Datos personales

Mi foto
Llíria, València, Spain
Primer Premi de Prosa Literaria a l'Ajuntament de Llíria 2012 per "Les Campanes de Sabel·la". Primer Premi del Certamen de Narrativa breu de l'Ajuntament de Valencia 2006 per "Fumata Blanca". Segundo Premio Cartas de amor del Ayuntamiento de Valdemoro 2012 por "Hola y adios". Primer Premi Universitat Florida concurs La Rosa de Paper 2010 per "Les tutel·les d'Adelina". Segon premi de la fundació Sambori 2011 per "Els alacrans". Primer Premi en el concurs de contes no sexistes de l'Ajuntament de Llíria 2008 per "Nina la maxote".Primer Premi en el concurs de contes no sexites de l'Ajuntament de Llíria 2009 per "Tres eren tres". Premiats a l'Ajuntament de Llíria "Conilla blanca, conilla negra" 2004, "La figuera de Tonet" 2005, "Tonet i el gos" 2007, "Història de les dos Maries" 2007, "La montanya de Sant Miquel" 2008, "El primer dia de juliol" 2009, "La Consolota" 2009, "Ón aneu, d'ón veniu?" 2011, "L'assamblea de l'hort" 2011, "Mon tio Gorgó" 2012.

jueves, 3 de mayo de 2012

Com una gola de llop

A pesar que ja era primers de març, la nit era freda, molt freda i fosca com una gola de llop; nit apropiada per a fer moltes coses, entre elles robar aigua, perquè.. això era el que es proposava fer eixa nit el "Urpes Llargues".
Encara que el seu nom era Pere, en el poble li havien posat eixe nom per l'afició que tenia per tot el que no era d'ell.
Era Pere "Urpes Llargues" un home de mitjana edat, menudet, panxut, espavilat i mentider. No hi havia compra o venda  de collites, cases o terres en el poble, que no es trobara ell pel mig i segur que sempre treia profit.
El seu origen era molt humil, no obstant havia aconseguit un considerable patrimoni en cases i sobretot en hortes i una d'elles era la que regaria, la del "Rotllo de dalt" la que estava en un racó per on no passa quasi ningú; la tenia plantada de cebes i enguany pareixia que tindrien bon preu. La regaria de nit, quan ningú el vera, se n'aniria a la séquia mare, soltaria l'aigua i així no hauria de pagar.
Així ho va pensar i així es va preparar per a fer-ho. A això de mitjanit, va eixir de sa casa "Urpes Llargues" embolicat en una manta, no hi havia ningú pels carrers, no hi havia ningú en l'horta, no portava ni el clàssic fanal de regador per a no ser descobert; camina per sendes, va botar ribassos i va arribar fins a la séquia mare i quan estava a punt de soltar l'aigua, va notar que algú l' agafava de la manta.
La foscor de la nit i la por li impedia veure qui el tenia agafat i tremolant va preguntar:
- Qui eres i què vols?
Ningú li va contestar.
Es va posar nerviós al no obtindre resposta i amb veu tremolosa va dir:
- Si és diners el que vols, dis-me quant i vaig a casa i t'ho porte.
Silenci, no va haver-hi resposta.
- Potser et mana algú?
Més silenci.
- Segur que és Nelet el del racó el que et mana, per allò que li vaig fer: ¡si allò que li vaig comprar les cebes a tres pessetes l'arrova i després només li vaig pagar sis quinzets! ...doncs li dius que demà li pagaré la resta...  però per favor, solta'm!
Silenci total, no va haver-hi resposta.
- Bo, doncs a veure si és el meu germà el que et mana, perquè no em parle amb ell des de la mort de mon pare; es va enfadar amb mi perquè vaig fer que mon pare fera el testament al meu favor, de l'única caseta que tenia; jo crec que  no és per a tant, però vas i li dius que la setmana que ve anirem a la notaria i arreglarem les coses.
Silenci, cap resposta.
"Urpes Llargues" estava molt desorientat, no sabia qui el tenia atrapat i què era el que volia i va continuar fent objeccions.
- Serà Voro el del carrer llarg el que et mana?, el que li vaig prestar diners per a comprar el matxo; jo no tinc la culpa que als dos mesos l'animal se li morira i... clar com no va poder tornar-me els diners, vaig tindre que quedar-me amb la seua horta, aquella que tenia a l'entrada del poble. Si és ell el que et mana, vas i li dius que li tornaré l'horta i ja em pagarà quan puga, però..., solta'm, solta'm per favor - va dir "Urpes Llargues" amb una veu planyívola.
"Urpes Llargues" estava desesperat, no encertava qui podria ser el que el retenia, ni què era el que volia d'ell. Li havia fet mil ofertes i només havia obtingut el silenci per resposta.
La fosca nit arribava al seu fi, el dia començava a clarejar i "Urpes Llargues" continuava subjecte per algú que no feia cas a les seues ofertes ni a les seues súpliques. Al fi quan ja es podien distingir els objectes del seu voltant, va girar el cap i es va donar compte que allò que el subjectava només eren unes branques d'albarzer que havien en un ribàs a la vora de la séquia; s'havien enganxat amb la seua manta i no el deixaven seguir avant.
Indignat, va traure una navaixa que sempre portava en la faixa, la va obrir i com si portara una espasa en la mà dreta, va començar a donar  violents talls a cada una de les branques d'albarzer que el tenien subjecte, i amb tota la ràbia que era capaç d'emanar del seu cos, anava dient:
- Si haguéreu sigut hòmens, igual haguera fet!
Ja era de dia, pels camins de l’horta se sentien grinyolar els carros amb els llauradors matiners que anaven al seu treball, "Urpes Llargues" va decidir tornar a casa sense regar, pel mateix camí que havia vingut per a no ser vist, per sendes i botant ribassos, mentres anava pensant:
- Encara queden moltes nits fredes i fosques... fosques com una gola de llop.
   
                                                                     08/09/2.009

No hay comentarios:

Publicar un comentario