Ninna era una xiqueta de dotze o tretze anys; era la més xicoteta d'una família italiana que havia arribat al poble a finals dels anys quaranta del segle vint, sense que ningú sabera el seu origen exacte, i que tots els veïns es preguntaven què podria fer una família tan estranya en el poble.
Tots els membres de la família eren rossos, amb el cabell llis, la pell era roja com si hagueren agafat una insolació; entre ells parlaven l'italià, i no entenien res el castellà i molt menys el valencià. Els veïns es preguntaven: Que farà esta gent ací?. D'on hauran vingut?; es feien càbales però ningú sàvia res que fóra cert.
Amb el temps es va poder esbrinar alguna cosa; pareix que venien de Bolzen, una ciutat italiana situada en els Alps, molt prop de la frontera austríaca. Esta ciutat tenia nombrosos hotels i pistes d'esquí, però després de la guerra s'havia quedat molt malament i el turisme havia desaparegut.
Segons pareix, son pare havia col·laborat amb els nazis, i després d'acabada la segona guerra va fugir per a evitar la justícia, i quin millor país per a refugiar-se un nazi en aquells temps que Espanya, on el govern que hi havia no preguntaria res respecte d'això.
El pare de Ninna, treballava de xòfer en un camió d'una empresa que tenia mines de caolí . Tots els dies se´m pujava amb el camió a les mines, que estaven en un poble de la serra; després baixava carregat amb el mineral, ho pesava en la bàscula pública, i ho descarregava en els llavadors d'arena que l'empresa tenia en el poble.
Ninna portava el cabell molt curt, quasi tan curt com els xiquets; es distingia
molt de les xiquetes del poble que totes tenien el cabell llarg, i amb trenes o cues de cavall. També la distingia de les altres la seua manera de vestir; Ninna sempre portava pantalons llargs, camisa i tirants, i a l'hivern, jaqueta. Es notava a més, que eren prendes heretades dels seus germans majors, i que sa mare havia arreglat com bonament havia pogut per a adaptarse-les a ella.
Una altra cosa que distingia a Ninna de les altres xiquetes, era que a eixa edat, ja estaven il·lusionades pels prominencies que anaven creixent en els seus pits; a Ninna ni li interessaven ni li preocupaven els seus pits, ella continuava llisa com sempre.
Per totes estes coses i altres més, a Ninna li van traure de malnom "la machote". A ella no li preocupava res eixe malnom, però a sa mare sí, i algunes vegades va anar a parlar amb la mestra a este respecte, però no va aconseguir res, ja tots els xiquets la coneixien així.
En l'escola Ninna s’ho passava molt malament, tot ho tenia en contra seu: l'idioma, ella portava el seu italià d'origen, en l'escola li ensenyaven en castellà, i en el carrer li parlaven en valencià. Calia oir a Ninna; parlava un idioma seu particular, una mescla dels tres idiomes en què es desenvolupava la seua vida quotidiana; també s´ho passava malament en les classes de labors, la mestra va ser incapaç d'aconseguir que enfilara una agulla i donara unes puntades a un tros de tela.
A l'hora de l’esplai sempre estava sola; a ella no li interessaven els jocs de les xiquetes, a més les seues companyes de classe li feien el buit, aconsellades per les seues mares que no els agradava que les seues filles foren amigues d'una xiqueta, que es vestia i jugava com si fóra un xiquet.
A l'eixida de l'escola, en el carrer ja era una altra cosa, allí Ninna si que tenia amics; eren els xics del seu barri amb els quals jugava...sempre a jocs de xiquets! trompa, bufos, curt, xurro va ...També tenia una vella bicicleta que son pare li havia aconseguit de no se sap on, una bicicleta tan vella que ni tan sols tenia frens, però que ella no els necessitava, per a això tenia el seu peu; quan volia frenar, no tenia més que posar-lo damunt de la coberta de la roda posterior, i al moment la bici es parava, inclús fins derrapava algunes vegades.
Ninna anava a totes parts muntada en la seua bicicleta, que era l'enveja de tots els xiquets, era molt difícil que en aquells temps un xiquet en tinguera una; les tenien els majors i sempre era per anar al treball.
En eixa bici van aprendre tots els seus amics a muntar-la, i hagueren de fer rigorosos torns per a disfrutar un moment cada un de tan preat artefacte.
Moltes vesprades a l'eixida de l'escola, se n'anaven Ninna i els seus amics a la bàscula pública, a esperar que arribara son pare amb el camió carregat d'arena, una vegada pesat es pujaven tots a la cabina, i es feien un passeig fins al llavador. Després els amics de Ninna, presumien amb els altres xiquets que no tenien el privilegi de ser de la colla, i poder conduir una bicicleta i pujar en la cabina d'un camió.
Els amics de Ninna, estaven intrigats pel seu nom; Ninna, quin nom era eixe?. Ella els va aclarir que era un diminutiu de Jannina, però tampoc es van quedar satisfets, al final investigant, pogueren esbrinar que traduït al castellà el seu nom era Juanita.
Una vesprada estaven jugant Ninna i els seus amics al voltant de la séquia major, de sobte van sentir uns xapotejos en l'aigua, van pensar que seria un gos que estava nadant, van aguaitar i varen veure que el que l'aigua arrossegava era un xiquet de tres o quatre anys. Ninna no ho va pensar, es va tirar a l'aigua, i nadant, perquè també era una excel·lent nadadora, va rescatar el xiquet i el va traure de l'aigua; estava incoscient, el va assentar en el quadro de la seua vella bicicleta, la que ella manejava amb tanta destresa, i sense perdre temps, pedalejant a tota velocitat, el va portar a casa del metge, el qual li va fer els exercicis adequats i va aconseguir reanimar-lo.
A partir d'eixe moment Ninna es va convertir, sense proposar-s´ho, en una heroïna. Tots volien ser els seus amics, inclús les xiquetes de la seua classe, i les seues mares també.
“Qui ha salvat el xiquet?” preguntaven; i contestaven: Ninna "la machote", ni tan sols en eixos moments, va poder desprendre's del malnom que li havien carregat.
En l'escola van decidir que haurien de fer-li un homenatge.
El dia triat per a la festa de l'homenatge, van reunir tots els xiquets i xiquetes de l'escola junts; a Ninna la van vestir amb faldes,i li van posar un gran llaç al cap, que per a poder subjectar-ho en el seu cabell tan curt, va caldre fer filigranes. Era difícil reconéixer-la amb eixa indumentària, pareixia que anava disfressada. Li van posar una banda amb els colors nacionals, li van donar un diploma, i el director del col·legi va llegir un discurs carregat de lloes i alabances a ella.
Ninna estava sorpresa, no entenia el que li estava passant. Com era possible que en tan poc de temps li hagueren canviat tant les coses? Que era el que havia fet per a que de sobte tots volgueren ser els seus amics?
Al poc de temps d'este succés, Ninna i tota la seua família van desaparéixer del poble, no es van despedir dels veïns, ni dels amics, ni dels mestres; se'n van anar com havien arribat, de sobte i en silenci, i ja mai, ningú va saber res de Ninna "la machote".
No hay comentarios:
Publicar un comentario