La Consolota

                                  Els protagonistes d'aquesta història son els següents:

"Consol": Dona d'uns setanta anys, alta, corpulenta, d'un cor i uns bons sentiments tan grans com el seu cos, o majors si és possible, però amb molt de geni i amb un vocabulari compost per un rast de paraules mal sonants; de cabell abundant i negre, cutis blanc, de cara encara guapa, de jove degué ser molt bella, dona de molt de món, naixcuda a Sabadell; va ser cuinera d'oficials en un transatlàntic; també va ser amant de diversos capitans de barco que no necessitaven arribar a port per a córrer les seues aventures; coneixia la majoria de ciutats del món que tenien port de mar. Cansada d'una vida tan atzarosa va recalar a Barcelona i va acabar en un prostíbul.

"Branques": Marit de  Consol; encara que tot el món el cridava així (que era el seu malnom) inclús la seua dona, el seu nom era Paula, nom que també pareixia estrany, però indagant es va esbrinar que el seu autèntic nom era Francesc de Paula: home d'uns setanta anys, xicotet, flac, bonàs, dòcil, amb poc caràcter i fàcil de dominar; ell i la seua dona formaven una parella insòlita, recordaven el famós matrimoni del T.B.O, Angelina i Cristobalito. Fill d'una família molt humil i nombrosa que vivia en un xicotet poble de la contornada de València. A l'hora de fer la mili li va tocar anar a Barcelona, i allí es va quedar a l'acabar-la, en eixa ciutat mes industrial, la gent sense res tenia més opcions de trobar treball. Es va hostatjar en una xicoteta pensió i entre allí i la fàbrica on treballava anava passant els dies; també era assidu visitant dels prostíbuls i en un d'ells va conéixer a Consol.

"Salvador": Voro per a familiars i amics, jove d'uns vint anys, alt , ample d'esquena, guapo de cara, de cabell negre llis i pell torrada pel sol del camp; fill menor d'una família de llauradors que vivien en una alqueria bastant allunyada del poble on havia nascut Branques, alqueria que per a arribar a ella hi havia un sol camí d'anada i tornada que transcorria per mitjà d'hortes i séquies.

Branques que era assidu client del prostíbul on treballava Consol, ja amb cinquanta anys, estava cansat de viure en una pensió i a Barcelona, ciutat cada vegada més populosa, li abellia tornar al seu poble, però no volia fer-ho sol; li va proposar a Consol si volia casar-se amb ell, abandonar la vida que portava i anar-sen al poble on ningú la coneixia, i ella va acceptar.

Amb els diners que tenien estalviats els dos, van comprar una xicoteta caseta en el poble de Branques, que estava a les afores, precisament a la vora del camí per on calia passar per a anar i vindre a l'alqueria dels pares de Voro.

La caseta tenia unes portes de vidre, darrere de la qual es passava Consol la major part del dia; des d'allí controlava a tot el que anava i venia, als llauradors que anaven al camp i sobretot als habitants de l'alqueria.

Amb Conxa, la mare de Voro va fer una bona amistat; a esta li molestava el vocabulari de la seua veina, ja que ella, una dona molt religiosa, era incapaç de dir una paraula malsonant, ni tan sols d'alçar-li a ningú la veu, però reconeixia que Consol era una bona dona i ... a més eren les veïnes més pròximes que hi havia en un bon espai al voltant. De tant en tant s'enfadaven les dos i Consol treia de la seua boca una retafila de paraulotes mal sonants, sempre en català, i Conxa com a insult només era capaç de contestar-li: Consolota!. Que eres una Consolota!

 Als pocs dies els havia passat l'enfado i eren amigues una altra vegada, o més amigues si és possible.

A Branques també el tractava sempre a crits, però este feia com si no s'assabentava, com si no fóra amb ell, i a la mínima acudia al seu costat com un gat que necessita les carícies  del seu amo; el pobre era incapaç de fer res sense ella.

Amb Voro, era una altra cosa, a este el tractava sempre molt be, per això era el seu “noi petit”; el malcriava, li consentia, el cuidava li donava consells de com deuien ser els homens, de la qual cosa ella sabia bastant.

