El pollastre de Nadal

Estava acabant-se l'hivern, els matins apareixien amb un sol més calent, els dies ja eren més llargs; en el corral de l’alqueria una gallina lloca duia al seu voltant vuit o deu pollets nadons, als quals cuidava amb molta delicadesa.

Pepa, l'ama de la casa, estava contenta, pensava que d'aquesta llocada eixirien polletes per a renovar a les seues velles gallines, i algun pollastre per a celebrar les festes grans i els propers Nadals.

Els dies passaven i als pollets es canviava l'aspecte. El plomissol groc i suau que tenien en nàixer, l'anaren canviant per plomes més dures, i poc a poc desaparegué la imatge d'animalet dèbil i desvalgut.

A primers de l'estiu, a tres d'ells, la cresta els va créixer més que als altres; eren els tres futurs pollastres, els que servirien per a celebrar les festes grans de la casa.

A l’alqueria hi havia per costum posar-los nom a tots els animalets, i els tres pollastres no anaven a ser una excepció; els posaren Kiko , Kirico, i Kiriquet.

Passaren els mesos de juliol i agost, dies llargs i calorosos; setembre, mes de les collites; quatre d’octubre, el sant de l'amo de la casa. S'havia de decidir quin dels tres pollastres serviria per a celebrar-ho. Es va donar una ullada, Kiko era el més avançat, era l'adequat per aquest menester.

Es van quedar en el corral Kirico i Kiriquet.

Als pocs dies d'açò, Pepa va pensar que els pollastres s'havien de tancar en una gàbia a part, així podria engreixar-los bé amb dacsa, ordi i segó. El Nadal s'apropava, i quan aplegara havien d'estar ben grossos i polits per a no desmeréixer.

Totes les matinades, abans que isquera el sol, els dos pollastres tenien les seues converses:

-       Qui-qui-ri-qui – deia un.

-       Qui-qui-ri-co – contestava l'altre.

Però veritablement el que volien dir era el següent:

-       Que polit estàs!!!!

-       Tu ja ho voràs!!!!

-       Doncs tu també!!!!!

-       Mira que bé !!!!!

  Aplegà finals de desembre, els dos pollastres estaven  preciosos, les seues crestes grans, ertes  i roges, les seues cues amb plomes llargues i corbes, i les sues piteres cobertes per un plomissol sedós i brillant. El destí de cadascun ja s'havia decidit: Kirico seria per a celebrar el Nadal , i Kiriquet per a l'any nou.

El dia vint-i-tres de desembre, Pepa estava com sempre, treballant en la casa i escoltant la ràdio. Aquella ràdio que tenia sobre un prestatge en un racò de la gran cuina, tapada amb una funda de cretona estampada de flors, que ella mateixa havia fet. Com sempre, sintonitzava “Radio València”, de la Cadena Ser i en el programa matinal va escoltar que el Mercat Central oferia a tot el mon una quantitat de productes de primera qualitat pròpis per cada dia, i especials per Nadal.

Va pensar que calia proveir-se per a celebrar els dies que s’acostaven. Per al Dia de Nadal tenia al pollastre Kirico per la paella, però...i per a la Nit Bona?

El dia vint-i quatre, a penes s’havia fet de dia, amb una gran cistella penjada del braç, va eixir Pepa de l’alqueria, que estava a l’horta de Mislata. Va pujar al tranvia número set, que la duria fins València.

El dia clarejava, la gent començava l’activitat quotidiana. El tranvia primer va passar pel “Puesto de consumeros”, a la dreta la càrcel-model, edifici que la feia estremir-se, sobre tot per les nits, quan des de sa casa escoltava el...”Centinela, alerta! Alerta està!”. Més avant la càrcel de dònes, l’ escorxador, Sant Josep de la Montanya, el Jardí Botànic, el Carrer de Quart-Extramuros i, sortejant les Torres de Quart, va enfilar-se per l’estret Carrer de Murillo, on a Pepa se li acabava el trajecte.

