On aneu?

Per fi , ja era hora, va dir el iaio Batiste donant-li un muntó de diners a María, la seua dona.

Des de feia diversos anys, massa, segons ell, les cebes no s'havien valgut, les havia hagut de vendre per quatre centims, i enguany per fi havia pogut vendre-les cares.

Entre els dos, van estar decidint que farien amb eixos diners; hi havia tants forats que tapar en una casa de llauradors.

El primer seria arreglar la teulada de la casa; hi havia tantes goteres que quan plovia en compte de casa pareixia la Cova Santa i si es pujava a la cambra, allò pareixia un concert a l'escoltar els variats sorolls que feien les gotes d'aigua, al caure en els diferents atifells que s'havien posat per a arreplegar-la.

També podrien fer un repartiment amb els seus fills, els dos casats ja, no els vindria malament, estaven criant la prole i ja se sap en eixa època no ve malament un espentet; però del que no volia privar-se Batiste, ara que tenia l'ocasió, era de realitzar una il·lusió que li estava rondant en el cap des de feia algun temps:

Emportar-se als seus cinc néts a passar un dia sencer a València.

Perquè Batiste tenia cinc néts: Batistet, el major de tretze anys, els seus dos germans Nelet i Ximo fills del  seu fill  Batiste, i Marieta de deu anys i el seu germà Tonet, el més xicotet de tots,  de cinc o sis anys, fills de la seua filla María.

Era Tonet, el més xicotet però el mes espavilat, xarrador , despert, tot ho volia saber, tot ho preguntava, en tots els racons es ficava, el seu iaio li deia que era un ratolí de rebost.

Els va paréixer bé la idea als iaios però María no l'acompanyaria, la seua salut no liu permetia; ara no hi havia mes que decidir la data.

Batiste va pensar que el dia ideal podria ser el vint-i-cinc de juliol, dia de Sant Jaume, eixe dia era l'adequat per a portar als seus néts a València.

Quan els va donar la notícia als seus néts, es va armar un gran rebombori i fins al dia indicat per al viatge va ser un no viure de preguntes i preparatius.

-On ens portaràs iaio? Què veurem?

I el iaio sempre responia:

- Sorpresa! Ja el veureu quan arribe el dia.

La nit del vint-i-quatre els xiquets a penes van dormir , a més havien de matinar l'endemà, el iaio deia que calia agafar un tren dels primers per a aprofitar bé el dia.

Al matí, molt enjorn van partir tot el grup, calia veure´ls, tots endiumenjats, cada un amb un saquet amb els entrepans que havia preparat la iaia; des d'aquell empinat carrer on vivien els iaios fins a l'estació hi havia un bon tram, tot costa baix, tots anaven contents i Tonet el que més, era impossible detindre´l, anava davant de tots corrent i fent bots.

Quasi arribant a l'estació, es van trobar amb un conegut del iaio, que al veure a tot el grup tan content va preguntar:

- Però... on aneu?

I Tonet sense donar temps a què contestara el seu iaio va dir:

- A València !!

Una vegada en el tren, la gent es quedava mirant al iaio rodejat dels seus cinc néts, que a més no paraven de moure's i de preguntar, sobretot Tonet que com estava aprenent a llegir, volia saber el nom de l'estació on parava el tren, i abans que acabara la lectura el tren ja havia partit.

Una vegada van arribar a l'estació de València es van pujar a un altre tren que els va portar a la platja de Les Arenes i allí van veure per primera vegada el mar.

Els cinc cosins es van quedar esbalaïts al veure tanta quantitat d'aigua junta, van mirar al front, a la dreta i a l'esquerra i no van veure el fi; el moviment de les onades els meravellava, sobretot a Tonet, que en compte de tindre-li por, quan Batiste va voler adonar-se ja s'havia llevat les espardenyes i s'havia mullat els peus i a Tonet li van seguir els altres.

Després van voler banyar-se, però no portaven banyador.

- Amb calçotets - va dir el iaio.

I no ho van pensar dos vegades, es van llevar la roba i a l'aigua tots amb calçotets; tots menys Marieta que li donava vergonya quedar-se en bragues; al final morta d'enveja, veient els xics prendre el bany, es va decidir i es va llevar la roba.

El iaio Batiste, va haver d'arromangar-se els pantalons fins als genolls i ficar-se en l'aigua també, havia de controlar-los no fóra que algun nét se li anara a ficar massa dins i tinguera un disgust, sobretot el dimoni de Tonet.

Entre el bany i les corregudes per la platja els havia entrat una gran gana. Van buscar un berenador i allí davall d'un ombradis de canyes es van disposar a devorar els entrepans que havia preparat la iaia.

El iaio els va dir que tenien carta blanca, que podien demanar tot el que volgueren amb l'única condició que s'havien d'acabar tot el que hagueren demanat. Els van traure aperitius, refrescos, gelats; el cambrer al veure tal malbaratament de gasto es va atrevir a dir:

- Caram iaio! Li ha tocat a vosté la loteria?

