Els llauradorets

Un  fred  matí de gener, les rodes d'un vell i atrotinat carro anaven xafant la rosada blanca d'un camí, polsegós a l'estiu i en canvi ara gelat per la freda nit passada.

El carro portava dos muls; un enganxat a les barres i un altre lligat al baral posterior. Els muls caminaven lentament, no tenien pressa per arribar al seu destí, endevinaven que quan arribaren els esperava una tasca dura, estirant l'aladre tot el dia.

Muntats en el carro anaven dos xiquets: Calet de deu anys i el seu germà Batiste de dotze.

Els seus vestits, mes que vestits eren parracs: pantalons curts que els podien vindre, estrets unes vegades i altres amples, segons la talla dels anteriors usuaris i que se subjectaven a la cintura, quasi sempre amb un cordell; jersei de llana, amb els colls i punys esfilagarsats i lluint uns escandalosos forats en les colzeres. Els seus callosos peus, anaven calçats amb unes avarques fetes de les cobertes de les rodes d'un vell camió  cosides amb reblades de llautó. Les altres avarques, les dels xiquets més benestants, estaven fetes de corretja i  cosides amb fil de cànem encerat.

Els dos germans s'intentaven resguardar del fred, cobrint-se els dos amb una mateixa xicoteta, vella i foradada manta; tan xicoteta era la manta que si un estirava d'una part per a tapar-se millor, deixava a l'altre completament destapat. La manta, també era, quasi segur, de segona mà.

En una espècie de sarró portaven el menjar per a tot el dia: una barra de pa, dos sardines arengs, un tros de cansalada i un grapat de cacauets torrats.

Els dos germans eren jornalers del tio "Butxaques", El senyor José per als més refinats.

Tots els dies eixien de la casa del tio "Butxaques" -  un enorme i antic casalot - mitja dotzena de carros, més o menys, com el que anaven muntats els dos germans. Cada carro es dirigia cap a un punt cardinal del terme del poble i algun, a algun punt intermedi, perquè el senyor José, tenia camps en tots els punts cardinals i en els intermedis, també.

Batiste es considerava mentor i protector del seu germà, per això era el major, ja era quasi un home. S'havia mirat, l'altre dia, en el tros d'espill que tenien subjecte amb algeps a la paret i es va donar compte que tenia una negra pelussa entre el llavi superior i el nas. Ajudava al seu germà a posar-se en marxa tots els dies, quan a penes clarejava. Calia veure el que li costava que Calet, s'alçara del llit o més que llit catre, en què dormien els dos.

- Calet, alça't! Que se'ns va fer tard, i el senyoret s'enfadarà o ens farà com la setmana passada que ens va llevar dos reals de la soldada.

Mentres Calet s'alçava i es tirava una manotada d'aigua freda a la cara per despabilar-se, el seu germà ja tenia preparat el sarró amb el menjar.

Eixien els dos de casa, quasi de puntetes, sense a penes fer soroll, no fóra que es despertara son pare, encara que son pare, amb la "turca" que havia agafat el dia anterior en la taverna, era possible que no despertara fins després del migdia, i li vinguera just per a agafar la "turca" del dia següent.

Abans de la mort de la seua dona, el pare dels xiquets ja era un malfener; ara era borratxo a més. Des de llavors, la seua dona descansava en el cementeri i ell en el llit o en la taverna.

Els dos xiquets estaven explotats: d'una banda el senyor José els tenia llaurant, tota la setmana per uns pocs diners, d'altra banda el seu pare.

Quan el dissabte a la vesprada arribaven a casa, el pare, que pareix, era l'únic moment de la setmana que estava seré, els estava esperant per a arreplegar-los el sou. La mitat se'l quedava ell per a les seues borratxeres i l'altra mitat ho deixava perquè els xiquets compraren menjar fins on els arribara, que quasi sempre era poca cosa.

Quan arribaven al camp, Batiste enganxava un mul a l'aladre i després li ajudava al seu germà a fer el mateix; Calet era incapaç d'agafar els timons, alçar-los i enganxar-los a la bèstia. Si Calet es retardava en l'estall que els havien assenyalat, sempre era el seu germà el que s'afanyava en la tasca, per a després poder ajudar-li.

Quan llauraven les vinyes, els sarments, ja desposseïts de fulles, els anaven assotant les cames nues i gelades, al pas de l'aladre.

Havien passat dos anys. Un estiu va arribar al poble Saboret, el veí que estava emigrat a França. Tantes coses els comptava d'allí que Batiste es quedava bocabadat sentint-les; després en el catre, quan son pare no els sentia li comptava al seu germà els plans que tenia pensats:

- Ja sóc major, ja puc treballar a França. Este estiu, quan vinga Saboret, me n'aniré amb ell  i després quan tu tingues l'edat vindré a per tu.

Així ho pensava i així ho va fer.

Molt trist es va quedar Calet per la marxa del seu germà a França. Ara anava sols, tots els dies en aquell atrotinat carro i amb el carranquegen-te mul.

Sols, estava llaurant en aquell enorme camp, i amb el seu pensament posat en el seu germà i a França.

- Com serà França?

Alguns dies rebia la visita del senyor José. Este muntat en un carruatge, tirat per un brios cavall, visitava, de tant en tant als seus "llauradorets" i vigilava que compliren amb l'estall que els havia assignat.

No va tardar molt Calet a tindre company. Nelet era el xiquet nou que l'amo havia contractat per a substituir el seu germà; bo substituir-ho no, ara era Calet el major i el que havia de fer el que el seu germà havia fet amb ell.

Dos anys va tardar Batiste a tornar a pel seu germà.

Va arribar un estiu comptant mil i una meravelles de França. Allí només treballava huit hores al dia, portava sabates, una jaqueta nova i una infinitat de coses que a Calet li pareixien impossibles d'aconseguir.

Va arribar el dia de la partida a França, no es van despedir de ningú, a ningú tenien ni a ningú podien dir-li adéu.

Son pare, com quasi tots els dies, estava estés en el catre dormint la borratxera del dia d'abans o la del dia d'abans d'abans, qui sap.

Ja en l'estació, muntats en el tren, Calet estava emocionat, o espantat o potser les dos coses al mateix temps. Va xiular el tren i un paisatge, totalment desconegut, anava desfilant pels ulls de Calet; de sobte va notar que el seu germà li agafava la mà,  l'estrenyia fortament, els seus ulls brillaven i mentres ho mirava, dels seus llavis va eixir un somriure de satisfacció.

                                                    29/03/2.011