Datos personales

Mi foto
Llíria, València, Spain
Primer Premi de Prosa Literaria a l'Ajuntament de Llíria 2012 per "Les Campanes de Sabel·la". Primer Premi del Certamen de Narrativa breu de l'Ajuntament de Valencia 2006 per "Fumata Blanca". Segundo Premio Cartas de amor del Ayuntamiento de Valdemoro 2012 por "Hola y adios". Primer Premi Universitat Florida concurs La Rosa de Paper 2010 per "Les tutel·les d'Adelina". Segon premi de la fundació Sambori 2011 per "Els alacrans". Primer Premi en el concurs de contes no sexistes de l'Ajuntament de Llíria 2008 per "Nina la maxote".Primer Premi en el concurs de contes no sexites de l'Ajuntament de Llíria 2009 per "Tres eren tres". Premiats a l'Ajuntament de Llíria "Conilla blanca, conilla negra" 2004, "La figuera de Tonet" 2005, "Tonet i el gos" 2007, "Història de les dos Maries" 2007, "La montanya de Sant Miquel" 2008, "El primer dia de juliol" 2009, "La Consolota" 2009, "Ón aneu, d'ón veniu?" 2011, "L'assamblea de l'hort" 2011, "Mon tio Gorgó" 2012.

viernes, 4 de mayo de 2012

Les tutel.les de Adelina

El que estava fent en eixe moment, a Adelina no li agradava res:
Adelina brodava; brodava llençols, tovalles, jocs de taula...Brodava un aixovar, i no és que a Adelina no li agradara brodar, el que no li agradava era fer-ho un diumenge a les set de la vesprada i molt menys pensant que a eixa hora les seues amigues estarien divertint-se en el ball que s'organitzava en el casino del poble. I és que Adelina no havia d'anar al ball, perquè, segons els seus pares, un matrimoni molt major, allí les xiques perden la reputació i ella havia de conservar-la intacta.
No podia anar al ball Adelina i no podia fer moltes mes coses: no podia tallar-se el cabell, perquè tallar-se el cabell com feien altres xiques, tan curt, que a vegades pareixien hòmens? a més ella tenia una bella cabellera negra i ondulada, senzillament llavant-la li quedava preciosa. No podia pintar-se els llavis ni posar-se coloret; no ho necessitava amb eixe color de cara tan sa i tan natural ...que necessitat tenia d'empalustrar-se i paréixer el que no era!. No podia posar-se arracades o collars a la moda de colors vistosos i cridaners; ella no necessitava posar-se quincalles, ja tenia les arracades d'or, inclús algunes de pedres precioses i collars de perles autentiques que tenia guardats sa mare en l'arca i que havien sigut de la seua iaia i ni se sap de quantes dones de les seues passades generacions. No podia posar-se eixes faldes tan amples i toves que estaven de moda i que portaven totes les seues amigues, o eixes bruses ajustades sense mànegues i suggeridores.
Adelina portava vestits seriosos, discrets , això si de bona qualitat perquè en sa casa se'l podien permetre.
Adelina brodava el seu aixovar i no sabia perquè ni per a qui. Tenia ja quasi vint anys i no coneixia a quasi cap xic. Sa mare estava convençuda que amb com brodava de bé, planxava, cuinava i tot això unit al considerable patrimoni en terres que heretaria quan ells moriren, no li faltarien pretendents, inclús ja havia pensat en algun xic llaurador del poble com futur candidat, i son pare li deia que "el bon drap en l'arca es ven".
Un estiu van arribar al poble tres o quatre xics forasters; se'ls veia en el cine, en els cafés, en la plaça i en el ball; en principi ningú sabia el seu origen, després s'assabentà que eren treballadors d'una empresa madrilenya que en el poble pròxim estaven realitzant unes obres de clavegueres i paviments de carrers.
Els xics van començar a freqüentar amb les xiques del poble, i un d'ells, Juan es va fixar en Adelina.
Les amigues plenes d'enveja li deien:
- Mira-la, fent-se la pudoroseta es porta al mes bonic de tots i a més a l'encarregat!
Efectivament, Juan era un bon mosso, amb molta vèrbola i encarregat de les obres.
Es van fer nóvios, cosa que als pares d'Adelina va disgustar molt; no era això el que estaven esperant per a la seua filla i el festeig no va ser fàcil degut a les poques facilitats que van donar per a això.
Les obres en el poble veí s'acabaven i Juan s'anava a Madrid, li va proposar casar-se a Adelina i esta va acceptar immediatament, estava desitjant escapar de la tutela dels seus pares que la tenien asfixiada. Els seus pares estaven disgustats, es casava rapidamente, amb un quasi desconegut i que no tenia on caure mort.
Se'n van anar a viure a Madrid, en un barri perifèric molt allunyat del centre, en poc de temps es van trobar amb tres fills, Adelina estava sola en la gran ciutat, no tènia ningú que li tirara una mà en la criança dels seus fills, el seu marit va descarregar tota la responsabilitat i treball en ella, segons ell ja tenia prou amb el seu treball, quan arribava a casa necessitava descansar, els dissabtes tirar la partida al tute en el bar i els diumenges... el futbol.
