Mon tio Gorgó

Res mes despertar-me i obrir els ulls, em doní compte que era diumenge.

La nit del dissabte al diumenge, tocava dormir en casa del tio Gorgó. Encara que el seu nom era Gorgònio, per tots era conegut com Gorgó.

Em vaig despertar, em vaig abaixar del llit i de puntetes i descalç perquè ningú em sentira, vaig abaixar l'escala, vaig caminar per la llarga i ampla entrada de la casa, fins a arribar a l'habitació del tio Gorgó i la tia Doloretes. D'un gran bot, increïble per a un xiquet de quatre o cinc anys, em vaig encimbellar en el llit on dormien els tios.

El tio, que ja feia estona que estava esperant-me, va fingir que s'espantava: 

Pensava que podia ser un gos que li anava a mossegar o un lleó que ho anava a atrapar amb les seues arpes! O jo que se quants animals feroços i desconeguts per a mi podrien haver sigut els que havien pujat al llit dels tios; però no, el que havia pujat al llit era jo, el xiquet de la casa, el consentit de tots, el que els dissabtes a la vesprada arribava a la casa i els crits d'alegria que donaven les seues cosines, les filles del tio Gorgó i la tia Doloretes arribaven fins a les cases dels veïns.

En casa del tió Gorgó succeïen coses diferents de les de la meua i a poc a poc vos les intentaré comptar.

Una vegada dalt del llit, em vaig posar a cavall damunt de la panxa del tio, perquè el tio tenia una enorme panxa. Em deien les seues filles que tenia eixa panxa tan grossa, perquè s'havia menjat, ell a soles una llebre. El tio era caçador.

Jo no havia vist mai una llebre, però si que havia vist els corders que tenia el tio en el corral i pensava, que per la grossor de la panxa del tio, una llebre havia de ser, almenys de la grandària d'un corder.

 Després d'haver estat donant voltes en el llit el tio i jo ( a la tia ja l'havíem tirat d'allí) ens n'anàvem a l'habitació de les meues tres cosines Pepica, Doloretes i Amparito, a despertar-les. Les tres fingien també, que estaven  dormides i s'enfadaven amb mi perquè estaven somiant en eixe moment amb coses bones: Pepica somiava amb el seu nóvio que estava fent la mili a Ceuta, Doloretes amb un vestit nou que s'anava a fer per a les festes i Amparito amb un gelat de maduixa i nata.

Els diumenges al matí el tio era meu: m'emportava amb ell al gran corral que tenia als afores del poble, amb quantitat i varietat d'animals.Ell els donava de menjar i a mi m'encarregava arreplegar els ous de les gallines en una cistella, que després portava fins a casa. Pel camí anava jo molt content amb la cistella d'ous, mentres  les veïnes que trobàvem al pas, reprenien al tio per ser massa consentit:

- El xiquet és molt xicotet, podria caure-se-li la cistella!

I el tio somreia mentres m'emportava agafat d'una mà i jo amb l'altra anava balancejant la cistella dels ous.     

Abans de menjar arribava la neteja personal del tio: per a això necessitava a les seues tres filles: Doloretes li llavava els peus, li tallava les ungles i li passava una esponja per l’esquena i la panxa, Pepica ho afaitava, després li masajeava la cara amb una loció molt perfumada; al tio li agradava oldre bé els diumenges - encara tinc en els meus sentits l'olor d'aquella loció, que quan era xiquet m'agradava mot i després  ja adolescent vaig avorrir - i mentres les seues germanes endreçaven al pare, Amparito planxava el pantaló, la camisa i la brusa. Al tio li agradava els diumenges anar ben vestit i endreçat.

En ma casa eixes coses no passaven. Mon pare es llavava ell sols, s'afaitava ell sols i després d'afaitar-se no es posava cap loció perfumada.

 Després de la neteja personal del tio arribava l'hora de menjar; paella tots els diumenges, unes vegades de conill i altres de pollastre.

En la paella de casa dels tios, sempre estaven les orelles del conill o les potes del pollastre. En ma casa les orelles del conill i les potes del pollastre eren per als gossos.

