Marieta i Pasqualo eren un matrimoni de mitjana edat, portaven prou anys casats, però no havien tingut fills. Ella, segons li deia al seu marit, es preocupava per la salut dels dos.
- No cal menjar molt - li deia a Pasqualo - és roín donar-se fartades i quedar-se amb l'estómac ple. De grans sopars estan les sepultures plenes.
Pasqualo eixia tots els dies de casa amb un saquet, dins del qual hi havia una escassa cantitat de menjar per a tota la jornada: una sardina i un tros de pa per a l'esmorzar, un trosset de cansalada per al menjar de migdia i un xicotet tros de xocolate per a berenar.
Quan arribava a les nits a casa, després d'haver estat treballant tot el dia, estava famolenc, i es trobava amb un plat de verdures per a sopar, i si es queixava es trobava amb la retafila de frases ja preparades per la seua dona i a més li deia per a convéncer-lo:
- Mira Pasqualo ja saps el que et dic sempre i per a demostrar-t'ho, jo no soparé, perquè veges que faig més sacrifici que tu.
Pasqualo es menjava les verdures a remugant, mentres Marieta el mirava a l'altre cantó de la taula i se n'anava al llit amb la panxa mig buida; li costava adormir-se i mentres pensava:
- Jo no sé el que està passant ací; faig tot el que la meua dona em diu, cada dia estic més flac, no tinc color en la cara, en el treball no tinc forces ni per a agafar una ferramenta, en canvi la meua dona està robusta i sana, té uns colors en la cara que fan enveja; açò no esta clar, alguna cosa passa que jo no entenc.
Un dia que Marieta li havia preparat el saquet, mig buit de menjar per a tot el dia, Pasqualo va decidir esbrinar què era el que estava passant, no tenia molt clar el que succeïa en sa casa.
Va agafar el saquet, es va despedir de la seua dona, i a l'eixir de casa donà una gran portada; donà la volta a la casa, va entrar per la porta del corral i va buscar un amagatall per a poder veure el que feia Marieta durant tot el dia.
La bona dona, quan va pensar que el seu marit estava lluny, va començar a preparar-se el desdejuni: una bona tassa de xocolate i unes rosquilletes per a desdejunar-se, ho va pensar i ho va fer. Després del xocolate i les rosquilletas es va trobar molt plena; li van arribar uns rots i sense reprimir-se els va fer eixir amb gran estrèpit; no passava res!, estava sola, ningú l'oia.
Allà sobre les deu es va preparar l'esmorzar.
- Amb dos ous fregits, crec que tindré suficient - va dir
Se'ls va menjar amb gran gust.
A mitjan matí, es va preocupar pel dinar. Tenia en el galliner uns pollastres, ja tomateros, mataria un i se'l cuinaria amb una salseta. Es va posar mà a l'obra.
Després d'un dinar tan exquisit, no li vindria mal fer una bona sesta.
- En el llit o en la butaca? - es preguntava - en el llit millor!.
A això de les cinc va haver de preparar-se el berenar. Va pensar en diverses opcions i després de desestimar algunes es va quedar amb la d'una coca amb cansalada i botifarra.
Pasqualo, estava verd de veure el que passava en sa casa. Va eixir del seu amagatall sense que la seua dona el vera, pel corral va eixir al carrer, donà la volta a la casa i es va disposar a entrar en ella.
A Marieta, li va vindre just d'arreplegar les molles de la coca del berenar. Al sentir que el seu marit posava la clau en el pany, se'n va anar corrent a rebre-ho.
- Ai! marit meu, que esglai m'has donat, vaig creure que seria un lladre! Com és que has vingut tan prompte del treball?.
- Mira Marieta- va dir Pasqualo - estava en el camp i vaig veure que de sobte, es formaven uns núvols tan negres, tan negres, com el xocolate que t'has menjat per a desdejunar-te. Els trons, feien tant tant de soroll, com els rots que vas llançar després del xocolate. Van començar a caure unes gotes tan grosses tan grosses, com els ous que t'has menjat per a esmorzar, i si no arriba a ser per un teuladet com la coca amb cansalada i botifarra que t'has menjat per a berenar...Em faig mulladet, mulladet com un pollet que t'has engolit per a dinar.
09/01/2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario