Si no haguera sigut per "allò", la vida en aquella casa, segur que es podia comparar amb l'Edén.
Aquella casa era una meravella; situada en la vessant d'un xicotet promontori, de cara al mar Mediterrani, en la contornada d'un xicotet poble pròxim a València. Tota la vessant del promontori estava formada per terrasses d'horta, on es criaven les més primerenques hortalisses, protegides del vent de Ponent, Mestral i Tramuntana; després una gran plana de tarongers, després les dunes i finalment el mar.
En la casa vivia Pasqualo, Roseta la seua dona i els seus tres fills: els francesos, malnom que segons pareix els venia perquè un avantpassat seu havia emigrat a França i amb els diners que va portar va comprar la casa i les terres del seu voltant.
En el corral de la casa hi havia gallines i sobretot galls; havien uns galls que eren l'enveja de tots els veïns: grans, polits i sobretot saborosos.
Els francesos eren apreciats per tot el poble per ser molt bona gent, per portar-se bé amb tot el món i eren envejats per tindre el privilegi de viure en aquella casa, des de les finestres de la qual es veia el mar i a la que el sol visitava no més aparéixer pel Mediterrani, però a la casa li faltava "allò"; ¡ai! si no haguera sigut per allò!. La casa no tenia aigua corrent.
Tenia un aljub on s'arreplegava l'aigua de pluja per a beure i cuinar, però la resta calia portar-la, de la séquia, de la font del poble o d'on mes prop estiguera. Es carregava el carro amb uns tonells i a buscar l'aigua on fora.
Roseta havia de tindre molta atenció a racionar l'aigua a l'hora de fregar, llavar la roba o endreçar la casa; en la neteja personal, a l'hivern es llavaven per parts en un gibrell i a l'estiu es dutxaven en el corral els uns als altres amb una arruixadora, però amb molta atenció per a no consumir massa aigua.
Pasqualo ja havia anat algunes vegades a l'Ajuntament i a les Aigües Potables a veure si hi havia la possibilitat de portar-se l'aigua fins a la casa, però el pressupost que li donaven mai estava a l'abast de la seua butxaca.
Tenien els francesos un bon veí; era Tonico, l'amo de l'horta que estava davant de la casa i amb el qual Pasqualo passava algunes estones, bé esmorzant o a l'estiu bevent un glop d'aigua i fumant un cigarret davall de la parra.
Un dia, a primers de setembre Tonico li va donar la notícia a Pasqualo: havia venut la seua horta.
L'havia venut a un senyor de València, segons pareix molt ric per lo bé que li l'havia pagat. Mai va creure ell que per aquell tros d'horta trauria tants diners, i a més li arribava en un moment molt oportú, perquè l'únic fill que tenia estava en tràmits de quedar-se traspassada una botiga de comestibles a València.
Als pocs dies d'açò, Pasqualo no podia donar crèdit al que estava veient:
En l'antic camp del seu veí Tonico, que estava plantat de dacsa i que faltava a penes un mes per a la seua recol·lecció, havien entrat uns hòmens amb un camió i descarregant fustes i ferramentes, estaven destrossant el dacsar.
Va preguntar estranyat què estaven fent? I li van contestar que el nou amo construiria allí una casa.
- Però... no pot esperar que grane la dacsa que serà d'ací a un mes?
- No - li van contestar - tenim orde de començar ja.
Tot indignat es va anar a sa casa, pensant que hi ha gent que no li donen importància al treball dels altres.
A l'hora de sopar, la família dels francesos comentaven:
- Tindrem nous veïns, ja no estarem tan sols - deien els pares.
Però els fills pensaven d'una altra manera:
- Si, però com són rics, no voldran res amb nosaltres; els rics desprecien els treballadors, sinó ja veieu el que han fet amb la dacsa.
I Roseta, sempre tractava de calmar els ardors revolucionaris dels seus fills:
- Calma, calma fills, no vos avanceu, doneu temps al temps...ja veurem el que ens dóna el temps!
Les obres van començar prompte i la primera cosa que es va veure, era una grossa paret que estaven fent davant de la casa de Pasqualo, a escassos cinquanta metres i que cada dia era més alta.
Un matí Pasqualet, el mas xicotet dels fills i el mes rebel dels tres, va cridar a son pare:
- Pare, pare ... vinga, córrega, mire el que ens estan fent, ens estan robant el mar!
Efectivament, el mur era tan alt que des de la porta de la casa ja no es veia el mar.
El gros i alt mur va rodejar tota la vella horta de Tonico i dins van començar a construir un casalot amb jardí, piscina i no sé quantes coses mes.
Pasqualo va pensar :
- Per a tot açò necessitaran aigua potable!
Quan es va assabentar que portarien l'aigua a la nova casa i que passaria per davant de la seua, va fer el que es puga per parlar amb el nou veí, al fi el va conéixer; era un cert senyor Feliciano, un senyoràs propietari d'una indústria del taulellet, i pel que es veia els diners se li eixia fins per les orelles.
Després de la conversació amb el senyor Feliciano, es va donar compte Pasqualo que tenien raó els seus fills, els rics regalen poques coses. Este senyor estava d'acord en què enganxara l'aigua quan passara per davant de sa casa, però li demanava uns diners que a ell li anava a ser molt complicat reunir.
El senyor Feliciano, que a més de ric era molt espavilat (per això era ric) li va proposar a Pasqualo l'acord següent:
Al passar per sa casa, hi havia oït cantar a uns galls en el corral, segur que estaven criats amb dacsa i segó i a ell eren eixos galls els que li agradava menjar-se i no els de la botiga, que eren de granja i a saber de que estaven alimentats; bé, podria pagar-li el deute de l'aigua amb pollastres.
