Les vesprades de finals d'octubre eren curtes i fresques. Tonet i els seus quatre amics despres de l'exida de l'escola aprofitaven la llum del dia que ja començava a disminuir i jugaven.
Jugaven en aquella placeta que era el final d'un carrer sense eixida. Jugaven com tots els dies; com tots els dies és un dir. Heu de saber que en aquella placeta vivia la tia "Ronca"
Era la tal tia "Ronca" una vella fadrinota,avara, malcarada, amb el caràcter molt agre i amb una veu molt aspra de carreter. Quan parlava, si és que el que ella feia era parlar, si el que l'escoltava no la veia, podria creure que estava parlant un home. Deien que tenia la veu d'aiguardent. No hi havia ningu que assegurara que beguera aiguardent o qualsevol altre licor, pero la seua cara rojota feia pensar que si.
A la tia "Ronca", Dolors de pila, li molestava que els xiquets jugaren davant de sa casa i de tant en tant guaitava a la porta brandant una granera com si d'un sabre es tractara.
Els xiquets al veure-la corrien cap a l'eixida del carreró, alhora que la insultaven:
- Ronca, Ronca, Ronca....!!!
I no se sap si li molestava més que jugaren els xiquets en la placeta o que la cridaren pel seu malnom; altres vegades quan arribava la xicalla a la placeta es trobaven que l'havia inundat tirant poals d'aigua i ja no es podia jugar allí.
El dia en qüestió, quan Tonet i els seus amics estaven jugant en la placeta, va aparéixer la vella en la porta, però sense granera ni poal d'aigua. Els va fer un senyal perquè s'acostaren i heu feren, no sense por i extranyats per lo amable, que de repent s'havia convertit la vella.
Els va proposar,que si entre els cinc li agranaven el corral i li netejaven el galliner els donaria una propina. Tonet i els seus amics van acceptar al moment.
- Amb els diners de la propina podrien comprar-se alguna llepolia - van pensar.
Es van posar mà a l'obra, i amb molt afa van fer el treball que els havien encarregat en un santiamén.
Una vegada havien acabat espèraren el que els havia promés: Va traure d´una butxaca del seu faldó un portamonedes vell i engrudós; es va posar a furgar en ell i va traure una moneda de vint-i-cinc cèntims, un quinzet i com si li costara desprendre's d'ell li´l va donar a Tonet dient-li:
- Vos el repartiu entre els cinc.
Els xiquets, en l'escola encara no havien aprés a dividir, però per a eixa fortuna que tenien en les mans no feia falta fer grans operacions d'aritmètica: vint-i-cinc cèntims per a cinc tocaven a cinc.
Cinc cèntims! Què podrien comprar amb cinc cèntims?
En el poble hi havia dos llocs on es podien comprar llepolies i quincalles. Un era la tia "Perola", cridà així perquè era xicoteta, xaparra i amb braços i cames molt curts. Li havien posat eixe malnom perquè es deia que si es posava els braços en gerres era talment un perol.
La bona senyora regentava una taverna on venia vi i licors als hòmens i havia aprofitat el local i en un cantó del mostrador tenia un apartat de llepolies. Havia enganxat als hòmens amb el vi i als xiquets amb les llepolies.
L'altre lloc on es podrien comprar dolços era l'estanc del "Manc": home de mal caràcter i amb un sol braç. No cal explicar perquè li havien posat eixe malnom.
Tonet havia sentit dir en sa casa, que l'estanquer havia fet la guerra en la part dels blaus. Allí, pareix ser, on va perdre el braç. Després de la guerra, en compensació, li havien adjudicat un estanc, on feia, més o menys, la qual cosa la tia "Perola": venia tabac als hòmens i quincalles als xiquets.
No tenia molt clar Tonet qui eren els blaus i els rojos, els nacionals i els republicans, i tampoc entenia res de guanyadors i perdedors, que sentia en les conversacions dels majors. El que si que tenia clar era que amb el "Manc" calia caminar-se amb atenció: tenia molt males puces.
Haurien de decidir-se a on anirien a gastar-se la fortunassa que s'havien guanyat amb el treball que acabaven de fer i ho van decidir en menys que canta un gall: l'estanc del "Manc" els agarrava més prop.
Van entrar en la tabaqueria i van començar a preguntar quant valia cada cosa i ...estava clar, amb els diners que portaven no es podien comprar cinc coses.
Al final l'estanquer, veient els xiquets donant voltes sense decidir-se a comprar, amb gest agre els va dir:
- Vinga, ja està bé de tocar coses! Què és el que voleu?.
A l'assabentar-se de les pretensions dels xiquets, va canviar la seua cara agra per un gest de mofa dient-los:
- Un real per a cinc!. Amb eixos diners vos puc vendre un "chupa - chup" i feu una roda donant-li un llepada cada u. També vos puc vendre un xiclet i l'aneu mastegant per torns.
Estava clar, van pensar els xiquets, en aquella casa no podrien comprar cinc coses de cinc cèntims, a més l'estanquer s'estava impacientant i estava a punt de tirar-los al carrer. Tonet va dir llavors:
- Anem-nos a casa del "Manc"!
Maleïda siga, s'havia equivocat, volia dir a casa la "Perola".
Al sentir pronunciar el seu malnom, l'estanquer, ràpidament alçà la porteta que hi havia en el seu mostrador vell de fusta i va eixir com un rellamp agafant del braç a Tonet que ja estava, quasi en la porta d'eixida.
Els altres xiquets van eixir corrent al carrer, mentres Tonet sentia com una mà ho tenallava fortament del braç; tan fort com si foren dos.
Seria que aquella mà, tenia acumulada la força de la seua companya absent?
A l'estanquer se li havia posat la cara roja, els ulls pareixia que li anaven a botar de les seues conques, de la boca quasi li eixien espumarrajos i ple d'ira li va dir al xiquet:
- Maleducat, això és el que t'ensenyen en l'escola! No saps que és de mala educació posar malnoms a la gent? I més encara si el malnom es referix a un defecte físic?
I sense aconseguir aplacar la seua ira, va continuar:
- Dis-me de qui eres fill?
Tonet quasi es va pixar en els pantalons. L'havien deixat sol amb aquell energumen que no sabia què era capaç de fer-li: tremolava, xanglotava i li demanava a l'home que ho soltara.
El "Manc" li va dir:
- No et soltaré fins que no m'hages dit qui és ton pare!
I Tonet amb veu entretallada li va dir:
- Mon - pa-re- és- An-dreu- el "Ca-but"
24/01/2.012
No hay comentarios:
Publicar un comentario