Els meus primers amics eren: Manel, Miquel, Toni; eren els xiquets del
Els meus segons amics eren: Caio, Pasqual, Lluís, Miquel; eren els xiquets del carrer on vivia la meua iaia.
La meua iaia era molt velleta; tenia quatre fills i entre ells havien aplegat a l'acord de cuidar a la mare una setmana cadascú.
Quan aplegava la setmana del nostre torn, tota la meua família, mon pare, la meua mare, el meu germà i jo, ens traslladàvem a viure a casa de la iaia, així a ma mare li era mes còmode cuidar-nos a tots junts. Aquesta setmana en tocava jugar amb els meus segons amics, els quals eren tots majors que jo, al menys dos anys, jo era el “xicotet” de la colla, tenia nou anys.
Els jocs dels meus segons amics, eren mes violents, més atrevits i amb més aventures que els dels altres xiquets del meu carrer que eren tots de la meua edat, per tant jo sempre era l'endarrerit de la colla, al que més li costava aplegar a tots els llocs.
Caio era el cap, el primer en tot, el que decidia el que calia fer i que calia jugar; ell era el que més coses sabia, el que més corria, l'únic que era capaç de votar la sèquia Major, per això tots l'obeïen i acataven les seus propostes; sempre duia els genolls plens de crostes i les cames amb mil arrapades.
Caio deia:
- Jo sé un camp a les afores del poble que té un albercoquer que està plenet de fruita, demà anirem i ens posarem morats de menjar albercocs.
Al dia següent a l'eixida de l'escola allà se n'anarem tots. L'arbre estava plantat en un costat del camp, i aquest estava sembrat de dacsa; per que ningú ens vera ens varem posar per dintre del dacsar fins arribar al lloc on estava la fruita desitjada. El meus amics pujaven pel tronc de l'arbre fins aplegar a les branques on estava la fruita, jo no m'atrevia a pujar, m'esperava que baixaren els altres amb les butxaques plenes d'albercocs i es dignaren a donar-me'n uns quants.
A ma mare no li agradaven aquests amics.
Un dissabte per la vesprada, Caio decidí, que al dia següent pel matí, després d'eixir de missa pujaríem a la “Torreta” . El diumenge, molt prompte, ben llavat i ben pentinat, vestit amb la roba dels dies de festa, isqui de casa de la meua iaia amb direcció a l'església per assistir a missa, després tots els amics junts ens disposarem a emprendre l'aventura de pujar a la “Torreta”.
La “Torreta”, és un dels tres tossals en els vessants dels quals està assentat el meu poble; no té camí per a pujar, cal arribar al cim a través de penyes, plens d'espins i argelagues.
Des de dalt es divisa tot el poble.
Pujar fou tota una aventura per a mi, i per als meus pantalons curts, calcetins i les meues sabates dels diumenges, fou un desastre, ja que acabaren bruts i trencats.
Una vegada estiguérem dalt del tossal, Caio començà a indicar-me (ja que era el novell en aquesta aventura), els edificis més importants del poble.
- Mira – em digué – aquell edifici gran del fons, és l'escola; aquí davall està la plaça Major, en front l'església, a la dreta al fons l'estació i la pedrera, i eixes cases que es veuen dalt de la pedrera i que tenen unes figueretes a la porta, són les cases de les putes.
Em vaig quedar sorprés i amb els ulls oberts com a plats. Eixa paraula no l' havia oït dir mai a un xiquet; sempre eren els homes majors els que la deien, i era per a cagar-se amb elles.
Tot estranyat i quasi amb por li vaig preguntar:
- Caio qui són les putes?
I Caio fent-se el savi em va dir:
- Pues......són les dones que heu fan!
Davant d'aquesta resposta em vaig quedar igual que abans, o siga sense assabentar-me de rés.
Quan vaig tornar a casa de la meua iaia, ma mare va posar el crit amb el cel, al vore com havia quedat la meua roba dels diumenges, tota bruta i plena de terra, i les meues cames plenes d'arrapades.
- On has estat? – em va preguntar.
I jo li vaig contar tota l'aventura menys el tros de les putes. (no sé per què pensava que això no heu havia de contar) i ella tota furiosa em va dir:
- No m'agrada que vages amb eixos amics, ja que a més a més que són tots majors que tu, són també uns perduts.
Al poc de temps d'això va morir la meua iaia. La casa es va vendre i cadascú va tornar a la seua casa; ja no torní a jugar en eixe barri, ni en els meus segons amics.
En eixa època l'escola funcionava de la següent forma:
Els xiquets i les xiquetes anàvem a classes separades; un grup de classes eren per als xiquets, i l'altre eren per a les xiquetes, i ambdós estaven separats per un jardí que estava prohibit xafar si no volies rebre un càstig.
A la classe primera anaven els xiquets de sis anys, en la segona els de set, i així successivament fins aplegar a la quinta. Quan arribaves al sisé curs et traslladaven a un altra escola on s'ajuntaven els d'onze, dotze i tretze anys ,
Doncs bé, quan vaig complir els onze anys i em vaig incorporar al sisé, en l'altra escola em vaig trobar de vell nou amb els meus segons amics.
El primer dia de classe estava tot il·lusionat; ja anava a l'escola amb els majors, ja podia tractar-los de tu a tu.
A l'eixida a l'esplai, vaig buscar a Caio, i donant-me-les d'assabentat li vaig dir:
- Caio, ja sé qui són les putes, i també sé que és fer-ho.
Aleshores, ell, mirant-me amb cara de saber sempre més que jo, es va llevar la camisa, alçà el braç i em va dir:
- Pues mira a mi ja m'han eixit pels baix del braç.
Efectivament, mitja dotzena de dèbils pelets apareixien escampats pel la seua axil·la.
Quan vaig arribar a casa me'n vaig anar corrent a posar-me davant del mirall, fiu com havia fet Caio, em vaig llevar la camisa i vaig alçar el braç; res de res ni rastre de pels.
Estava ben clar, per més que m'encabotara, continuava sent el més xicotet i el més ignorant dels meus segons amics.
Perdò, perdò; ara que me’n recorde, no va ser solsment l’axil-la el que me va ensenyar Caio.
16/02/05
No hay comentarios:
Publicar un comentario