El tio menjava la paella amb una cullera de fusta i jo també, a pesar de les protestes de les meues cosines, que deien que  era massa xicotet i em queia l'arròs, però el tio estava gojós de veure que jo imitava tot el que ell feia. El tio bevia el vi negre en un porró i jo bevia l'aigua en un xicotet porró que m'havien comprat per al cas.

En acabant de dinar, tots els diumenges a la vesprada agafava el tren i se n'anava a València; al triquet, deia ell, cosa que jo no comprenia molt, sent que en el poble havia partida de trinquet tots els diumenges, però la tia em deia que a València les partides eren millors. A la seua tornada de València sempre em portava una llepolia que atra, que jo esperava amb gran alegria, però que ell em feia creure que me les treia de l'orella o del nas. Unes vegades eren confits ronyosos, altres un pirulí, inclús algun paquet de cigarrets de xocolate.

Si per a sopar hi havia ous fregits, el tio i jo teníem un plat i un ou per a cada u, mentres la meua tia i les meues cosines tenien un plat i un ou per a dos. Açò tampoc succeïa en ma casa: allí teníem un plat i un ou per a cada u.

En acabant de sopar, a l'estiu, es posava a prendre el fresc, assentat en una cadira, a la porta del carrer. El respatler de la cadira reclinat sobre l'ampit de la porta; jugàvem llavors al " un dos panxa " : jo corria cap a on estava assentat ell, recolzava un peu en el primer travesser de la cadira, l'altre en el segon i al final m'agafava entre els seus braços i m'estrenyia  contra la seu panxa.

Unes altres vegades, assentat en la cadira en la forma que vos vaig dir, es treia la petaca i s'embolicava un cigarret de "Caldo" - mai vaig comprendre com es podia cridar "Caldo" a un tabac, per a mi, el "caldo" era una altra cosa - i se l'anava fumant a grans calades. Jo llavors m'anava a buscar els meus cigarrets de xocolate i assentat en una cadira xicoteta, a l'altra part de la porta i en la mateixa postura que ell, ho anava imitant: a cada calada que ell donava al seu, jo feia un mos al meu, quan ell tirava el fum per la boca o el nas, jo feia els mateixos gestos.

Alguns dies, quan el tio tornava del camp, em portava "pernil de muntanya", segons ell en un camp tenia plantat un arbre en les branques del qual penjaven tallades de pernil com si foren peres o pomes. Jo em menjava amb gran gust aquell trosset de pernil que sabia mil vegades millor que el que tenia penjat ma mare en el rebost i que només era un tros del seu menjar que havia reservat per a donar-me una alegría a l'arribar a casa.

Altres vegades era un niu de figues el que em portava. Simplement havia posat en el fons del seu barret de palma, uns fulls de figuera i sobre ells una dotzena de figues, que també eren sempre millors que les que donava la figuera que tenia mon pare en l'horta.

Algunes vegades vaig acompanyar al meu tio al camp i quan arribàvem allí li preguntava:

- On està l'arbre del pernil?

I mai era el camp encertat, sempre ho tenia en un altre que estava més lluny.

Una vegada li vaig preguntar a mon pare:

- Per què no plantes tu un arbre del pernil com el del tio?

I mon pare em va dir:

- El tío és més ric que nosaltres, ell té molts camps, jo necessite els meus per a oliveres, ametlers o vinyes.

I era cert, el tio tenia de tot més que nosaltres, la casa seua era molt més gran que la nostra, la seua cambra estava més plena que la nostra de garrofes, alfals, sacs de blat i ametles, i pel que s'ha vist també havia de tindre més camps que nosaltres.

Un dia va arribar una carta del nóvio de la meua cosina Pepica que estava fent la mili a Ceuta.La va agafar i se'n va anar corrent a llegir-la en el seua habitació, però jo abans, amb la meua malaptesa encara per a llegir, havia vist en el sobre el nom de la meua cosina. Quan va eixir esta de l’habitació tota contenta, li vaig preguntar:

- Pepica, per què no tens els mateixos cognoms que les teues germanes? I si eres la meua cosina, per què no tens cap cognom com el meu?

  Ella es va quedar atordida de moment, després es va assentar, em va pujar als seus genolls i em va dir:

- La tia Doloretes no és ma mare.

- I on està ta mare Pepica?

- Ma mare és un àngel i està en el cel.

