Datos personales

Mi foto
Llíria, València, Spain
Primer Premi de Prosa Literaria a l'Ajuntament de Llíria 2012 per "Les Campanes de Sabel·la". Primer Premi del Certamen de Narrativa breu de l'Ajuntament de Valencia 2006 per "Fumata Blanca". Segundo Premio Cartas de amor del Ayuntamiento de Valdemoro 2012 por "Hola y adios". Primer Premi Universitat Florida concurs La Rosa de Paper 2010 per "Les tutel·les d'Adelina". Segon premi de la fundació Sambori 2011 per "Els alacrans". Primer Premi en el concurs de contes no sexistes de l'Ajuntament de Llíria 2008 per "Nina la maxote".Primer Premi en el concurs de contes no sexites de l'Ajuntament de Llíria 2009 per "Tres eren tres". Premiats a l'Ajuntament de Llíria "Conilla blanca, conilla negra" 2004, "La figuera de Tonet" 2005, "Tonet i el gos" 2007, "Història de les dos Maries" 2007, "La montanya de Sant Miquel" 2008, "El primer dia de juliol" 2009, "La Consolota" 2009, "Ón aneu, d'ón veniu?" 2011, "L'assamblea de l'hort" 2011, "Mon tio Gorgó" 2012.

jueves, 3 de mayo de 2012

Fumata blanca

Manel i Maria eren una parella que es van conéixer molt jóvens, quasi uns xiquets. Ell la veia passar per casa quan Maria anava a fer les comandes de sa mare, i es quedava mirant-la descaradament. Ella, quan s'adonava que la mirava, es posava roja, abaixava els ulls i no els alçava fins que havien passat almenys vint metres d'on ell era. Malgrat això, Maria passava totes les vesprades per davant la casa de Manel, no es desviava per cap altre carrer, com hauria pogut fer.
            Passat un temps es van fer nuvis. Van ser uns nuvis molt feliços, plens d'il·lusions i projectes per a un futur en comú, que esperaven algun dia poder dur a terme.Es van casar jóvens, molt jóvens, quasi sense adonar-se que la vida en comú té moltes satisfaccions, però també comporta moltes renúncies.
            Ell era obrer de vila i ella es dedicava a les feines de la casa. Prompte es veren carregats de fills: quatre, tres xiquetes i l'últim un xiquet.Aleshores no hi havia planificació familiar ni anticonceptius; es tenien tots els fills que Déu donava, i a ells Déu els en donà quatre.
            Criaren els fills amb molts esforços; ell fent moltes hores en l'obra i ella cuidant la prole i, si li quedava alguna estona, cosint roba amb una màquina que tenia (heretada de sa mare) per a una industria tèxtil de la rodalia.
            Els fills anaren creixent amb el temps i l'esforç dels pares; el que volgué i pogué, estudià; i el que no, es va posar a treballar quan va arribar a l'edat reglamentària.
            Mai no demanaren cap aportació econòmica als seus fills, per no establir greuges comparatius, ja que els que estudiaven no hi podien aportar res perquè no tenien sou.
            També els seus fills anaren casant-se. De primer fou la filla major. Una vegada casada aquesta, a casa de Maria i Manel ja eren set a taula, ja que a la nova parella els venia molt bé dinar a casa dels pares, perquè treballaven ambdós i... total: eren un més. No es notava quasi.
            Després es va casar la segona filla i... el mateix que la primera: també el marit anava a dinar a casa dels sogres. Ja eren vuit a taula.
            Després va ser la tercera filla, i passà el mateix que amb les germanes.
            El següent que va passar va ser que començaren a nàixer fills dels nous matrimonis i tots anaven acudint a la casa de Manel i Maria.
            Les noves parelles havien de treballar tots dos per a poder pagar l'hipoteca de la casa, les lletres del cotxe i altres coses soltes que sempre hi havia; però no passava res, ací estava Maria per criar als seus nets.
            La casa féu un canvi molt gran. Maria, que sempre l'havia tinguda molt polida i ordenada, ara la tenia sempre feta un desastre: sempre hi havia trastos pel mig. El dinar, l'havien de fer en dos o tres torns, segons l'horari de treball dels comensals; a més a més, Maria havia de tindre en compte que al primer gendre no li agradaven els macarrons, a la segona filla era la tomata i al seu fill eren les bledes.