Adelina havia passat de ser tutelada pels seus pares a ser-ho pel seu marit. Ella no sabia mai quant de diners hi havia en casa, era el seu marit el que portava els comptes.
- Tu no entens de diners - deia ell - a més millor per a tu així no et calfes el cap.
Per a comprar qualsevol cosa extra calia demanar-li diners al seu marit.
Adelina va continuar lluint la seua negra i ondulada cabellera sense necessitat d'anar a la perruqueria; Adelina continuava, a pesar de viure a Madrid, amb el seu bon color de cara i no necessitava pintures ni maquillatges i Adelina també a pesar de viure a Madrid continuava sense anar al cine, al teatre o al ball.
Quan van morir els seus pares i va heretar les finques, el seu marit es va afanyar a convéncer-la perquè les venguera.
- Perquè vols les terres; les vens i comprem accions de l'empresa on jo treballe.
Així ho va fer i Adelina va passar de ser hereva d'unes terres a copropietària d'unes accions, que mai sabia quant valien, si pujaven o baixaven, ja s'encarregava d'això el seu marit que com sempre li deia:
- Tu d'això no entens res Adelina.
Els fills van créixer i van anar volant, la qual cosa va ser pitjor per a Adelina, ara es trobava sola. El seu marit continuava: treball, tute, futbol i algunes altres eixides que eren difícil de justificar i que ella no s'atrevia a demanar explicacions.
Una nit va arribar la mala notícia: El seu marit en una carretera estranya que no se sabia on anava ni d'on venia havia tingut un accident i havia mort.
Després de molts paperams i tramits amb les companyies d'assegurances no va haver-hi manera de posar-se d'acord i es va entaular un pleit per a veure si es cobrava la indemnització que li corresponia.
Mentrestant Adelina, va guardar dol al seu marit, però serena.
Ja havia passat més d'un any de la mort del seu marit, quan van guanyar el pleit al segur: cobrarien un considerable muntó de diners.
Un dissabte a la vesprada va rebre la visita dels seus fills:
- Demà no faces menjar mare - li van dir - posa't guapa que anirem a menjar a un bon restaurant del centre de Madrid, vindrem a per tu.
El diumenge al matí, sense presses, Adelina va començar a preparar-se, eixe dia anava a llevar-se el dol.
Es va posar el seu trage de jaqueta gris marengo, el que li havia comprat el seu marit ja ni sen recordava  els anys que feia. El model estava passat de moda, però quasi nou, se l'havia posat tan poques vegades, a més li estava un poc estret, des de llavors havia engreixat, es va pentinar la seua negra i ondulada cabellera, ja amb moltes canes, va traure de l'armari un bossa de mà i unes sabates de tacó alt de pell de cocodril, que també li havia comprat el seu marit i també estaven antiquats, però eren de cocodril, o almenys això creia ella perquè segons el seu marit , ella d'això no entenia, no es va pintar ni va maquillar, com sempre, va traure de l'estoig i se'l va posar el collar de perles autèntiques, el que havia heretat de sa mare i esta de la seua iaia i va esperar que l'arreplegaren els seus fills.
El restaurant era elegantíssim, menjar allí havia de  costar un dineral, però de pagar ja s'encarregarien els seus fills, perquè des de la mort de son pare eren ells els que s'encarregaven d'administrar els diners dels comptes de les accions.
 - Tu de diners ni saps res mare - li havien dit.
Després del menjar, quan Adelina pensava que la portarien a casa, els seus fills li van posar en la taula, davant d'ella un paper, li van donar un bolígraf i li van dir.
- És perquè signes mare, ací davall on hi ha una creu.
Adelina estranyada va agafar el paper i va intentar llegir-ho, els seus fills li van dir:
- No cal mare, si vols t'expliquem nosaltres, és la renúncia al nostre favor per a cobrar els diners per l'accident del pare. Nosaltres ho administrarem, perquè tu d'això no saps res.
Adelina, no va voler ni mirar a la cara els seus fills, va agafar el full de paper amb les dos mans, el va arrugar, el va fer una bola, el va deixar en la taula, es va alçar, va agafar la seua bossa de mà de cocodril o el que fóra i sen va anar caminant, lenta però ferm cap a la porta del restaurant, els passos dels seus peus calçats amb les sabates de cocodril o el que fóra sonaven: tic - toc -tic - toc...
Ja en el carrer, quan va rebre en la cara una glopada d'aire fresc, es va parar un instant, va estrényer els ulls i va pensar:
- Demà al matí aniré a la perruqueria, a tallar-me la cabellera i tenyir-me les canes i a la vesprada...a la vesprada me n'aniré de botigues.          
                                                                                     08/02/2.010   

No hay comentarios:

Publicar un comentario