Jaume i Tosca

Eren els anys vint del segle XX. Jaume era el fill menor d'una família de llauradors; tenia tres germans major ja casats, ell era fadrí, vivia amb els seus pares malgrat que ja tenia més de trenta – cinc anys.

Era un home callat, solitari, sense amics, sempre anava a la seua sense fer cas del que els altres li deien.

Sa mare estava preocupada per ell, ja que s'estava fent vella, i volia, abans de morir, deixar al seu fill casat, i així ja se'n podria anar tranquil·la sabent que Jaume no es quedaria sols.

Li deia: Mira fill, Carmeta, la filla de la meua amiga Carme, està fadrina com tu, es molt bona xica, treballadora i a mes a mes és filla única; els seus pares vorien en molts bons ulls que et casares amb ella, i així les seues terres estarien ben treballades i donarien un bon rendiment, perquè tu eres un home que sap molt de les coses del camp.

Però Jaume, quan escoltava a sa mare esta retòrica, que era molt freqüent, baixava el cap, se n'anava per a no contestar, estava cansat d'escoltar sempre la mateixa cançoneta.

Jaume si que tenia una amiga, la seua gossa  Tosca. Era una gossa gran, sense raça alguna, desendreçada, de pels erts blancs i negres, amb uns grans bigots, però molt fidel i molt intel·ligent; seguia al seu amo allà on ell anava, sempre al seu costat. Tosca no consentia que al seu amo algú li cridara, o  tant sols li posara la mà damunt; enseguida acompanyat d'un grunyit, ensenyava els seus grans dents, al que ella pensava que era enemic del seu amo.

La trobà Jaume, un dia que estava regant l'horta, quan era un cadell recent nascut, que  no havia obert tant sols els ulls; la duia a rastrons l'aigua per la sèquia, junt a tres o quatre germans d'ella, ja ofegats. La va agafar, l'eixugà amb el seu mocador i se la va posar en la butxaca del seu jupetí.

Quan va arribar a casa intentà donar-li llet amb una cullereta, i el cadell va obrir la boca i anà tragant la llet que Jaume li donava.

La gosseta anà creixent i mai se separava del seu amo, no necessitava dur-la nugada; Jaume sempre duia a la butxaca una  llepolia per a Tosca , un terrós de sucre, una figueta seca; a cada ordre  que li donava a la gossa , quan ja l'havia realitzat tenia el seu premi.

La família de Jaume, tenia una vinya molt gran, d'al menys vint Jornals. Un jornal era el terreny que un bon cavall podia llaurar en un sols dia ( mitja hectàrea aproximadament).

En eixa vinya hi havia un maset que tenia una cisterna molt gran, una quadra per a les cavalleries, i els corresponents departaments per a les persones; també hi havia en eixa vinya un parany per a caçar tords.

Tots els anys, quan arribava el mes d'octubre, després que ja s'havia fet la verema, Jaume pujava a la vinya, i allí amb la seua gossa es passava les setmanes senceres caçant tords en el parany, i també en l'escopeta caçava perdius, llebres i conills, sempre amb la col·laboració de Tosca que

era una excel·lent caçadora.

En eixa època Jaume no tornava a sa casa només que els diumenges, així sa mare li posava la roba neta per a tota la setmana i es proveïa de pa i alguns queviures que ell no tenia en el maset, que eren poques, ja que dir que en la muntanya Jaume tenia de quasi tot.

De les bigues del sostre penjaven rastres d'alls, tomaques, cebes, pimentons secs, melons i algun quart de cansalada. En l'armari hi havien cigrons, fesols, arròs i bacallà.

 En el temps de la  cacera Jaume no podia consumir tota la carn dels animals que caçava, per això els pelava, els fregia i els posava en una xerra

amb oli, així tenia carn per a molt de temps.

En el mes de desembre, començava a podar la vinya ell sols, tenia treball per a una bona temporada.

Una nit, després d'haver estat tot el dia podant, quan anà a gitar-se. Es va adonar que va perdre un duro de plata que duia en la butxaca del pantaló, li s'havia fet un forat i per allí li havia caigut.

Al dia següent, el va buscar per les rodalies on havia estat treballant el dia d'abans, però no pogué trobar-lo; estava molt trist, un duro de plata era un dineral, no deixava de pensar que podia fer per a recuperar la moneda.

Quan dissabte baixà a casa, li va demanar a sa mare que li deixara un duro de plata, que ja li'l tornaria el dissabte següent.

Sa mare li'l va prestar, però es va quedar preocupada..¿per a què voldria el seu fill un duro de plata, si en la muntanya no hi havia on gastar-lo.

El dilluns, només arribar a la vinya, Jaume posà en marxa la seua estratègia per a recuperar la moneda perduda. Se'n va anar a la zona de la vinya on creia que l'havia perdut, cridà a la seua gossa, feu que aquesta olorara el duro que li havia deixat la seua mare i que ell anteriorment havia grapejat, el va llançar a una distància de sis o set metres, i li manà a Tosca que anara a replegar-lo.

Al moment la gossa va agafar el duro en la boca i li'l va dur al seu amo; aquest li donà una figueta en recompensa i a continuació el llançà un poc més lluny, la gossa obedient, buscà la moneda i li l'entregà de nou al seu amo; i així llançà Jaume la moneda diverses vegades, però cada volta la tirava un poc més llunyà i la gossa sempre l'encontrava. Al final amb el braç feu l'edema de llançar-la, però no va obrir la mà, es va quedar el duro amb ella.

Tosca, enganyada, començà a buscar com una boja, al poc d'una estona tornà on estava el seu amo, però sense el duro. Jaume en lloc de premiar-la, va cridar-li que buscara de nou; la gossa tornà a la recerca, després d'un llarg temps tornà on estava l'amo, però aquesta vegada duia a la boca la moneda que Jaume havia perdut dies enrere, l'havia trobat finalment.

Jaume boig d'alegria, va agafar al braç a la seua gossa, es va tirar al sol, i els dues home i gossa, abraçats anaren rodant en mig de la vinya.

25/06/05