El meu Quimet

- Mare, què portes ací?.

Li va preguntar Conxeta a sa mare assenyalant-li la panxa. I és que des de feia algun temps, Conxeta estava veient com a sa mare se li anava unflant el ventre, cosa que a ella no li pareixia normal. La mare de Conxeta es va quedar atordida, no va saber que contestar, no volia dir-li mentides a la seua filla, però tampoc estava preparada per a dir-li la veritat a una xiqueta de set o huit anys; va dissimular, va desviar la conversació i no li va donar resposta a la pregunta que li havia fet la seua filla.

Després, a soles amb el seu marit li va comptar el que havia succeït amb la xiqueta. El pare es va enfadar perquè va considerar que la xiqueta era una desvergonyida o potser massa espavilada per a la seua edat, però entre els dos van decidir que si tornava a preguntar, perquè segur que tornaria a preguntar, li dirien la veritat. I Conxeta no va tardar molt a tornar a preguntar; sa mare es va armar de valor i li va dir que dins del seu ventre portava un xiquet o xiqueta, qui sap?Que dins d'un temps, no molt naixeria, que ella llavors tindria una gran responsabilitat: seria la seua germana major, hauria de cuidar-ho, jugar amb ell i fer les coses bé perquè els germans menuts sempre copien dels majors.

A Conxeta se li va omplir la cara d'alegria: quina il·lusió, tindria un germà! Perquè des del primer moment que li van donar la notícia, ella va decidir que el que naixeria seria un xiquet, un xiquet que a més es cridaria Quimet.

L'endemà, boja d'alegria donava la notícia a tot el món: als seus tios - que ja la sabien - als xiquets del carrer, als de l'escola, a la mestra: sa mare tindria un xiquet i es cridaria Quimet.

Les xiquetes de l'escola, totes escarotades no donaven crèdit al que deia Conxeta: a tots els seus germans els havia portat la cigonya de Paris, Conxeta amb molta vehemència defenia que al seu Quimet ho portava sa mare dins de la panxa; la mestra va tindre que posar orde en la classe.

A partir d'eixe moment, tots els dies Conxeta a l'alçar-se, li feia una besada a la panxa de sa mare i li deia:

- Bon dia Quimet!

A les nits al gitar-se, un altre bes i ....

- Bona nit Quimet!

I així fins al dia que Conxeta recordava com el més feliç de la seua vida, quan va poder veure, per primera vegada la careta de Quimet, perquè va ser un xic, com ella tenia previst, de pell citrina, d'ulls negres i grans, d'abundants cabells negres i arrissats; era la pura estampa de sa mare.

Quan la van deixar que ho agafara en els seus braços, va pensar en totes les responsabilitats que li havia dit la seua mare que tindria com a germana major i es va prometre que les compliria i més si era possible.

Calia vore a Conxeta amb Quimet en els seus braços, mes que una germana pareixia una mare, l'acaronava i assentada en l'engrunsadora l'engrunsava cantant-li una cançó de bressol, que ningú s'explicava com l'havia aprés, perquè en la família no hi havia altres xiquets que no fóra ella:

- Aa, aa, aa, aa

El meu Quimet és l'amo

De la casa i del carrer

De la figuera i la parra

I la flor del taronger

aa, aa, aa, aa

Quimet, bé fora per la dolça veu de la seua germana o per la suau calor que emanaven els seus braços, al moment tancava els ulls i es quedava tranquil·lament dormit.

Van passar els anys i els llaços entre Conxeta i Quimet eren cada vegada més ferms. Ella, com li havia promés a sa mare, abans de nàixer el xiquet i si no heu haguera promés donava igual, adorava cada vegada més al seu germà i este era feliç, disfrutava de l'afecte i les atencions de la seua germana; era com si tinguera dos mares.

