Alaquàs i Torrent són dos pobles dels voltants de València. Aquests pobles, antany voltats per l'horta, tenien nombroses alqueries on vivien famílies de camperols dedicats al conreu de les terres.
Als corrals de les alqueries tenien molts animals necessaris per a la subsistència de les famílies: gallines, conills, ànecs, titots i altres animals de corral.
Als termes d'aquests dos pobles tenien el seu domini dos amics molt amics que, encara que eren de diferent raça, estaven molt units per dur a terme les seues malifetes; eren un corb i una rabosa.
Aquest dos personatges tenien preocupats tots els habitants de la comarca, doncs no hi havia dia que no desaparegueren dels corrals alguna gallina o algun conill.
Els veïns estaven convençuts que els autors de totes les malifetes eren els dos amiguets, però no hi havia manera de poder caçar-los; eren molt llestos i sempre escapaven dels ceps i de les trampes que els havien preparat.
Malgrat l'amistat i l'aliança que tenien ambdós animals, el que estava clar és que hi havia una jerarquia; quan caçaven alguna peça, de primer menjava la rabosa i el que sobrava era per al corb.
El corb, no estava d'acord amb aquest ordre, però en vista de la superioritat de la seua amiga la rabosa, no tenia altre remei que acceptar-ho.
Un dia, estava la rabosa voltant per les hortes, quan de sobte li aplegà al nas una oloreta, una oloreta exquisida, que estava quasi segura que era de formatge; seguí el rastre de l'oloreta i la va conduir a una alqueria; allí veu que l'ama havia posat a assecar un formatge, un formatge que per l'aroma que feia devia ser mos de cardenal.
A la rabosa, se li feia aigua la boca només de vore'l i d'olorar-lo, i allí, amagadeta en un dacsar, no feia més que pensar què podria fer per aplegar fins al balcó i aconseguir el formatge.
Quan començà a fer-se de nit, se'n va anar fins la casa i fent salts intentava aplegar on era el formatge; però malgrat la seua agilitat, era impossible aplegar tan alt; a la fi canvià d'idea, hauria de buscar la col·laboració del seu amic el corb.
A la matinada següent buscà el corb. Aquest estava descansant a les branques d'una figuera. Li va contar això del formatge, i ambdós decidiren que calia aconseguir-lo com fóra; i sense perdre temps, no fóra cas que l'ama el llevara del balcó i ja no pogueren agafar-lo.
Era de dia i a ple sol. Hi havia moltes possibilitats que els enxamparen; calia idear alguna jugada. La idearen i la posaren en pràctica.
La rabosa començà a passejar-se pels voltants de la casa; els veïns la van vore i van donar la veu d'alarma. Tots corregueren darrere d'ella proveïts de pals, rastells i qualsevol cosa que tingueren a mà en aquell moment. L'animal es va posar pel mig del dacsar i no hi hagué manera d'enxampar-lo.
Mentrestant el corb, aprofitant la distracció dels veïns, volà fins al balcó i amb les seues urpes i el bec es va fer l'amo del formatge, amb el qual se'n va anar fins a la figuera, el seu arbre preferit; i allí, amagadet entre les branques, es va disposar de primer a descansar de l'esforç realitzat, i després a menjar-se el botí.
La rabosa, guiada pel seu bon olfacte, aplegà fins on la figuera on era el corb i li va dir:
- Benvolgut amic, baixa ací i ambdós ens menjarem aquest bon formatge, que ja només d'olorar-lo la boca se'm fa aigua.
El corb li va contestar: "d'això res" ; que avui es giraria la truita; que de primer en menjaria ell i que després, si en quedava res, seria per a ella.
La rabosa es va indignar; això no podia succeir-li a ella, era la més astuta i la més forta, i el primer torn havia de continuar sent per a ella.
Començà a pensar què podia fer. Se li va acudir un pla i el va posar en pràctica. Va seure davall la figuera, i com que sabia com li agradava al seu amic que l'alabaren, li va dir:
-Benvolgut amic meu, pareix mentida; tant de temps junts, tan amics que som, tant que et vull i mai no m'has dit de quin poble eres.
El corb, que tenia en aquell moment el formatge al bec, es va sentir afalagat per les lloances de la rabosa, i obrint la boca li va contestar:
- D'Alaquaaàs!
El formatge va caure a terra; la rabosa l'atrapà immediatament i es va posar a córrer; el seu pla havia donat resultat. Al mateix temps, el corb, avergonyit, no podia explicar-se com havia estat tan fava per haver-se deixat furtar el formatge; havia de fer alguna cosa per recuperar-lo de nou, però ell no era tan llest com la rabosa i el temps passava; si es descuidava se l'hauria menjat tot la seua amiga.
Se'n va anar volant on era la rabosa. Aquesta tenia el formatge a la boca i, en vore el corb fent voltes al seu voltant, es va posar a grunyir; el corb, fent ostentació de la seua poca imaginació, li va dir:
- No t'enfades, amiga meua, pensava jo que tan amics que som, tan bé com ens portem i tant com et vull, encara no m'has dit quin poble eres.
La rabosa, amb el formatge a la boca i serrant les dents, li va contestar:
- De Torreeent!
31/08/05
No hay comentarios:
Publicar un comentario