Va baixar i es va trobar a la dreta el Mercat i els Sants Joans, amb les seues covetes, on es venien tota mena d’aparells vells; a l’esquerra, La Llotja i les tendes d’encurtits i espècies, i entre ambdós, els escalons de La Llotja, lloc des d’on,  mirant als dos edificies de davant, millor dit, als eus penells, els havia contat una vegada als seus fills, la famosa història de “La cotorra del Mercat, el pardal de Sant Joan i allò que penja”.

Es va dedicir a entrar al Mercat i va quedar enlluernada per la quantitat de productes que tenien a la venda : les pomes de la galta roja estaven amontonades en forma de piràmide, les bledes, amb les seues fulles amples i de color verd clar, estaven en manolls, fresques, com si els haguera caigut la rosada de la matinada, les carxofes, arreglades com si foren un ramell de capolls de roses verdes a punt d’esclatar, les cols de flor s’exposaven com blancs rams de nuvia, els melons, penjats d’unes cordes en els ferros dels aparadors, hi havien grocs, verds, blancs.

Després passà per les carns: la vedella de lletò, de color rosa, o més roja de bou, la de corder, porc, embutits, pernils, pollastres; els ulls de Pepa no sabien on mirar. Les tanderes, amb les pates i ventres, tant de corder com de  vedella, blancs i ben nets per a fer uns bons calls.

Passà després al peix: les anguiles, moguent-se dins la caixa com si volgueren escapar-se, les clòtxines negres i xicotetes o grans i més rojes i una gran quantitat de peixos que ella, que era dona de l’horta, no coneixia massa  bé.

Ja estava decidit, per a la Nit Bona faria peix. Aquest any les collites de l’horta s’havien valgut (cosa rara) i podia fer algunes extres. No tenia clar quin peix posaria, pero es deixaria aconsellar per la peixcatera, que segur que no l’anganyaria.

També comprà castanyes; la fruita que als seus nets els agradava tant, i que el seu marit les torrava amb les brases de la llar, mentres parlaven després de sopar al voltant del foc; eixe fruit que ningú coneixia l’arbre d'on venien, meins el fill major que havia fet la mili a Galicia i els explicava com eren els castanyers.

El dia vint-i-quatre per la vesprada, quan Pepa tenia ja preparat el sopar de la Nit Bona pensà que era el moment d'agafar a Kirico i sacrificar-lo per a la paella del dia següent; el va agafar, li va nugar les potes amb un cordell i el va deixar en un racó de la cuina. Quan anava a agafar les eines per a realitzar el sacrifici, començaren a aplegar visites a la casa, fills, nets, nores i gendres; a l'ama no li va donar temps de realitzar el seu pla. Després va arribar l'hora del sopar; després simbombes, cançons, brindis i nadalenques.

Kirico, des del racó de la cuina i amb les cames lligades, s'adonava  del que allí estava passant. A la fi de la festa, quan ja tots se n' havien anat, l'ama es va decidir fer el que abans no havia pogut: posà en la taula de la cuina un piló, una safata i un ganivet ben esmolat; va agafar al pollastre per les ales i li va posar el cap damunt del piló, quan ja tenia el ganivet en la mà i el braç en alt pensà........ Caram! Que tard se m'ha fet, millor ho deixe per a demà a primer hora.

Eixa nit Kirico va dormir, o el que fora, en el racó de la cuina i amb les pates lligades.

El matí del dia vint-i-cinc, quan començà a clarejar el dia, Kiriquet, des del galliner cantava..........

-       Crist és nat!!!!

          A lo que Kirico contestava des de la cuina amb veu dèbil i compungida:

-       Ja me n'he enterat!!!!!

-       Qui teu ha dit!!!!- deia Kiriquet

I Kirico contestava:

-       Jo que heu he vist.

                                                                    

                                                                   

                                                                    Vicent Vidagany i Torrijo