El primer dia de juliol

Era el primer dia de Juliol, la meua arribada a l'alqueria havia sigut, com en anys anteriors, un gran esdeveniment.

El tio Gori havia vingut a arreplegar-me a l'estació, i a l'arribar a casa estaven, la tia Xusa i els meus dos cosins, ja majors, de més de vint anys, molt contents; havia arribat el seu "xiquet" .

El tio Gori, germà major de mon pare, vivia amb la seua família en l'alqueria que havia heretat dels meus iaios, una casa situada a les afores del poble amb corral i quadres i rodejada d'horta; mon pare, el germà menor vivia a València i treballava en una gran empresa metal·lúrgica.

En l'època de la guerra civil, un senyor que era càrrec important d'eixa empresa, es va portar la seua família al poble perquè a València hi havia molta escassetat d'aliments; els meus iaios els van ajudar molt, van fer per ells tot el que van poder; acabada la guerra, este senyor, agraït pel que havien fet amb la seua família, li va oferir al meu iaio col·locar els seus fills en eixa empresa. El iaio s´heu va pensar molt: si se n'anaven els seus dos fills qui treballaria les terres?. No obstant tampoc  tenia terres per a repartir entre els dos. A la fi va decidir que se n'anara a València el xicotet i el major es quedara en el poble.

A València, el germà menut va conéixer una agraciada jove, rossa, d'ulls verds i pell blanca, gorretera  de professió, es va casar amb ella i vaig nàixer jo, el narrador d'esta història.

Era jo un xiquet de nou o deu anys, ros, d'ulls verds i blanc de pell com ma mare, prim però fort.

Tots els estius, quan arribava el mes de juliol i acabava el curs escolar, els meus pares m'enviaven al poble, a l'alqueria del tio Gori; no feia falta preguntar si jo volia anar, ni si els tios volien rebre'm, era evident que tots  heu estàvem desitjant.

A la meua arribada, en la casa s'armava sempre una gran festa; la tia Xusa posava un catre en l'habitació dels meus cosins, perquè jo volia dormir amb ells i ells volien dormir amb mi, d'eixa manera era possible, a les nits, a l'anar a gitar-nos armar batalles de coixins fins que rendit em quedava adormit.

Els menjars també s'alteraven; a partir de la meua arribada, allí es menjava el que demanava el xiquet; totes les nits a l'hora de sopar la tia Xusa preguntava:

- Què faig demà per a dinar?

I els tres hòmens, entre rialles, contestaven al mateix temps:

- El que demane el xiquet

En els menjars, la tia m'atibacava, volia que fera: desdejuni, esmorzar, dinar, berenar i sopar; deia que estava molt flac - comparant-me sempre amb els meus cosins, clar està, de pell torrada pel sol i braços musculosos pel treball del camp - que tenia color de capital i que a veure si en el mes d'agost, quan vingueren els meus pares de vacacions, es notava que la tia m'havia cuidat bé perquè l'any següent em deixaren vindre una altra vegada.

Totes les vesprades a l'hora del berenar, em preparava un beuratge - un ponx, deia ella - compost per un rovell d'ou, llet, sucre i un bon doll de vi ranci.

Pels matins em despertava dient-me:

-  Corre xiquet que el tio està munyint a Careta ! - era la vaca, en l'alqueria tots els animals tenien un nom - ves i que t'òmpliga el got.

El tio posava el got davall de les mamelles de la vaca i estrenyent una d'elles feia eixir un tebi doll de llet que omplia el got i que jo em bevia amb gran gust.

Anys després, ja major, vaig descobrir que estos costums d'alimentar-se podrien ser inadequades per a la bona salut, però llavors es feien creient tot al contrari.

En la família era el mimat de tots, em mimava el tio, la tia els cosins i fins a les nóvies d'estos, que em portaven amb ells a totes parts i moltes vegades m'utilitzaven de "carabina" perquè els seus pares les deixaren anar al cine o a les revetles de la plaça els dies de festes.

Quan estava jo en casa, el tio Gori deixava d'anar al café a les nits a jugar la seua partida de truc; en acabant de sopar ens preparàvem per a prendre el fresc a la porta de l'alqueria. La tia treia la seua engrunsadora i el tio estenia una manta en el sòl on ens gitàvem els dos - abans d'açò havia posat al voltant nostre i en cada punt cardinal un muntonet de pallus i  li  havia pegat foc - deia el tio que era perquè el fum espantara els mosquits; llavors començava la vetlada nocturna.

La tia cantava unes cançonetes - folies deia ella - que quasi sempre tractaven sobre cavallers que se n'havien anat a la guerra i a la volta les seues dames s'havien mort o cansades d'esperar s'havien casat amb altres, i el tio comptava històries i contes, com la de l'alcalde que es gastà tots els diners de l'ajuntament posant llum i asfaltant només el seu carrer, o la del llenyater que li va regalar al capellà el tronc d'una alzina perquè feren un Sant Antón i després la seua dona anava a demanar-li miracles al sant, història que no comptava amb l'aprovació de la tia, dona molt religiosa, que no li agradava que el seu marit fera acudits dels capellans i els sants i així fins que jo m'adormia i el tio agafant-me en braços m'emportava al llit.

