Bruno menja coques

Bruno "menja coques", era un home d'una edat indefinida, cinquanta, seixanta, setanta, era complicat esbrinar els anys que podia tindre, crec que ni ell mateix ho sabia; baix, grosset i panxut, no molt guapo però tampoc massa lleig, un somriure permanent alegrava la seua cara, sempre roja pels efectes del vi i uns ullets xicotets i brillants de mirada guilopa que atreia a qui es fixava en ells.

Era viudo, no tenia fills i vivia sol en una casa del poble, última d'un carrer que donava a l'horta; bo, sol no, vivia amb el seu ase "Peret", amb el seu gos "Toni", amb dos gats i mitja dotzena de gallines. Tots vivien junts en la planta baixa de la casa, l'altra planta, la de dalt, on havia viscut amb la seua dona, la va tancar el dia que va morir esta, feia prou anys i ja no s'havia atrevit a obrir-la una altra vegada.

Quan entraves en la casa de Bruno, et trobaves al mateix temps amb la cuina, la quadra i el galliner, i al fons, junt amb el pessebre de l’ase, estava la màrfega de palla on es gitava a dormir les seues assídues borratxeres, perquè des que es va quedar sols, Bruno tenia massa temps per a tot, fins per a freqüentar les tavernes.

A pesar de tot tenia Bruno un caràcter alegre, bromista, de verb fàcil, versador mordaç i sarcàstic, intel·ligent i astut, a penes sabia llegir i escriure, però estava assabentat de tot el que es coïa en el poble i la contornada i en un santiamén feia acudit o vers del que succeïx.

No hi havia festa en el poble - bateig, casament - que no tinguera a Bruno com invitat, estant ell present segur que ningú s'avorria; no cobrava res per amenitzar les festes, només demanava que l'obsequiaren amb dos coques – per això el seu mal nom- la primera amb botifarra, cansalada i llonganissa i la segona de sagí i sucre, acompanyades d'un porró de bon vi, si podia ser del de la bóta del racó millor; en totes les cases que hi havia celler, en el racó estava la bóta del vi ranci.

Després d'haver acabat amb les dos coques, el porró de vi i una bona estona de bromes i xanxes, a Bruno li venia justet per a arribar a sa casa i deixar-se caure en la màrfega al costat del seu ase i tenint al seu voltant gos, gats i gallines que vetlaven la seua borratxera, els veïns ja no li veien el pèl en un parell de dies.

També buscaven a Bruno, tots els anys, els mossos que se n'anaven al servici militar, "els quintos" perquè els fera els versos de comiat. En eixos versos no s'oblidava de ningú, pares, mares, algun mosso més destacat i les autoritats civils i eclesiàstiques, per a tots tenia lloançes i crítiques.

En les úniques festes en què no estava invitat Bruno, eren en les que organitzava l'ajuntament, no sé si era por o respecte el que se li tenia, però el cas és que es notava la seua absència, cosa que a ell li tenia sense atenció, perquè l'endemà tot el que no havia dit allí, ho deia en la taverna al costat d'un porró de vi.

Bruno necessitava poc per a viure, però de quelcom havia de fer-ho: era aiguader.

Un amic seu, fuster, li havia ideat un carro especial per a carregar huit cànters d'aigua, al qual enganxava al seu ase "Peret", els omplia, els cànters, en la font de l'abeurador i els repartia per les cases del poble; cinc cèntims el cànter, i si t'emportaves tota la càrrega del carro et feia una rebaixeta, era un bon negociant. Tenia clients fixos i altres alterns, tots li pagaven al comptat, no fiava a ningú.

L'ase, com a bon ruc que era, era tossut i espantadís, quan deia per ací no passe era difícil convéncer-lo perquè ho fera, a pesar de la vareta d'olivera que el seu amo portava quasi sempre en la mà; qualsevol paperet o toll d'aigua que haguera en el sòl li feia fer un salt o un retrocés; més d'una vegada havia vist Bruno perillar la integritat dels seus cànters.

Amb En Pere, el rector de la esglesia, no es portava ni bé ni mal, o siga, no es portava. Bruno no anava mai a missa ni a cap acte religiós però també sabia el rector, que era incapaç de fer cap mala passada a ningú. El que no li perdonava el clergue era que haguera posat als seus animals nom de persona, sobretot a l'ase que el cridava "Peret"- pareixia una burla - i que quan s'enfadava amb este, isquera de la seua boca una retafila de paraules mal sonants; tampoc li agradava que en els seus versos criticara a l'església i als capellans per això havia decidit que el millor era no tindre relació amb Bruno.

A l'estiu, als capvespres, quan ja no feia calor, era quan Bruno feia el seu treball; enganxava l'ase al carro i en la font de l'abeurador omplia els cànters per a  repartir-los als seus clients. A eixa mateixa hora, el rector, després d'haver resat el rosari en l'església amb mitja dotzena de dones, se n’anava a fer un passeig. Totes les vesprades passava per l'abeurador quan Bruno estava omplint els cànters; se saludaven lleugerament i... cada un al seu.

Una vesprada, estava Bruno fent la seua feina en la font, i l'ase estava més espantadís que de costum, no parava de moure's, cada vegada el carro estava més lluny de la font, i l'aiguader havia de caminar més amb el cànter a costes fins a arribar al carro. Al final Bruno es va enfadar amb l'ase i ensenyant-li la vara d'olivera va començar a soltar brofegades; de la retafila no es va alliberar cap sant que tinga assignat un dia en l'almanac anual.

En eixos moments passava per allí el senyor rector i al sentir a Bruno no va poder resistir la temptació de reprendre-li enèrgicament i li va dir:

- Però home et dónes compte de les barbaritats que estàs dient? Quina necessitat tens de fer açò?  Aconseguixes quelcom?.

Bruno que no s'havia adonat de la presència del rector es va quedar sorprés, però va reaccionar al moment i fent honor del seu sarcasme li va contestar:

- Ai senyor rector! Perdone'm no me n'havia adonat que estava vosté ací, perdone'm, jo no vaig voler molestar-li, però ... és que... és  que... és que este ase és mes embolicador que el clero!!!.    

                                                                              01/11/2008