No li va paréixer roïna la idea a Pasqualo i va acceptar el tracte.
Les obres van seguir el seu curs, el senyor Feliciano va acabar la seua casa, l'aigua va arribar a casa dels francesos, Roseta gaudia fregant i llavant sense tindre que preocupar-se per l'escassetat de l'aigua, el seu marit i els seus fills, ja no havien d'anar a buscar-la a la séquia o a la font del poble, en el corral es va fer un modest quartet amb dutxa, lavabo i excusat i la casa ja tenia "allò" que li faltava, però ara a la casa li faltava alló que abans si tenia:
Li faltava el mar.
Els nous veïns van començar a viure en el casalot; d'allí entraven i eixien cotxes amb gent que a Pasqualo i a la seua família a penes saludaven; estava clar , els rics no volien tracte amb la gent del camp.Els francesos només es tractaven amb les criades i amb el jardiner, que de tant en tant anava a demanar-li a Paqcualo alguna ferramenta prestada.
Un dia va aparéixer per casa de Pasqualo, Conxeta, era el cap de les criades o la majordoma o alguna cosa per l'estil del senyor Feliciano: venia amb dos llibretes, una per a ella i una per a Roseta. Li havia dit el seu amo que fóra ella l'encarregada de portar el compte del deute dels pollastres.
Era Conxeta una dona menuda i prima, de cara eixuta sempre vestida amb una bata negra i un davantal blanc i pentinada amb el cabell molt rapat i un monyo en la part alta del cap; de la seua cara pareixia que mai haguera eixit un somriure i de la seua boca molt menys una carcallada - Pasqualet deia que pareixia una bruixa.
Des d'eixe dia en casa dels francesos es va deixar de menjar pollastre; tots els que es criaven en el corral eren per al senyor Feliciano.
Quan arribava Conxeta, Roseta agafava el pollastre,li lligava les potes, el pesava en una xicoteta romana, després multiplicava, restava i apuntava en les dos llibretes; Conxeta repassava els comptes i donava el vistiplau, i així una vegada, una altra vegada i una altra...
Quan Pasqualet veia a la criada del senyor Feliciano anar-sen amb el pollastre en les mans, s'indignava i remugant deia:
- Allà va la bruixa roba pollastres!
Sa mare el renyia, no fóra a sentir-lo i tingueren un disgust i ell contestava:
- És veritat, no han tingut prou en robar-nos el mar que ara ens roben els pollastres.
Roseta volia fer-ho entrar en raó: si no haguera sigut pel senyor Feliciano encara haurien d'anar a buscar l'aigua a la font i llavar-se per parts en un gibrell.
Pasqualet era el més remugador dels tres germans, el que sempre es queixava de tot: Que si una altra vegada arròs, que si massa calent , que si massa fred. Pasqualo li retreia a Roseta l'haver-ho malcriat massa al ser el mes xicotet, el fill que ja no esperaven, el cas és que la pobra Roseta sempre li tocava anar frenant-ho perquè no s'isquera de mare.
Quan Pasqualet veia sa mare matar una gallina es posava furiós i deia:
- Una altra vegada gallina, i els galls per al lladre de mars!
Sa mare, com sempre intentant calmar-lo li contestava:
- Però fill meu, a nosaltres no ens fa falta menjar, no tenim el paladar tan refinat, que més ens dóna gall que gallina, a més ja falta menys, quan ens donem comte ja tindrem el deute pagat.
Però a Pasqualet li costava assimilar el que sa mare li deia i quan entrava en el galliner i veia els preciosos galls que es criaven allí i que ell no s'anava a menjar, mamprenia a puntellons amb ells, descarregant tota la fúria que li tenia al veí que li havia robat el mar.
Va passar el temps i un dia Roseta estava molt alegre, havia de donar-los una bona notícia: havien saldat el deute amb el senyor Feliciano.
-Alegra't Pasqualet - li va dir al seu fill - el diumenge farem una paella amb pollastre, triat tu el que mes t'agrade dels que hi ha en el galliner.
Paqualet, molt content, li va proposar a sa mare que el diumenge faria ell la paella i la faria en el carrer, a la porta de la casa. Roseta es va quedar estranyada del desig del seu fill; com faria ell una paella, si no l'havia fet en la seua vida?, li eixiria malament i seria un desastre.
- Que no, que no mare, que jo he vist moltes vegades com la fa vosté i la faré bé. Segur que m'ix bona.
- I el desig de fer-la en el carrer, tenint el paellero en el corral? - va dir la mare.
- Són manies meues, vosté deixe'm fer a mi.
El diumenge següent, Pasqualet es va preparar per a fer la paella amb el millor gall del galliner, que hi havia mort la seua mare la nit anterior. Va encendre el foc a la porta de la casa; va voler la sort que eixe dia bufara un lleuger vent de ponent i el fum de la fogata es dirigira cap a la casa del senyor Feliciano, va posar els trespeus al foc, la paella, l'oli, quan l'oli estava calent va tirar els trossos de pollastre i va començar a fregir-los; llavors va començar a cridar a sa mare:
- Mare, mare...isca prompte!
Roseta, dins de la casa va pensar:
- Déu meu, si ja ho deia jo, este fill meu és un cabut, segur que se li ha caigut l'oli i s'ha cremat!
I va eixir corrent amb les mans en el cap; a l'arribar a on estava el seu fill i veure que no li havia passat res, es va alegrar i li va preguntar:
- Què vols fill?
I Pasqualet, de cara a la casa del senyor Feliciano i posant-se les dos mans al voltant de la boca en forma d'altaveu, va cridar amb tota la força que li permetien els seus pulmons:
- Mare, ja era hora, per fi hui tornem a menjar pollastre!
No hay comentarios:
Publicar un comentario