Altres nits, si s'havien esgotat les cançons i les històries, gitats en la manta, de cara al cel, eixe cel tan net, tan clar i tan ampli de l'horta, el tio em feia veure les estreles i les constel·lacions: l'Óssa Major, l'Óssa Menor, l'Estrela Polar ... o m'ensenyava a distingir els cants dels pardals nocturns que es posaven en els arbres que havien prop de l'alqueria, mentres ens acompanyava el soroll de l'aigua al botar per les xicotetes cascades en la séquia que passava per davant de la casa. No era d'estranyar  que alguna nit passara per allí un home amb un fanal ences que saludava:

- Bona nit família!

- Bona nit Nelo!

Era el regador que li havia tocat l'aigua eixa nit; al poc de temps d'açò allà al fons de l'horta se sentia una veu que deia:

- Nelo talla l'aigua!

I una altra que contestava:

- Sisco ja l'he tallat!

Alguns dies el tio m'emportava amb ell als seus camps; enganxàvem a Morica - l'egua de la casa - i dic enganxàvem perquè m'encantava ajudar el tio a ficar l'egua entre les barres del carro i passar sivelles i cadenes.

El temps que tardàvem a arribar al camp del tio, era una lliçó de geografia, o de naturalesa, o d'agricultura o de totes les coses al mateix temps, el tio era una enciclopèdia vivent; m'explicava cada camí que passàvem com es deia, d'on venia i on anava, cada vinya que véiem em deia de la varietat que era, inclús en algunes s'abaixava del carro per a agafar un xanglot de raïm i que jo el tastara i ell m'explicava la diferència en dolçor i textura de la seua polpa, el mateix feia quan passàvem per un camp de figueres i amb les males herbes, que m'ensenyava el nom de totes elles i de les aromàtiques m'ensenyava a distingir els seus distintes olors. Si pel camí s'encreuava un pardalet em deia si era una cagarnera, un passerell o qualsevol altre, tots els coneixia.

El tio Gori i jo ens complementàvem, ell se'heu passava bé amb mi i jo m'ho passava millor amb ell.

Els amics li deien:

- Què té eixe xiquet que sempre el portes al teu costat?

- És que me´l han deixat els reis - contestava ell.

A principis d'agost venien els meus pares, mon pare tenia vacacions i s'instal·laven en una xicoteta casa que havien comprat en el poble; els costava prou que jo deixara l'alqueria i me n'anara amb ells, però la tia Xusa ho arreglava de seguida:

- Ja que només ens anem a veure un mes i l'alqueria és gran, mengem tots ací i vos n'aneu a adormir a la vostra casa, així estarem més temps junts.

Així ho feiem i jo estava més temps amb el tio Gori.

L'arribada dels meus pares era sempre motiu d'alegria per als tios i cosins, a més de pel que es volien, ma mare sempre arribava carregada de regals per a tots.

Per a la tia cada any li portava un vestit nou, perquè el estrenara en les festes d'agost, vestit que ella sempre acceptava amb melindros: que si era massa escotat, que si era de colors massa cridaners per a ella que estava acostumada a vestir amb colors foscos i trages molt sobris, però que al final el dia de la festa major, animada per ma mare acabava posant-se'l.

Per al tio i els cosins el regal sempre era el mateix: una gorra per a cada u, feta per ella mateixa, cada any de diferent forma i de diferent color; entre els tres tenien una col·lecció de gorres que era l'enveja dels hòmens del poble.

Entre menjars, reunions familiars i les festes del poble s'havia passat el mes d'agost, havíem de tornar a València, els meus pares al treball i jo a l'escola.

 El dia que s'havia fixat per a tornar, s'armava en la casa un gran rebombori preparant el viatge: maletes, caixes lligades amb fils i la tia Xusa amb els seus regals de despedida: una caixa de sabates plena d'ous, ficats entre palla perquè no es trenquen en el viatge, botifarres i llonganisses amb oli en pots de vidre, magdalenes, que les havia fet a posta per al seu xiquet que li agradaven tant, la botella de vi ranci, perquè continuara prenent-se el ponx per a berenar i una infinitat de coses més que segons ella les de València no eren tan bones com les del poble.

El tio Gori enganxava a Morica al carro, carregava l'equipatge i tots ens acompanyaven a l'estació, la de la RENFE, la que tenia la màquina de carbó, aquella que segons els vells del poble quan pujava la costa del cementeri anava dient:

 - MOLT DE PES, POC DE CARBÓ - MOLT DE PES, POC DE CARBÓ!...

Ma mare estava espantada pensant com arribaríem amb tant d'equipatge de l'estació de València a casa, seria necessari agafar un taxi, però era possible que en un sol taxi no ens caberen tots els embalums que portàvem.

La despedida era emotiva: besos, abraços, torneu prompte, escriure'ns, xiquet no ens oblides, pujar al vagó, acomodar-se en els seients, xiular el tren, dir-nos adéu des de la finestreta i quan allà a la llunyania els tios ja no es veuen, netejar-me els ulls amb els dits i ma mare preguntar-me:

- Què et passa?

- Res, es veu que se m'ha ficat un poc de carbonissa en els ulls.

I al propi temps pensar:

- Quant tarda a passar deu mesos perquè torne a ser una altra vegada el primer dia de juliol!