La venjança de Perot

El 14 d'abril de 1931 va ser el dia mes feliç de la seua existència. Perot, home d'esquerres, defensor de les igualtats, lluitador per la cultura i el benestar social va pensar que havia arribat l'hora que els seus somnis es feren realitat. El  que no sàvia Perot, home d'origen molt humil, però molt estimat i que havia adquirit una cultura amb molt d'esforç, era que encara li quedava un llarg camí i amb molts obstacles per a arribar a la seua meta somiada.

Durant la Republica, el seu titol de pèrit i el seu compromís amb un partit d'esquerres el porta a ocupar diversos càrrecs polítics en el poble, càrrecs que tracta d'exercir sense perjudicar a ningú i sempre procurant fer les coses perquè prosperara el poble i millorara el benestar dels seus veïns.

També durant la Republica es va casar Perot; es casa amb Malieta, la seua nóvia desde que eren xiquets, en el Jutjat, no necessitaven mes, segons ells, a mes a mes Perot no era molt amic de l'església i dels capellans; durant  la Republica també, van nàixer les seues dos filles, Llibertat i Estrela, a les que no va batejar i a les que va posar noms que res tenien a veure amb sants.

Durant els anys que va durar la Republica, la família de Perot va patir els mateixos alts i baixos que ella mateixa, i arribat el 18 de juliol de 1936, Perot s'allista a l'exercit a defendre les seues idees, aquelles per les que havia estat lluitant tota la seua vida.

Tres anys va durar la maleïda guerra, tres anys de calamitats i penúries, al final a l'abril de 1939 quan va acabar la contesa, vençut i amb un futur incert, alguns amics li aconsellaven que s'exiliara, com estava fent molta gent compromesa; ell va pensar que no era necessari, no havia fet mal a ningú, al contrari;  no tènia que tindre por.

S'equivocava Perot: poc van tardar els vencedors a anar a buscar-lo; el van tancar i el van jutjar rapidamente.

 De que, de que em van a jutjar?

El van jutjar i el van condemnar. Quatre anys de presó li van caure.

Els anys de presó van ser penosos per a Perot que estava dins i penosos per a la seua dona i les seues filles que estaven fora.

Malieta llavava roba a les cases benestants i amb els quatre centims que li donaven i les restes del menjar de les dites cases, anaven passant ella i les seues filles, i a vegades inclús guardava alguna cosa per a portar-li al seu marit a la presó.Encara podia donar gràcies que tènia la casa que el seu marit havia fet, en l'hort que el seu sogre tènia als afores del poble. L'havia construït amb materials dels derrocaments d'altres cases, però com era tan tenaç i tan manyós, havia aconseguit que fóra igual o millor que qualsevol altra del poble.

Quan va acabar la condemna, Perot es va trobar en una situació molt difícil: el van inhabilitar perquè exercira la seua professió, com no era casat per l'església el seu matrimoni no era valit, no li van donar cartilla de racionament, les seues filles no eren legitimes, eren naturals i no tenien tan sols dret a l'auxili social.

Li van proposar que es casara per l'església i que batejara a les seues filles i així se solucionava tot, però ell es va negar, deia que s'havia casat una vegada i no necessitava casar-se cap altra vegada mes.

Amb moltes estretors i penúries va anar criant les seues filles, esperant que algú li oferira algun jornal de bracer en el camp, mentres la seua dona li ajudava de bugadera.

Quan les seues filles ja pareixia que estaven criades, a principi dels anys cinquanta, una pesta de tifus es va portar a la seua filla Llibertat. A la pena de la mort de la seua filla va haver d'afegir la de la vergonya del seu enterrament: no estava batejada, no es podia soterrar en el cementeri on estaven tots els seus avantpassats, perquè des que governaven els guanyadors de la contesa a la porta hi havia un rètol que deia: "Cementeri Catòlic". La van soterrar en un corralet que hi havia al costat, la porta del qual estava sempre tancada, on les herbes creixien tant que no deixaven veure les sepultures i que quan sa mare volia posar flors en la seua tomba tènia que demanar la clau al soterrador.