Quan Quimet tenia deu anys, va morir sa mare, de sobte, sense donar temps a res, ni tan sols a haver de fer-se la idea que calia viure sense ella. Conxeta es va recordar de les promeses fetes i es va proposar que s'encarregaria que  al seu germà no li faltara res, que no tirara a faltar a una mare, treballaria en el camp, en una fàbrica, es posaria a servir en una casa, però al seu germà no li faltaria res.

Molt prompte, va entrar a treballar en una fàbrica. Quimet estudiava batxiller en una acadèmia, després dret en la facultat; van vendre unes terres i va muntar un despatx en la capital. Quan Conxeta va anar a veure a València el despatx de Quimet i va veure en el portal de la finca una placa de bronze amb el seu nom i davall del nom posava: ADVOCAT, unes llàgrimes van córrer per la seua galta, van arribar fins a la seua boca i no va voler netejar-se-les, volia assaborir el triomf del seu germà.

Quimet va conéixer la filla d'un empresari, al qual havia ajudat a guanyar un important pleit i prompte es van casar; però la seua germana no era molt ben rebuda en sa casa per la seua cunyada, la considerava inculta, vulgar i impròpia per a les amistats que es relacionava ara el seu marit.

Conxeta va patir en silenci els desprecis de la seua cunyada i amb tristesa es va anar apartant del seu germà. En sa casa, ja sola, esperava la visita setmanal que li feia. Al veure’l els seus ulls s'il·luminaven d'alegria, tots els diumenges al matí tenia preparat algun obsequi perquè se'ls portara a la seua dona i als seus fills i un paquetet amb els seus dolços predilectes, els havia fet ella exclusivament per a ell.

El temps que passava amb el seu germà era per a ella com la llum d'un rellamp, que te enllumena molt però només per un breu instant. I així un diumenge i un altre i un altre, Conxeta sola en sa casa esperava amb ànsia la visita setmanal del seu germà.

Quimet s'assemblava molt a sa mare: s'assemblava en el físic, s'assemblava en la vida i es va assemblar en la mort.

Prompte, molt prompte, massa prompte va morir Quimet, deia Conxeta. No imaginava ella mai que li anava a tocar viure l'episodi tan dolorós de la mort del seu germà.

Després de la mort de Quimet, ja no va rebre a ningú en la seua casa. Els diumenges al matí no anava enlloc, els deia a les veïnes:

- És que segurament vindrà Quimet a veure'm.

I en una taula de la casa s'anaven amuntonant paquets i més paquets dels dolços que li agradaven al seu germà.

Així una setmana després d'una altra, els veïns anaven alertant-se que Conxeta feia coses rares. Avisada la seua cunyada i els seus nebots van decidir internar-la en un asil, residència o casa de bojos, no se sap certament com es podria cridar aquell lloc on va anar a parar Conxeta.

 Ja en el seu nou destí,  tots el diumenges, molt contenta,  els deia als seus companys:

 - Hui vindrà Quimet a veure'm!

I després enfadada i nerviosa, continuava:

 - Però no tinc pastissos perquè se'ls porte!

I es quedava trist, molt trist i encara més trist quan havia passat el diumenge i ningú havia anat a veure-la.

Va passar el temps i quan Conxeta ja no era capaç de saber si hui era diumenge o dilluns o qualsevol altre dia de la setmana, se la podia veure assentada en una engrunsadora, prop del finestral que donava al jardí, la mirada perduda, potser mirara aquells arbres que podien estar, sense fulles, brollats amb fulles verdes o amb fulles grogues; en la seua falda sempre portava abraçat una espècie de nino que s'havia confeccionat amb uns draps i que cobria amb un vell mantó de llana i mentres s'engrunsava anava cantant aquella cançó de bressol que ningú s'explicava qui li havia ensenyat, però que ella no havia oblidat:

- Aa, aa, aa, aa

El meu Quimet és l'amo

De la casa i del carrer

De la figuera i la parra

I la flor del taronger

aa, aa, aa, aa.

  

                                                                                06/11/2.010