Les campanes de Sabel.la

Sabel·la era una xiqueta afortunada:

Això li deien els xiquets del seu carrer i ella ja seu havia cregut i a més de creure's afortunada, es feia la important quan de campanes es parlava. Sabel·la era, la filla del campaner.

Estava familiaritzada amb les campanes; tantes i tantes vegades havia pujat al campanar amb son pare; tantes i tantes vegades li havia ajudat a tocar-les. Coneixia el nom de totes elles. La "Grossa" era el nom popular de la mes gran, però el seu nom oficial havia canviat segons les èpoques: es va cridar la "Mare de Déu Santíssima", després la "Victoriosa" - per haver donat  la gran noticia de la victòria - i ara s'anomenava la "Santa Maria", però sempre va servir per a anunciar als veïns els esdeveniments més importants del poble. Els dies de festa, quan el campaner llançava totes les campanes al vol, ella, amb el seu majestuós so, sobreeixia sobre totes les altres com si volguera imposar el seu lideratge, perquè les seues companyes la seguiren i entre totes anunciar al poble, que havia arribat un dia de goig.

La següent en grandària es cridava "Micalet" que igual que la seua germana major i les seues germanes menors, també havia canviat de nom segons l'època, la següent era "María Asunción" i la mes xicoteta s'anomenava "Presentació", eren les quatre campanes que ocupaven els quatre buits del campanar i que el pare de Sabel·la feia sonar amb gran mestria.

Sabel·la presumia de conéixer tots els tocs de campana: el de missa que anunciava a tots els veïns que l'ofici religiós començaria, el de difunts, que amb el seu so tan peculiar era capaç de fer que et sentires trist, a més era diferent si el mort era home, dona o xiquet, el de festa, el de bous, que anunciava als veïns que soltarien els bous pels carrers, el de foc o sometent, que posava en alerta als veïns d'un incendi; prompte es corria la veu i acudien en massa a sufocar-lo, però el toc que més li agradava a Sabel·la era el toc del migdia, toc que també havia canviat de nom segons l'època: ara es cridava el "Angelus", li agradava sobretot els dijous, que era dia de mercat en el poble. A les dotze, quan el campaner estirava la corda que penjava del batall de la campana grossa i la feia sonar, el mercat s'interrompia, la gent es parava, els hòmens es llevaven la gorra o barret, els alguatzils de l'ajuntament eixien a la porta i es descobrien i de pas vigilaven per si hi havia algun rebel que no feia cas de les normes vigents i tindre-ho en compte per a quan vinguera el cas.

Sabel·la estava convençuda que tot això ho aconseguia son pare des del campanar, només d'estirar la corda que penjava del batall de la campana gran, per això gaudia pujant al campanar amb son pare i des d'allí observar l'espectacle d'un dijous, dia de mercat, quan sonaven les campanades del migdia o del "Angelus"

El dia del cas, va ser un dijous del mes d'agost; el campaner, que tenia un xicotet hort prop del poble li tocava el torn de reg, precisament a les dotze però...no importava molt, estava la seua filla, ella se sabia de memòria el toc.

Sabel·la es va posar contentíssima, al saber que son pare li havia donat tan gran responsabilitat, va córrer la veu pels xiquets del barri; podrien pujar al campanar amb ella i admirar l'espectacle del mercat paralitzat quan ella donara les campanades i... perquè no traure partit de tan gran ocasió?- va pensar - i es va disposar a posar en pràctica la seua idea:

Cada xiquet que pujara al campanar li donaria cinc cèntims; això li donava dret a tirar una vegada de la corda del batall i fer sonar la campana.

Com a taquillera d'un cine, es va posar a la porta de l'escaleta del campanar; conforme passaven els xiquets anaven pagant el seu tribut; al final del recompte va calcular que tindria suficients diners per a comprar-se un gelat en el carret del tio Paco.

Una vegada dalt del campanar va donar instruccions als xiquets de com era el toc del "Angelus": primer una campanada, després dos seguides, despres una espaiada i així fins a quatre vegades, al final es donarien una sèrie de campanades seguides per a indicar que el toc havia acabat.

Quan el rellotge del campanar marcava les dotze en punt, Sabel·la va iniciar les campanades del "Angelus" donant la primera estirada a la corda, després se'n va anar a obsevar des de dalt com el mercat i la plaça sencera es paralitzava, mentres els seus amics es barallaven tots per aconseguir la corda del batall; a cada un que l'aconseguia la campana li donava el seu so; tots estirant la corda sense to ni so  i la campana sonant amb molt de só.

Els veïns, estranyats: allò en compte del toc del "Angelus" que invitava a l’acolliment, s'assemblava més al toc de "Sometent" que invitava a amotinar-se i vaja si es van amotinar: s'ha amotinaren a la porta del campanar. Allí es va ajuntar la majoria de la gent que hi havia en la plaça a veure que era el que passava.

Quan es va obrir la porteta del campanar, mitja dotzena de xiquets van eixir corrent i es van perdre entre la gent, van eixir tots menys Sabel·la, esta no s'atrevia. En un instant l’escaleta del campanar es va quedar fosca, més fosca si cap de lo normal, en la seua porta recolçant cada má en un marc, com si no volguera deixar eixir a ningú, aparegué la figura d’un home, era el campaner.

Sabel·la va eixir agafada de la mà de son pare, al mateix temps que sonava una campaneta que ella també coneixia de sobra, era la del tio Paco, el dels gelats, passava per la plaça amb el seu carret, el va veure allunyar-se, cada vegada ho veia més lluny, mes lluny, mes lluny. 

                                                                                3/12/2.010