Tres sers, tres cossos inseparables, Lola, Pandero i el seu matxo.
Poca gent, crec jo, que els hauria vist alguna vagada separats. On anava Lola, anava Pandero i el matxo, on anava Pandero anava la seua dona i el matxo i quan es veia pels camins de l’horta a un matxo carranquejant arrastrar lentament un carro, muntats en ell anaven Lola i Pandero.
Jo no sé si era per estar tants anys junts o pel que fora, el cas es que els tres s’assemblaven extraordinàriament, era com si tingueren els mateixos gens.
Tindria Lola al voltant de seixanta anys, era alta, prima, ossuda; la poca pell que ensenyava era morena o ennegrida, no se sap si pel sol o per haver conegut poc l’aigua i el sabó; de peus i mans grans, al cap sempre portava un mocador que se suposa que en el seu temps havia segut a flors i per davall del qual aguaitaven unes grenyes de cabells negres canosos i mal pentinats. Sempre portava un vestit ample, de colors cridaners – el dia que fora, perquè de cridaners ja no els quedava res – que li cobria tots els braços i li arribava quasi fins als turmells, per davall del qual s’aguaitaven els seus enormes peus, calçats amb unes espardenyes, que algun dia haurien segut negres i per les puntes de les espardenyes, quasi sempre aguaitaven els seus dits polzes, i si no aguaitaven era per que en els forats se havien fet uns bastos sargits amb fils d’altres colors. El seu aspecte era el d’una gitana zíngara.
Lola no tenia mai presa, caminava donant grans camallades, pareixia com si per a moure una cama haguera de demanar-li permís a l’altra; era submisa i obedient, sempre al servici del seu marit, sempre a les seues ordres, la qual cosa no impedia que de tant en tant – segons ell i massa sovint segons ella – rebria una palissa d’este. No era rar veure en la seua cara o en els seus ulls moltes vegades una blavura – en la resta del cos impossible, sempre el portava cobert, tant a l’hivern com a l’estiu – blavura que ella sempre tractava de justificar davant de les preguntes de les seues veïnes.
Pandero, com ja vos he dit, pareixia germà bessó de la seua dona; alt, ossut, moreno-negre, de mans grans, mal vestit, era difícil endevinar de quin color era la seua roba, en el cap, no se sabia si el que portava era una boina amb visera o una gorra sense visera, pels costats de la qual s’aguaitaven uns quants cabells llargs i erts i davall de la boina-gorra no hi havia ningú que sabera si tenia pel o estava calb. No caminava a grans camallades com la seua dona, no, estava afligit pel reuma i li costava caminar; sempre portava amb la ma un retorçut gaiato que s’havia fet ell mateix d’una vara de lledoner, que tenia tres usos: per a recolzar-se, per a pegar-li al matxo i per a mesurar-li les costelles a la seua dona.
- Pandero era el seu nom?
- Crec que no, crec que si.
No mes vos diré que poc després de mort, en el cementeri, en el seu ninxo
sense làpida, pintat amb lletres negres amb mala cal-ligrafia i que no era de la seua dona, per que esta no sabia escriure, va aparèixer la inscripció següent:
“ Pandero, 23 de gener de 1.95...”
El tercer component del trio era el matxo. No desentonava res dels seus amos; era gran, flac, camallarg, malforjat, de color indefinit com els seus amos, el mateix podia ser roig-negre que negre-roig, segons li pegara el sol, el cap sempre el portava acatxat, les orelles caigudes, les sacsava al compàs dels seus lents passos que era incapaç de canviar de ritme encara que el seu amo li atiara amb el gaiato. Sempre anava estirant un vell i desmantellat carro; els arreus que l’enganxaven al carro eren sogues i fils d’aram que el seu amo havia unit fent mil nus; i muntats en el carro anàvem sempre Lola i Pandero ( bo, sempre no, Lola moltes vegades a peu, quan el seu marit l’havia castigat per alguna cosa, anava darrere del carro agafada del varal ) . Vivien els tres en una desmantellada casa, d’un carrer molt empinat en la vessant del tossal on estava situat el poble; una casota, que no tenia ni llum ni aigua, que no tenia llenya per a la xemeneia, que sempre tenia el rebots buit i tampoc i havia en el pessebre del matxo ni palla ni garrofes.
Un terratinent del poble, on Lola havia segut serventa de jove, els havia arrendat una horta prou allunyada del poble – per cert que mai li pagaven l’arrendament – i allí era on quasi tots els dies, de bon de matí se n’anaven els tres.
Tenia eixa horta, en un cantó, una gran pomera davall de la qual, muntaven el campament.
Improvisava Lola un foguer en tres pedres, encenia el foc i posava una vella olla de ferro, olla que hi havia qui deia que si algú se li ocorria destapar-la i donar una mirada, s’espantaria de veure el que havia allí dins.