No és que a Perot li importara molt on estiguera soterrada la seua filla, ell tènia molt clar el que hi havia abans i despres de la mort, però pensava que el que li estaven fent era una humiliació mes a ell i a la seua família.

Despres d'açò, Estrela, l'altra filla, que ja tènia nóvio (per cert un bon mosso, obrer de professió i molt espavilat ell) va pensar, que si volia casar-se, hauria de batejar-se, per a no haver de passar per les mateixes dificultats que havia tingut l'enterrament de la seua germana; va fer els pertinents esbrinaments i un dia molt enjorn, amb molta discreció i amb gran disgust de son pare, es va batejar. Va triar el nom de Maria Estrela, així no trencava amb son pare i acatava les normes de l'església.

El temps va pasar i Maria Estrela volia casar-se; el seu nóvio anava prosperant en el seu ofici, era un obrer conegut en el poble i volien fer una boda sonada.

A la boda de la seua filla Perot no va assistir; s'havia promés no entrar en una església i així heu faria mentres visquera.

Al poc de temps d'açò, va morir la seua dona i es va trobar amb la mateixa situació que en l'enterrament de la seua filla Llibertat, va haver de soterrar-la en el corralet, almenys estaven les dos juntes.

Perot es va quedar sol en aquella casa als afores del poble, sol no, amb els seus llibres, la majoria d'ells clandestins i prohibits pel govern, quasi tots editats en Mèxic o Sud-amèrica i que li enviaven alguns amics exiliats. Moltes vegades rebia la visita de la Guàrdia Civil a sa casa a fer un registre per a veure si els trobava, perquè estava segura que els tènia, però ja procurava ell guardar-los en llocs que estigueren  segurs.

També visitaven a Perot uns quants jóvens del poble, eren estudiants d'idees progressistes que trobaven en ell a un bon tertulià i a un home que a pesar de la seua edat tènia les idees clares sobre la llibertat i la democràcia.

En casa de Perot es feien sessions de lectura dels llibres prohibits, s'escoltava la ràdio ( l'estació Pirinenca ) i es feien plans per a quan arribara la democràcia, que ja pareixia que estava pròxima, sempre acompanyat dels seues jóvens i incondicionals nous amics,  que no eren del grat de la seua filla i molt menys del seu gendre, que amb l'auge de la construcció s'estava fent ric i les seues mires les tènia posades en un altre tipus d'amistats.

Al fi va arribar la democràcia:

Perot era ja massa vell per a activitats polítiques; els seus jóvens amics el buscaven com a assessor, cosa que feia gustosament, no hi havia reunió o assemblea de partit que no comptara amb la presència seua, encara que despres haguera d'aguantar els reprotxes de la seua filla i les males cares del seu gendre, a qui per una altra part anaven buscant les dretes, com a possible candidat en les pròximes eleccions municipals.

Un constructor ric i un aspirant a alcalde necessitava una casa nova i gran.

Maria Estrela va demanar a son pare que li donara permís per a derrocar la casa de l'hort: Allí farien un xalet nou, digne del rang que havia adquirit la seua família i en el porxe farien un apartament independent per a ell, així estarien tots junts però cada un en la seua casa.

Verdaderament el que pretenia Maria Estrela era matar dos pardals d'un tir: tindre una casa nova i controlar millor a son pare.

La casa es va fer en un plis plas i allí se'n va anar a viure Maria Estrela i el seu  marit i allí acudia tota la dreta de la comarca, per a preparar les pròximes eleccions municipals que s'acostaven. Mentrestant, Perot en el porxe seguia amb els seus llibres, els seus amics i el seu ràdio ( que ja no era la Pirinenca ) i fent mala sang al veure des de la finestra els que entraven i eixien en sa casa, ara la casa de la seua filla.

Van arribar les eleccions i una altra vegada li va tocar perdre a Perot. Van guanyar les dretes i el seu gendre va ser alcalde.

