La figuera de Tonet

La figuera de Tonet era gran, molt gran. Dic gran?, grandíssima. Ni se sap els anys que podria tindre. Son pare la conegué sempre així de gran, i el seu iaio, quan comprà l'horta on estava plantada, ja la véu així de gran.

            La figuera estava plantada en un bancal que hi havia davant de l'alqueria on vivia Tonet i la seua família.

            Tenia un tronc enorme, crec que entre dos homes no eren capaços d'abraçar-lo, Aquest tronc estava ple de nucs i clevills a causa dels anys que tenia. La copa estava formada per grans branques, i uns pàmpols enormes de color verd intens. Entre branques i pàmpols donaven una espessa ombra, davall la qual es podien passar a l'estiu unes estones molt agradables.

            Aquesta figuera havia estat present al llarg de tota la vida de Tonet; era la seua figuera. Davall jugava Tonet les vesprades de l'estiu, quan no li agradava dormir la migdiada, i la seua mare l'enviava allí perquè no moguera soroll mentre els altres dormien.

            Allí, davall la figuera, havien fet, ell i un amic, una barraca amb canyes i cartons, i s'hi passaven tots dos jugant hores senceres sense a penes adonar-se'n.

            També s'havien muntat allí davall una engronsadora. Havia nugat unes cordes a les anses d'un cabàs d'espart i l'altre extrem de les cordes a una branca, així formà Tonet eixa improvisada engronsadora.

                        En l'engronsadora es divertia amb el seu amic i alhora feien pràctiques de matemàtiques, perquè havien aplegat a un acord: donarien cent engronsades cadascú. Mentre l'un s'engronsava, l'altre duia el compte, i no sé com se les arreglaven que no coincidien mai els comptes d'ambdós amics.

            Els mesos d'agost i de setembre la figuera s'omplia de fruits; unes figues grans, negres, amb uns clevills blancs, a la llarga pels quals a vegades supurava un xarop dolç i apegalós com la mel.

            Casi tots els diumenges d'aquests dos mesos, el pare de Tonet, molt de matí, amb una cistella i descalç, pujava a l'arbre a collir les figues i l'omplia d'aquestes delicioses fruites. Després, la seua mare, damunt de la taula de la gran cuina, triava les figues més grans i més polides i les posava molt arreglades en uns plats formant unes piràmides. En acabant, aquests plats, els posava damunt d'un gran drap de quadres que tenia per aquestes ocasions, nugava les quatre puntes i li deia al seu fill:

            —Hala, Tonet! Aquest plat, li'l dus al senyor mestre, i aquest altre, al senyor metge, i el tercer, a la iaia.

            I així anaven distribuint-se totes les figues de la cistella. Totes menys les que es quedaven per consumir la família, que sempre eren les que estaven pansides, s'havien esclafat o fins i tot estaven picades pels teuladins; en vista d'açò Tonet s'enfadava amb sa mare i li deia que quan ell fora capaç de pujar a la figuera es menjaria les figues més grans i més polides; i sa mare, per llevar-li l'enfadament li deia:

                        — A tu t'agradaria que et regalaren una cosa trencada o passada? Sempre s'obsequia amb el millor.

            I a continuació li cantava una cançoneta que deia així:

La figa, perquè siga bona,

ha de tindre tres senyals:

clevilladeta i pansida

i picadeta de pardal.

            Però a Tonet eixes raons no el convencien.

            Tonet anà creixent i sempre tenia un raconet de la seua vida lligat a la figuera. De tant en tant feia proves per vore si era capaç de pujar a l'arbre. Un dia es va descalçar com feia són pare, i agarrant-se amb les mans i recolzant els peus en els nucs del tronc, aconseguí pujar fins a l'enforcadura de l'arbre; desprès, agarrant-se de les branques, caminà pels braços i anà explorant les altures de la seua figuera; des d'allí dalt les coses es veien distintes. Quan en baixà tingué la sensació que alguna cosa havia canviat en ell: ja era capaç de pujar al seu arbre. A partir d'eixe dia, els jocs de Tonet tenien un lloc afegit: les altures de la figuera.

            Un dia, sa mare, véu des de la porta de casa com es menejaven les branques de l'arbre, i creient que li estaven furtant les figues, començà a cridar:

            —Al lladre, al lladre!

            Quan s'hi acostà, véu que era el seu fill el que estava dalt.

            Quan aplegà són pare a casa la mare li contà el que havia succeït amb Tonet, i el pare va dir al fill:

            —Ja que eres capaç de pujar a la figuera, a partir de hui seràs tu l'encarregat de collir cada diumenge les figues.

            I així fou. Cada diumenge Tonet pujava a la figuera a collir les figues, i ja no l'importava com en feia sa mare el repartiment perquè, quan li entregava la cistella plena, ell ja duia les millors dins de la seua panxa.

            Es va fer un gran coneixedor de les altures de la figuera, sabia a quin lloc havia de posar els peus i a quines branques agarrar-se per aplegar als puntals més alts, i també sabia que en les branques orientades a l'est i al sud era on creixien les figues més grans de tot l'arbre.

            La seua iaia li va dir un dia:

            —Has aprés de ton pare, no se te n'esclafa ni una, i a més a més cada figa du el seu peduncle.

            Cada primavera Tonet buscava entre les branques de la figuera els nius de verderols que allí criaven, i seguia el procés de la posta, la incubació i l'alimentació de les cries que aquests preciosos pardalets fan als seus nius.

A voltes, quan s’enfadava amb algú de la casa, pujava a la forcalladura de l’arbre i es recolzava; l’arbre feia de mare i bressol, i algunes vegades fins i tot es dormia allí, i quan en la casa no el trobaven ja sabien on estava Tonet.

            Tonet cresqué i es va convertir en Tono, però no per això deixà de pujar cada estiu a agafar les figues. El que sí que havia canviat era la clientela que tenia per a regalar-les. Ara els afortunats eren la seua nóvia, la seua sogra i els iaios de la nóvia, que tots els anys esperaven que aplegara agost i setembre per rebre el preciós regal.

            Tono heretà la figuera de son pare, i mentre pogué continuà la tradició familiar: collir les figues i regalar-les a les persones més volgudes per ell.

            Però aplegà el progrés, el poble anà eixamplant-se, s'urbanitzaren noves zones i li aplegà el torn a la de l'alqueria. Els arquitectes anaren projectant nous carrers, i precisament un havia de passar pel mateix lloc on era la figuera: havien d'arrancar-la.

            Eixe dia Tono no volgué estar-hi present, no volgué vore el que allí passava; és més, no passà per allí en una bona temporada. Quan es va fer l'ànim d'anar a vore com havia quedat allò, va sentir que junt amb la figuera li havien arrancat una bona part de la seua infantesa, de la seua adolescència i de la seua maduresa i tot.

            Als seixanta anys, Tono plantà una nova figuera... i per a qui plantà Tono la figuera, si als seus fills i als seus nets no els agradaven les figues?

            Doncs la va plantar per als seus records, per a les seues enyorances i també per a les seues noves il·lusions.