De la mateixa olla, eixia el suport per a tot el dia, esmorzar, dinar i sopar; no hi havia plats, amb la cullera es menjava directament de l’olla a la boca, i si Lola s’afanyava massa amb la cullera, no faltaven les protestes del seu marit dient-li:
- Cal veure, amb el lenta que eres caminant i que ràpida eres menjant!
En acabant de dinar i haver begut uns glops de vi del tonellet que sempre portava al seu costat, a Pandero li abellia un cigarro, però quasi sempre li faltava alguna cosa: una vegada era el tabac, una altra era el foc i la moria de les vegades eren les dos.
Si durant el matí havia vist per les hortes de la contornada algun veí, manava a Lola a pel cigarret, encara que el veí estiguera dos o tres camps mes avall o mes amunt, dient-li:
- Lola, ves i que Joanot t’embolique i encenga un cigarro per a mi.
Lola feia el que el seu marit li havia demanat, i a la volta, ja en el cigarro en la ma i caminant lentament sentia cridar al seu marit dient-li:
- Xica, ..... xucla, xucla que se’t va apagar!
Lola li donava un parrell de calades al cigarro, a l’hora que la tos que li produïa el fum en els pulmons l’obligava a detindre’s.
El seu marit continuava: Corre...mala pècora, que quan arribes ací ja no quedarà cigarro!
I efectivament, quan arribava a la pomera, ja només quedava mig cigarret, no era d’estranyar que el seu marit indignat li atiara amb el gaiato i si fugia li llançara pedres, a la qual cosa ella sempre submisa responia:
- Pandero, Pandero, si jo no t’he fet res!
De l’horta, de davall de la pomera eixien ja entrada la nit, es muntaven en el carro i ringo – rango, sense presa arribaven a sa casa tardíssim.
Alguns matins, el matrimoni i el seu matxo eixien pels carrers del poble a vendre verdures. Pandero amb veu de baríton trencada les pregonava:
- Enciams tendres i fresques, que les porta Pandero!
Un altre dia era:
- Melons... dolços com la mel, que son de l’horta de Pandero!
Cosa que ningú creia, perquè en la seua horta no creixien mes que quatre verdures raquítiques, però que s’imaginaven el seu origen, al veure arribar al matrimoni a casa en el carro quasi a la matinada, però com les venia tan barates les compraven i callaven .
Un hivern havia fet molt de fred i les taronges s’havien gelat. Pandero i Lola van eixir en el seu carro a vendre-les pels carres pregonant:
- Taronges..barates i dolces!
Al pròxim dia que van intentar vendre taronges, les dones protestaven:
- Pandero les taronges de l’altre dia estaven gelades!
Llavors Pandero va canviar el pregó:
- Taronges....calentes, del vostre amic Pandero!
Un fred dia de gener, els veïns van sentir els crits i laments de Lola, a la qual cosa ja estaven acostumats, però esta vegada duraven massa; es van acostar a veure el que passava i es van trobar a Pandero estes en el sòl i a Lola com a boja cridant:
- S’ha mort Pandero!...Ara què faig jo?
Les veïnes es van posar ma a l’obra. Unes van portar roba per amortallar-lo, altres llenya per a la xemeneia, altres van fer caldo per a Lola, entre totes van ajuntar diners i van comprar un taüt i es van disposar a muntar el túmul mortuori.
Una veïna va portar uns vells cavallets de fusta corcada, damunt van posar el taüt amb el cos mort de Pandero i a cada cantó del taüt un ciri i va voler la casualitat que en la paret que feia de capçalera del túmul, com a crucifix, estiguera penjat el gaiato de lledoner, el que tants mals records li portava a Lola i a les seues costelles.
Es va fer de nit, les veïnes no volien deixar Lola sola, van encendre els ciris que havien posat als cantons del taüt, era l’única llum que enlluernava l’estada.
Lola estava desesperada, què faria ella sola sense Pandero?. Les llums dels quatre ciris reflectien el gaiato penjat de la paret, Lola el mirava i pensava que ja no el patiria més; mirava al seu marit mort i pensava en la soledat que li esperava a partir d’ara, la seua ment estava confusa i en al confusió llançava un exagerats laments agafada del taüt alhora que l’anava movent .
Tant el va moure que un cavallet corcat dels que el sostenia es va trencar; amb gran estrèpit va caure a terra la caixa i el mort, es van apagar els quatre ciris, la casa es va quedar totalment a fosques, les veïnes corrent, totes buscaven la porta del carrer, mentre Lola, com a boja, anava entropessant amb el taüt i tapant-se el cap amb els braços com a protecció cridava:
- Pandero...Pandero ....no em pegues, que jo ara tampoc t’he fet res.