Al que Tonet es va afanyar a contestar-li sense donar temps a què el seu iaio diguera ni mu:

- És que ..., és que mon iaio ha venut cares les cebes.

El cambrer va mirar al iaio i este alhora que esbossava un somriure, amb el cap va fer un gest de confirmació.

En acabant de dinar el iaio Batiste va dir que calia afanyar-se, encara quedaven moltes coses que veure i no podien perdre temps.

De la platja de Les Arenes es van dirigir al port del Grau; els cinc xiquets es van quedar bocabadats al veure la quantitat i varietat de vaixells que allí hi havia. El iaio els explicava els que eren de pesca, mercants o de viatgers, però el que no s'imaginaven, era que pujarien en una barca de motor i farien un passeig per tot el port fins a l'escullera.

Tonet estava boig d'alegria, corria, botava per tota la barca sense por a marejar-se i quan van arribar a la eixida del port i van donar la volta, li va saber a poc, volia anar mar en dins, el seu iaio li va dir, que quan fora major, potser li tocara fer la mili a Mallorca i llavors el portarien en un vaixell de viatgers com els que havien vist.

Des del port van pujar al tramvia que els va portar fins a la fira de l'Albereda.

Allí una altra vegada noves emocions; eixa fira no tenia res a veure amb la que posaven en el poble en les festes majors. La primera cosa que els va cridar l'atenció va ser una enorme nòria, tres o quatre o no se quantes vegades major que la del poble. Tots volien muntar-se en ella, el iaio va estar negociant amb l'amo perquè es muntaren tots en un departament, però no ho va aconseguir, a més no permetia que muntara Tonet si no anava acompanyat d'una persona major. El pobre iaio va haver de pujar amb els seus néts a la nòria gran, però va meréixer la pena, per uns moments va sentir que havia perdut un munt d'anys.

Després de la nòria va haver-hi berenar: rosquilletes i orxata en una gelateria ambulant, a l'ombra dels gegantins arbres de l'Albereda.

Van continuar la visita a la fira i ...oh meravella! A la porta d'un barracó, Marieta es va donar compte que hi havia un xinés igual al què tenia ella en el seu llibre de Geografia; tenia els ulls ametlats, la pell groga, uns bigots que li arribaven mes baix de la barbeta i una cua en forma de trena llarguíssima. El xinés anunciava un espectacle de màgia que començava dins d'uns moments; per descomptat es dóna que van entrar a veure´l.

Meravellats es van quedar al veure les coses que feia aquell xinés: engolia foc, amb una serra partia a una dona per la meitat, feia aparéixer coloms d'un mocador i una infinitat de coses inimaginables per als xiquets; van eixir del barracó entusiasmats.

De sobte el iaio va tirar una ullada al rellotge de butxaca. S'havia fet tardissim, havia que afanyar-se o perdrien l'últim tren de tornada a casa.

A penes es van assentar en el vagó del tren, els cinc xiquets es van quedar dormits, havia sigut un dia intensíssim i esgotador; Batiste durant el trajecte de tornada, anava mirant els seus néts dormits i al propi temps repassava amb la ment el que havia succeït al llarg de tot el dia: havia merescut la pena.

A l'arribar a l'estació del poble,. va ser una odissea despertar a les criatures i encara va ser més fer que es posaren en marxa cap a casa.

Batistet va carregar amb el seu cosí Tonet al corder, el iaio va agafar als dos següents a rossegons, un en cada mà, i Marieta, mig dormida, anava seguint la comitiva, entropessant amb qualsevol cosa que se li posara per davant. Així van mamprendre el camí costa amunt que els quedava des de l'estació fins a casa .

A l'arribar al cantó del carrer on vivien els iaios, la iaia, ja impacient, estava esperant-los a la porta de la casa i es va quedar sorpresa al veure aquella  estampa que reflectia el seu marit i els seus néts: pareixia la tornada d'un exèrcit derrotat en el  camp de batalla.

A l'arribar a la porta de casa, la iaia contenta i preocupada va preguntar:

- Com l'heu passat? Per què heu vingut tan tard?

I Batiste amb cara de satisfacció i un somriure que li arribava d'orella a orella, es va posar les mans en les butxaques, i va traure els forros d'estes, buits completament, donant-li a entendre a la seua dona, que s'havia gastat amb els seus néts, fins a l'últim cèntim que portava.

Al propi temps Pepica, la veïna de davant, asomada al balcó, els preguntava:

- Però... d'on veniu?

I Marieta, amb una veueta de xiqueta derrotada, que li eixia d'allò més fons del seu cos i que a penes s'oia, li va contestar:

- De València!                                                   

                                                                                     “El Ballestero”