            Al foguer de la cuina hi havia sempre dos o tres perols, cadascun amb un menjar diferent. L'habitació dels iaios també va canviar. Ara hi havia tornat el bressol al costat del llit gran. Poc temps havien estat sense tindre'l al costat del seu llit. De primer fou per als seus fills, i ara era el mateix bressol però l'utilitzava una altra generació.
            A primera hora del matí, i abans que els seus pares anaren al treball, començaven a aplegar els nets a casa. A eixa hora, Maria ja havia de tindre la seua casa arreglada i el dinar mig preparat, perquè després ja no hi tenia temps. Després de dinar, la cuina es quedava plena d'atifells per escurar; Maria no tenia ni temps ni lloc on poder fer una becadeta i reposar les forces que havia gastat durant el matí tan mogut.
            S'acostava el sant de Maria, i els fills pensaren que havien de fer-li un bon regal. Es van reunir tots, hi hagué “conclave”, i prompte es van posar d'acord. Isqué la “fumata blanca”: havien decidit comprar a la mare un rentaplats.
           –No et queixaràs dels teus fills Maria, tan fet un bon regal –deia Manel.
           Als pocs mesos era el seu aniversari i calia que li feren a la mare un altre regal.
           Reunió de tots els fills, “conclave” i... ”fumata blanca”. Aquesta vegada seria el frigorífic: el que tenia la mare s'havia quedat menut i es necessitava un bon congelador. I així successivament. Per Reis va ser una olla més gran i el Dia de la Mare va ser una vaixella amb més peces, i sempre amb el pertinent "conclave” i la corresponent ”fumata blanca”.
           Passaren uns anys. Maria es feia major. La casa estava sempre plena de gent, fills, nets, gendres... No donava l'abast a tot, la càrrega s'havia fet molt pesada, començà a calfar-se el cap i va caure malalta.Les forces de Maria anaren disminuint i el seu estat d'ànim era cada vagada més dolent. La veu quasi no se li sentia, ja no era possible atendre tota la família.
           En aquesta ocasió també hi hagué “conclave” dels fills, i prompte va eixir la “fumata blanca”: es posaren d'acord en tant sols uns minuts. Decidiren que ja que Maria no podia atendre'ls a tots, cadascú se n'aniria a la seua casa i ja se les arreglarien com pogueren, i així, la mare es quedava més tranquil·la.
           Més tranquil·la es quedà Maria. A partir d'aquell dia les visites dels fills i dels nets anaren distanciant-se: els diumenges a la vesprada i solament una curta estona, ja que no havien de cansar-la.
El temps passava i Maria no millorava; al contrari, amb els anys cada vegada estava pitjor. A la fi es va quedar assentada en una cadira de rodes. Ja no podia fer res.
           Manel, que era un home que mai no havia sabut fer les feines de la casa, va aprendre a posar la rentadora, a cuinar, a arreglar la casa i fins i tot a vestir i pentinar la Maria; estava per complet dedicat a ella. A la fi, Maria va morir i Manel es va quedar sol en aquella casa que temps enrere havia estat sempre plena de gent, on moltes vegades era impossible trobar una cadira on assentar-se; ara tenia tota la casa per a ell sol i també el frigorífic gran, l'olla i el rentaplats.
           Sense Maria, Manel es va convertir en un autòmat, perdé l'orientació, no sabia què fer per omplir les hores del dia, estava malenconiós. Un diumenge a la vesprada, en una de les visites dels fills, s'adonaren de l'estat del pare; açò no podia continuar així, el pare no podia viure sols en aquesta situació.
           Prompte es van reunir tots, una altra vegada hi hagué “conclave” i la corresponent “fumata blanca”. De seguida s'hi posaren tots d'acord: al pare li buscarien una” bona residència.”

                                                                                                      

No hay comentarios:

Publicar un comentario