Calia veure a Maria Estrela desde que el seu marit era alcalde. Tots els diumenges anava a missa; en les processons amb mantellina i ciri, i fins va ser clavariesa major de la Mare de Déu d'Agost.

Perot se va exiliar en el seu porxe. El que no havia fet en la dictadura, ho va fer en la democràcia. D'allí no eixia  per a res; amb la seua filla a penes parlava, amb el seu gendre res, només continuava rebent als seus jóvens però entranyables amics, sempre amb el disgust de la seua filla.

Com veia que les seues forces se li acabaven, un dia va cridar a la seua filla i li va dir que quan morira, volia que el seu enterrament fora discret, sense misses, sense capellans, sense corones, que només s'assabentaren de la seua mort els seus amics mes íntims i que el soterraren junt amb la seua dona i la seua filla, no en el corralet, perquè des de la democràcia ja no existia i s'havia llevat de la porta del cementeri aquell rètol tan descriminatori.

A poc de temps d'açò Perot va morir. Era a finals de tardor, amb eixos dies tan plujosos de vesprades tan curtes.

La notícia va córrer prompte pel partit ( de dretes, clar esta ). Calia fer un enterrament com correspon al pare de l'alcaldessa.

Van arribar corones, cridaes telefòniques per a informar-se de l'hora de l'enterrament; Maria Estrela, com a primera dama del poble i filla dolorida, es va vestir tota de dol rigorós, amb un elegant trage que quasi segur  ja tènia preparat per a l'ocasió, i el seu marit l'acompanyava posant cara de circumstàncies. Es va disposar tot per a l'enterrament i la missa que seria a les quatre de la vesprada, en l'església de la plaça, a la que assistirien tota la plana del partit de la comarca i podia ser que algú de la capital, per a donar el pesa'm a la família per la gran perduda.

El dia de l'enterrament de Perot, va amaneixer com un dia normal però ... aproximadament a les dos de la vesprada van aparéixer alguns núvols en el cel, núvols que a poc a poc es van fer mes denses i fosques; a l'hora de l'enterrament el cel era totalment negre i amb abundància de rellamps i trons; a l'entrar el taüt de Perot en l'església, es va veure un gran rellamp seguit d'un estrepitós tro, al moment es van apagar totes les llums, l'església es va quedar totalment a fosques; van esperar mitja hora i la llum no tornava; van decidir traure el taüt al carrer i no fer la missa i el senyor rector no va poder fer aquell sermó tan adequat que tènia preparat sobre la mort, el pecat i el perdó de Déu.

Que estava succeint? És que el diable, si és que existia el diable, reclamava per a ell el cos de Perot ?  O era que Déu, si ´es que existia Déu, feia, com havia fet el seu fill Jesucrist ( segons diuen els llibres ) i tirava de sa casa els mercaders fariseus ?

A l'eixida del taüt a la porta de l'església, quan es disposaven a rebre el pesa'm, van començar a caure unes grosses gotes d'aigua, que a l'instant es van transformar en una pluja torrencial. La gent va donar l'escampada, tots van córrer cap a un costat o a un altre, i es van quedar sols Perot , dins del seu taüt, els quatre fidels amics que el portaven al coll i darrere la seua filla i el seu gendre.

El camí de l'església al cementeri, va ser com Perot hi havia demanat, amb discreció, només acompanyat per familiars i amics...però sense parar de ploure.

Quan ja havien tapat la fossa de Perot, a l'eixir del cementeri, ja quasi denit, la pluja no havia cessat, la seua filla i el seu gendre es van anar precipitats, estaven calats fins als ossos, i els seus quatre amics, sense tanta pressa, es van quedar comentant el que havia passat, no els importava mullar-se un poc mes.

De moment els va paréixer escoltar alguna cosa rara, una rialla potser; no, no era una rialla, eren unes carcallades que eixien de dins del cementeri i estaven segurs que eren del seu amic, el que acabaven de soterrar; estaven convençuts que aquelles carcallades eren la venjança de Perot.