Història de les dos Maries

Esta es la història de les dos Maries, presteu atenció que vos la vaig a contar:

      Maria I, la reina de l'espectacle, va nàixer en el si d'una família humil; filla d'un matrimoni aficionat al cant.

      Des de molt xicoteta se li anava notant els seus dots per a l'espectacle; en l'escola, sempre va ser la protagonista de totes les festes i festivals que en ella es realitzaven.

      Va anar creixent Maria I, i la seua dedicació a l'espectacle va augmentar tant que es va convertir en professional. En uns anys va ser líder en els escenaris, no hi havia ningú que li guanyara a fer funcions, ni tampoc li guanyava ningú de la seua professió a cobrar sous tan alts com els seus. La seua fama es va estendre per tot el territori nacional i molts països estrangers.

       A través de la televisió i la premsa, tot el món s'assabentava de qui era son pare, sa mare, els seus germans i tota la seua parentela; també es va assabentar tot el món dels nuvis que tenia, del seu casament, del seu divorci, del seu altre casament, del seu altre divorci,  etc,  etc...

      Tots van conéixer els seus fills i es van assabentar de quan van prendre la comunió i quan es van casar i quan es van descasar.

      Així va anar passant la vida de Maria I; sempre de cara al públic, sempre donant a conéixer tots els detalls de la seua vida professional i de la seua vida privada, que mai va ser privada, perquè tot el món sabia a on anava i que li passava, tant a ella com a cada un dels membres de la seua família.

      Maria II, la reina del "mocho", va nàixer en el si d'una família humil; era la major de cinc germans. Son pare, un home que sempre estava borratxo, va morir molt prompte a causa d'una cirrosi; sa mare, a empentes i rodolons, va haver de tirar endavant els seus fills, en la qual cosa ella va col·laborar prou.

      A l'escola, Maria II apenes era coneguda, ni pels seus mestres ni pels seus companys; quasi mai acudia a classe, havia de cuidar els seus germans mentre la seua mare se n'anava a treballar. Molt prompte la va posar sa mare de passejadora en una casa benestant; a penes li pagaven sou, però d’eixa manera era una boca menys que alimentar en sa casa.

       Als catorze anys, es va posar de serventa en una família de la ciutat, i en la ciutat va conéixer al que seria el seu marit.

      El  seu casament va ser senzill, apenes ningú es va assabentar; en la cerimònia no havien més de quinze persones. No va haver-hi viatge de nuvis; l'endemà a treballar tots dues.

      Maria II va tindre tres fills i no es va divorciar, no senyor; a Maria II la va abandonar el seu marit.

      I també d'açò ningú es va assabentar.

      Es va trobar en la mateixa situació que sa mare; per a traure els seus fills avant es va posar a netejar cases: dilluns i dijous a casa de la senyora Pepa; dimarts i divendres a casa de la senyora Juana; dissabtes i diumenges en la cuina d'un bar.

      I d'açò tampoc es va assabentar ningú.

      Un dia, quan Maria I estava en la plenitud de la seua vida, quan més famosa era, es va trobar malalta. Va acudir immediatament al seu metge de confiança, el doctor ...Talcual, un metge molt famós. Li va diagnosticar un càncer. Immediatament Maria I se'n va anar als Estats Units, a una clínica molt famosa,  especialitzada en esta malaltia; allí li van posar tots els tractaments haguts i per haver-hi, no es va escatimar res per a curar la seua malaltia, de la qual estaven assabentats fil per randa tots els mitjans de comunicació, tots sabien quan anava i quan venia dels Estats Units; li van fer entrevistes i tots estaven interessats pel seu estat de salut.

      Maria II estava preocupada. Des de feia uns mesos es notava cansada, li costava un gran esforç manejar el pal de fregar, no tenia forces per a canviar els mobles de lloc quan estava netejant, les jornades en la cuina del bar se li feien interminables: Al fi va decidir anar al metge, el de la seguretat social; li van donar torn cap a dins de quinze dies; el metge li va dir que l'hauria de visitar un especialista; va haver d'esperar tres mesos a què li tocara la cita. L'especialista li va manar unes quantes proves i al cap de quatre mesos li van diagnosticar un càncer.

