El violinista

Ningú podia imaginar que aquell vell de llarga i blanca barba, de pell arrugada, de xicotets i esgarrats ulls i mal vestit que tocava el violí era Alexander.

Ningú podia imaginar que Alexander, un violinista que havia tocat en les millors orquestres del seu país, un dels cridats satèl·lits de la vella URSS, dels de l'altre costat,  del també cridat Teló d'Acer, acabaria tocant en una estació del Metre de Barcelona.

Tocava i tocava; acudia al mateix lloc tots els dies, a cobrir la seua plaça de músic de metre, per a això li havien fet un examen en l'Ajuntament, com si d'una oposició es tractara. Tocava d'esme, els dits de la mà esquerra subjectant les cordes del violí, en la mà dreta l'arc, els ulls botant d'un rostre a un altre dels passatgers que anaven i venien per l'estació i el seu pensament retrocedint molts anys arrere seguint la ruta en què havia transcorregut la seua vida.

Recordava la seua ciutat natal, el conservatori on havia estudiat - per cert amb verdadera brillantor - als seus companys, a les diverses orquestres de les quals havia format part i sobretot el que més recordava era a la companyia del ballet nacional del seu país. Tocant en ella va conéixer a Luba, una bella ballarina eslava de galtes rosades, de pell blanca, de cabells rossos i d'ulls indefinits, potser blaus, potser grisos.

Es van enamorar i ballant i tocant van recórrer tots els països de l'est inclús van arribar a creuar el teló d'acer. Alexander creia que el seu estat era perfecte: tocava el violí que era el que mes li agradava en el món i amava a Luba i creia ser amat per ella: què més li podia demanar a la vida?

Estaven actuant a Barcelona, en el Liceu, l'èxit era irresistible, totes les nits omplien el teatre.

Una vegada acabat el contracte a Barcelona havien de tornar al seu país. El dia de tornada a casa, a l'eixida de l'hotel que estaven allotjats, faltaven tres ballarines, una d'elles era Luba.

Es va buscar, es va indagar i al final l'avió va eixir de l'aeroport de Barcelona sense Luba i les seues dos companyes. Mes tard

 es va esbrinar que s'havien refugiat en el consolat dels Estats Units, allí havien intercedit perquè els concediren asil polític. Els Estats Units d'Amèrica, " com sempre " estaven disposats a ajudar els ciutadans dels països socialistes.

El violinista va tornar a casa amb una gran decepció; la seua enamorada l'havia traït.

Va passar el temps, Alexander se va anar fent major, va tocar el violí en diferents orquestres, va conéixer altres dones però mai va poder oblidar la seua antiga enamorada, la bella eslava de pell blanca, de galtes rosades, de cabell ros i ulls indefinits, potser blaus, potser grisos.

Quan sent Alexander massa vell, va caure el règim socialista del seu país, va pensar que era l'ocasió de passar a l'Europa " lliure " , allí segons tenia entés, tenien molt d'èxit els músics de l'est, sobretot els de corda. Aniria a Barcelona, el record de Luba ho atreia cap allí.

Quan va arribar a Barcelona es va trobar sense treball, sense casa, sense diners, amb massa músics de l'est i sobretot amb massa anys.

Va començar a tocar el violí pels carrers, però no li va donar bon resultat, massa problemes: policies, xoriços, sense papers...a més l'auditori era escàs i les monedes que caíen en la funda del seu violí, que feia de safata recaptatòria encara més.

Un dia es va assabentar que havien exàmens per a tocar dins del metre; va pensar que allò podria ser més segur, ell era un bon músic, potser fora fàcil i ...allí estava Alexander tocant d'esme polques i masurques, sense partitures i amb els seus xicotets i esgarrats ulls ben oberts fixant-se en cada dona que passava pel metre per a veure si era capaç de trobar i reconéixer a la seua volguda eslava, de pell blanca, de galtes rosades, de cabells rossos i ulls indefinits, potser grisos, potser blaus.

Estava clar que a Alexander se li havia fet tard, massa tard per als dos mons.

                                                                                     11/01/2.010