Datos personales

Mi foto
Llíria, València, Spain
Primer Premi de Prosa Literaria a l'Ajuntament de Llíria 2012 per "Les Campanes de Sabel·la". Primer Premi del Certamen de Narrativa breu de l'Ajuntament de Valencia 2006 per "Fumata Blanca". Segundo Premio Cartas de amor del Ayuntamiento de Valdemoro 2012 por "Hola y adios". Primer Premi Universitat Florida concurs La Rosa de Paper 2010 per "Les tutel·les d'Adelina". Segon premi de la fundació Sambori 2011 per "Els alacrans". Primer Premi en el concurs de contes no sexistes de l'Ajuntament de Llíria 2008 per "Nina la maxote".Primer Premi en el concurs de contes no sexites de l'Ajuntament de Llíria 2009 per "Tres eren tres". Premiats a l'Ajuntament de Llíria "Conilla blanca, conilla negra" 2004, "La figuera de Tonet" 2005, "Tonet i el gos" 2007, "Història de les dos Maries" 2007, "La montanya de Sant Miquel" 2008, "El primer dia de juliol" 2009, "La Consolota" 2009, "Ón aneu, d'ón veniu?" 2011, "L'assamblea de l'hort" 2011, "Mon tio Gorgó" 2012.

jueves, 3 de mayo de 2012

Els alacrans

En Cèsar era l'apotecari del poble. Tenia al voltant de cinquanta anys i, així i tot, no s'havia casat.
Vivia en una casa, al mig del poble; una casa antiga i molt gran. A la part de baix tenia instal·lada la botiga, la rebotiga i una sala d'estar enorme, plena de mobles antics, un fumeral i prestatgeries amb una quantitat molt gran de llibres. A la part de darrere de la casa hi havia un hort que tenia una figuera, rosers, gesmilers i una frondosa parra.
A Cèsar, l'acompanyava a casa Conxa, la criada fidel de tota la vida. Dona educada, discreta i molt respectuosa que el cuidava com si fora el seu fill. Ja fou criada dels seus pares, i ara ho era d'ells.
Quasi tots els dimarts i els dijous a casa d'en Cèsar es feia una tertúlia a la qual acudien els homes més importants del poble. L'alcalde, el secretari de l'ajuntament, el metge i algunes vegades, poques, el capellà del poble. I en dic poques perquè aquests homes eren de tendència republicana, i les conversacions que tenien no eren del seu gust, però també s'ha de dir que era molt difícil resistir-se als berenars que al final de les tertúlies preparava la bona de Conxa. A l'estiu, d'orxata i rosquilletes a la bona ombra de la parra, i a l'hivern, de xocolate calentet amb pa torrat al voltant del fumeral.
Les tertúlies es feien llarguíssimes i al final En Cèsar deia:
–Bé, ja hem arreglat el món per hui, ja continuarem amb un altre tema demà!
Cisco era un xicot al voltant dels trenta-cinc anys: alt, corpulent, de barba negra i molt espessa, de mans i braços molt forts, pèl negre i molt rull. De menut va tindre la meningitis, i el pobre havia quedat disminuït psíquicament. No era violent, al contrari, amable, tranquil i molt servicial.
Vivia a casa de la seua germana; amb ella, el seu marit i els tres xiquets que aquests tenien, els tres molt menuts.
Hauríeu de vore Cisco jugant amb els seus nebots. Quasi sempre duia els tres damunt d'ell, sempre jugant i rient amb ells.
Cisco també es feia càrrec, a voltes, de l'hort d'en Cèsar. Tallava les rames seques dels arbres, recollia la fullaraca de la parra i de la figuera quan aplegava la tardor; a canvi, Conxa li donava l'esmorzar, roba gastada del senyoret i alguns cèntims.
També li agradaven a Cisco els dies que hi havia tertúlia, quedar-se a casa d'en Cèsar. S'asseia en una cadira i escoltava les conversacions sensates dels senyors importants del poble, amb els ulls oberts i la boca tancada.
Al final de la tertúlia, quan aplegava l'hora del berenar, Cisco també prenia part d'allò que per a ell era un festí. Aleshores arribava l'hora de les bromes, i els tertulians es posaven amb ell, li feien preguntes i es reien de les seues innocents contestacions.
Una vesprada, els tertulians estaven contant les seues proeses i aventures: que si guerres, caceres, conquestes de dones..., i Cisco no pogué resistir la temptació, ficà cullerada en la conversació i digué:
–-Doncs jo sé on s'amaguen els alacrans i els agafe amb la mà i no em piquen.
El metge digué:–Això no m'ho crec, Cisco, és impossible.
–Que sí, que sí, senyoret –digué Cisco.
Aleshores li digué el metge:
–Mira Cisco, per cada alacrà que ens dugues dijous, et donarem un quinzet (pensant que, com que era hivern, Cisco no en duria ni u).
Aplegà el dijous, dia de la tertúlia, i a l'hora del berenar aparegué Cisco amb un pot de llauna a les mans i els va dir:
–Ací tenen, senyorets, hi ha vint alacrans.
Els tertulians es van quedar sorpresos, no donaven crèdit a allò que estava passant; els anava a tocar desembossar vint quinzets, o siga, un duro.
Aleshores el metge, presumint d'enginyós, li va dir:
Cisco, però són tot alacrans? O potser hi ha també “alacranes”?
Cisco, veient que li volien prendre el pèl, molt enfadat, agafà el pot i donant-li la volta el va buidar enmig de la sala on estaven, dient:
–Vosté que és metge els alça la cua i esbrina els que són mascles i els que són femelles.
Els alacrans van córrer per la sala i es van amagar entre els mobles i per davall dels armaris, i Cisco se'n va anar molt malhumorat pegant una bona portada. Els qui Cisco considerava els seus amics, s'havien burlat d'ell, i a més no li donaven els diners que li havien promés.
Es va armar un gran rebombori a la sala de la casa de l'apotecari. Tots anaven darrere dels alacrans amb graneres, espardenyes i qualsevol cosa capaç de matar-los. Es van alçar mobles, s'apartaren cortines; a mesura que els anaven matant, els comptaven, i quan van arribar a vint, es van quedar tranquils.
A l'endemà, a primera hora del matí, aparegué Conxa a casa de Cisco i li va dir que En Cèsar volia parlar amb ell.
Quan va arribar Cisco a ca l'apotecari, aquest li va dir:
–Pren els vint quinzets que t'has guanyat, però... digues, Cisco, de segur que hi havia vint alacrans?
–Sí, senyoret, n'hi havia vint.
L'apotecari no es quedava tranquil, i li va dir:
–Però, ¿saps tu comptar fins a vint?
–Per descomptat que sé comptar fins a vint!
–A veure, a veure Cisco –digué l'apotecari–, compta de l'u al vint.
Cisco es va posar a comptar:
–U, dos, tres, quatre, set, onze, nou...
Cisco se'n va anar a casa amb els vint quinzets, i l'apotecari no va dormir tranquil durant una llarga temporada.

No hay comentarios:

Publicar un comentario