es va retirar a un cantó i es va quedar veient com son pare menjava; este, de tant en tant, tallava dos trossos de pa i se'ls tirava, un al gos i l'altre al xiquet; també els tirava la corfa de la cansalada, el budell de la sobrassada i alguna coseta més que el gos engolia rapidamente.
Acabat el dinar, el pare va retirar totes les sobres, les va guardar novament en la cistella i se va anar a continuar amb la seua tasca; Tonet es va quedar novament a l'ombra de la garrofera.
A l'arribar a casa la mare tota preocupada, va preguntar com havia sigut el primer dia de treball del seu fill; el pare no va contestar res, i Tonet va dir: un "bé" molt suau.
A l'hora de sopar, quan la mare va posar el menjar en el plat de Tonet, este el va devorar en un santiamen, ella es va quedar sorpresa i va dir:
- Caram, com t'ha obert la gana el treball en el camp, pareix com si no hagueres menjat al migdia!- el xiquet no va dir res, son pare tampoc.
L'endemà, molt enjorn, es va tornar a repetir això del dia anterior: Pujats al carro, pare, fill i gos se'n van anar al camp a continuar la tasca que havia quedat pendent; a l'arribar a la vinya, el pare, agafant en una mà la cistella del menjar i en l'altra l'aixada les va alçar al mateix temps i li va preguntar al seu fill:
- Tonet, hui que vols ser, home o gos?
Tonet va abaixar els ulls, i sense ser capaç de mirar a son pare li va contestar:
- Home pare, hui vull ser home!
Vicent Vidagany i Torrijo
Llíria 10 de juliol de 2.008
No hay comentarios:
Publicar un comentario