Els diumenges a la vesprada quan Voro passava per casa Consol vestit amb roba de festa per a anar al ball, esta el parava, li passava revista i li deia:

-La barba ben afaitada, les mans que no t'olguen a fem, que este matí estaves netejant els estables, que t'he vist  jo; les ungles netes, que els llauradors sempre porteu les ungles negres i trencades, i amb una llima li repassava les ungles, després li posava crema en les mans, li arreglava el nuc de la corbata, el coll i els punys de la camisa, li raspallava els camals del pantaló i les sabates per si havien agafat pols del camí, després d'un calaix d'una vella còmoda, treia una xicoteta botella de colònia que havia comprat expressament per a ell i li posava unes gotes en la solapa de la jaqueta i mentres li anava dient:

- És mentida que a les dones ens agrada que els hòmens olguen a suor i que tinguen les mans aspres, això és mentida...si ho sabré jo. I continuava:

-Vaja que amb eixa pinta que portes i lo bén parit que estas et vas a portar a la millor xica del poble!

I finalment, fent-li una besada en la galta i una palmada en el cul l’espentava perquè se n'anara, mentres ella es quedava mirant la figura d'aquell xicot que li provocava records de molts anys arrere.

Que li passava a Consol  amb el xic?

              Quan el tenia prop, el cor li bategava tan fort com si el d’una adolescent es tractara.

Li va regalar uns botons de puny de plata i nacre, una agulla de cap de corbata d'or amb una perla, un obri cartes de marfil; objectes que ella no podia comprar per la seua escassa economia i que el seu marit no havia usat mai; segur que eren records dels seus antics amants.

Un dia Consol va traure del calaix de la còmoda, on guardava la colònia, una vella caixa de cartó , dins hi havia, entre boles de naftalina, una antiga gorra de capità de barco, la procedència de la qual , només ella sabia, després d'estovar-la li la va posar a Voro en el cap, el va posar davant de l'espill perquè es vera, alhora que a ella se li formava un nuc en la gola, i dels seus ulls brillants eixien unes quantes llàgrimes.

Per que fas estes coses Consol? - preguntava Voro.

- Perquè eres mig meu i faig amb tu el que vull - contestava sense donar més explicacions, i és que Consol presumia d'haver vist nàixer a Voro... i no mentia.

Quan sa mare es va posar de part per a nàixer ell, son pare va buscar a Consol perquè li fera companyia mentres buscava la comare, quan va tornar a l'alqueria amb ella, el xiquet ja havia nascut, el tenia Consol en la seua falda embolicat en un llençol i estava diguent –li:

-“Noi petit, vas a ser el meu noi petit”.

     Van voler que fóra la padrina del xiquet, a la qual cosa ella es va negar dient:

- Com seré la padrina del xiquet si des del dia que em vaig casar no he entrat en una església? a més a mi l'olor de ciris em mareja, no els encenc ni quan hi ha tempestat.

I Consol no va ser padrina de Voro, però es va atribuir uns drets i unes obligacions amb ell que ningú va ser capaç de discutir-li'ls.

Voro va anar creixent i en les seues anades i vingudes al passar per casa de Consol, sempre se sentia vigilat per ella des de darrere de la porta de vidres.

Ja s'havia fet un home, ja tenia nóvia, s'havia assabentat Consol que era la filla única d'un comerciant en vins, propietari d'un bon negoci i d'un no despreciable patrimoni; havia sabut traure-li profit a les lliçons que la seua tutora li havia donat, i a més de rica segur que també seria guapa i llesta; volia conéixer-la, tenia dret a conéixer-la.

 El dia que Voro li va portar la nóvia a Consol, esta va quedar satisfeta, era una xica amb tots els atributs que ella creia que es mereixia el seu protegit, i al despedir-se, quan Voro no es va donar compte va agafar la xica a part i li va dir:

-           Has tingut sort al trobar-te amb este tresor, però he de dir-te una cosa: si jo tinguera cinquanta anys menys, a este tu no t'el portaves, segur que no t'el portaves!.

Al poc de temps d'açò, un matí, a penes s'havia fet de dia, van cridar a la porta de l'alqueria; era Branques, estava plorant, i entre els xanglots balbucejava unes paraules que a penes se li podien entendre:

-           Que Consol està gitada i no es desperta, la cride i no em fa cas, la toque i està freda!.

Freda estava; estava morta.

Després de la mort de Consol, Branques se'n va anar a  viure a una residència on va morir al poc de temps, de pena se suposa, al no tindre a la seua Consol, i en aquella xicoteta casa on mai s'havia vist a ningú que diguera ser família del matrimoni, va aparéixer un muntó de gent, tant del poble com de Barcelona, tots creient-se amb dret a heretar-la. Es va entaular un pleit entre les dos famílies i la casa es va quedar tancada i abandonada, i Voro, cada vegada que passava per davant d'ella es quedava mirant la porta amb els vidres ja bruts i algun d'ells trencats, i de dins del pit li eixia un no sabia què, que anava a trobar-se no sabia on, amb un no sabia què de  “La Consolota”.                      

*********************************