      Per a Maria II, la notícia de la seua malaltia, va ser com un maçada en el front; es va quedar atordida, desorientada, li havien canviat tots els seus esquemes. Els seus fills eren encara molt xicotets per a carregar-los amb la notícia de la seua malaltia, no els va dir res. El seu treball el va tindre  de deixar, no podia realitzar els esforços que  li exigia.

      I de tot açò, una altra vegada ningú es va assabentar.

       La seua bona i única amiga, la veïna del primer, va ser la que la va acompanyar per a fer-se tots els tractaments que va caldre fer-li, soles les dos, acudien a la clínica per a donar-li les sessions de quimio.

      Les dos Maries van morir, les dos van morir el mateix dia i les dos van morir a la mateixa hora.

     

      Maria I va morir en la seua luxosa mansió, a la porta de la qual estaven esperant els reporters per a rebre la notícia, que va córrer com un aragall de pólvora per tots els mitjans: televisió, ràdio, premsa.

      El cadàver de Maria I , va ser exposat en un edifici important de la ciutat, per allí van passar, famosos, famosets, polítics, politiquets i la resta de gent de la faràndula per a dir-li adéu i de pas perquè els prenguera la càmera de televisió. Tots posaven cara de pena i plorant lloaven les virtuts de la morta.

      L'enterrament de Maria I va ser multitudinari, fastuós, d'una ostentació increïble; muntons de gent en el carrer, muntons de capellans en la missa, muntons de flors al voltant del seu taüt, muntons de càmeres emetent en directe.

      A Maria I, la van soterrar en un panteó especial, al centre del cementeri del seu poble natal; la llosa del mausoleu era de marbre de Carrara, tenia esculpides moltíssimes  figures, les lletres eren d'or, i li van posar tantes flors que a penes es podia veure la tomba. En els dies següents, se celebraren misses en la seua memòria en tants llocs, que és impossible enumerar-los; tot perquè la seua ànima arribara al cel.

      Maria II va morir en un llit de l'hospital públic, la van acompanyar en els seus últims instants, els seus fills i la bona veïna del primer, de l'habitació la van portar a la cambra mortuòria; a l'hora de l'enterrament el capellà de l'hospital li va resar un senzill respons perquè el seu cos descansara en pau.

      I d'açò, una altra vegada, ningú es va assabentar.

      La van soterrar en el cementeri de la ciutat, on quasi totes les sepultures són anònimes, en un nínxol del quint pis, els més senzills i econòmics; de flors tenia un xicotet ram de crisantems blancs, la làpida només tenia una curta inscripció amb el seu nom i la data de la seua mort; no tenia tan sols la fotografia de la difunta,... perquè la volia si ningú la coneixia?. I a més des de davall no era possible veure-la ni llegir-la com no fóra amb uns prismàtics.

      A dir-li adéu a Maria II, no van acudir més de deu persones, les quals després de la cerimònia del seu enterrament, es van retirar silenciosament cada una a sa casa.

      I d'açò, com sempre li havia ocorregut a Maria II, a penes ningú es va assabentar.

     

       Als pocs dies d'haver soterrat a les dos Maries, en una famosa notaria de la capital, es va llegir el testament de Maria I, el qual estava format per una gran quantitat de folis on s'indicava com repàrtia la seua immensa fortuna. Tots participaven d'ella; fills, marit, germans...i tots el mitjans ho van donar a conéixer als quatre vents.

     

      El testament de Maria II, no es va llegir en cap part; el que  no està escrit no es pot llegir, i on no hi ha res, res es pot repartir, i tampoc es pot assabentar ningú d'una cosa que no ha succeït.

      I ....ací acaba la història de les dos Maries, tan distants elles, i...elles tan distintes.