No vaig quedar molt convençut de la resposta.

Un temps després eren les festes del poble, en la processó portaven a la verge en una carrossa, anava pujada sobre un núvol i a cada costat del núvol hi havia un àngel; un vestit de blau i l'altre de rosa. Me'n vaig anar corrent on estava Pepica i li vaig preguntar:

- Quin dels dos és la teua mare, el de rosa o el de blau?

Em va agafar en braços i besant-me em va dir:

- Cap dels dos; l'àngel de ma mare és molt més bonic que estos.

  Al final Pepica va haver de dir-me la veritat: sa mare hi havia mort al nàixer ella i son pare, el tio Gorgó, s'havia casat de nou amb la tia Doloretes, la germana major de mon pare.

Va passar el temps, jo anava creixent i cada vegada notava coses que em costava comprendre. Ja no dormia a casa dels tios, només anava a menjar els diumenges, la paella que la tia feia en el meu honor.

Un diumenge vaig arribar un poc tard, la paella ja estava en la taula, el tio esperant-me, la tia assentada en una xicoteta cadira en la cuina es tapava la cara amb les mans, a l'acostar-me a donar-li el bes de costum vaig observar que la tenia plena de moratons. Les meues cosines ploraven  tancades en el seua habitació. Cap dona s'assentava a la taula, el tio em va invitar a assentar-me dient-me:

- Mengem que es refreda la paella.

Vaig menjar a penes unes cullerades, amb la cullera de fusta que ja havia aprés a manejar, i mentres menjàvem, els dos en silenci, se va anar alçant el vel que m'impedia veure les coses clares.

 Allí es va quedar més de la mitat de la paella, amb les seues potes de pollastre i les seues orelles de conill. El meu ídol havia caigut del pedestal trencant-se en mil trossos.

Mai més vaig tornar a menjar en aquella casa, i el tio mai em va preguntar perquè. No vaig beure mai més ni aigua ni vi en un porró ni vaig menjar amb una cullera de fusta, no vaig suportar ja l'olor d'aquella  loció d'afaitar tan agradable en altres temps i quan anava de visita a aquella casa procurava que fóra quan ell no estava.

El tio va morir de sobte quan jo era un adolescent. Per a anar al seu enterrament em vaig afaitar la barba per primera vegada, seguint la recomanació de mon pare.

                 -Afaita't! - em va dir - portes una pelussa en el bigot molt lletja i has de presidir el dol en l'enterrament del teu tio.

Vaig estar presidint el dol malament, era incapaç de reconèixer als que passaven per davant de mi a donar el condol. La meua ment estava donant marxa enrere, recordant el temps passat quan la meua innocència estava encara sencera.

L'endemà del soterrament em van cridar les meues cosines:

- Ajuda'ns! - em van dir -  a buscar on tenia el tio guardada la llibreta del banc, hem registrat tota la casa i no hem sigut capaços de trobar-la.

El vel que s'havia alçat temps arrere, va tornar a alçar-se i esta vegada encara veia les coses més clares.

Em vaig pujar directe a la cambra, em vaig dirigir al muntó d'alfals seca, i vaig començar a alçar gavelles. Va aparéixer un saquet de tela a quadros blancs i blaus, dins del saquet hi havia tres sobres groguencs. En un hi havia un bon muntó de bitllets de mil pessetes, en l'altre uns papers amb noms de persones, sobretot de dones i xifres numèriques. Mai es va poder esbrinar a que pertanyien, encara que se sospitava que estava relacionat amb el "trinquet" i en el tercer sobre hi havia: "una, dos i tres llibretes d'estalvi" cada una era d'un banc distint. Vaig sumar mentalment les tres quantitats de les tres llibretes i vaig calcular que les meues cosines i la meua tia podrien comprar-se: Una nevera que no tenien, perquè segons el tio no era necessària, era millor anar a comprar cada dia el més just, una llavadora, perquè, també segons el tio la llavadora no la necessitaven: per a què volia ell quatre dones en casa?, un televisor, perquè també deia que la televisió els ficava idees rares en el cap a les dones i també podrien comprar-se roba apropiada per a la nova situació familiar, però em van dir les quatre dones que la roba seria nomes ... de mig dol.