Datos personales

Mi foto
Llíria, València, Spain
Primer Premi de Prosa Literaria a l'Ajuntament de Llíria 2012 per "Les Campanes de Sabel·la". Primer Premi del Certamen de Narrativa breu de l'Ajuntament de Valencia 2006 per "Fumata Blanca". Segundo Premio Cartas de amor del Ayuntamiento de Valdemoro 2012 por "Hola y adios". Primer Premi Universitat Florida concurs La Rosa de Paper 2010 per "Les tutel·les d'Adelina". Segon premi de la fundació Sambori 2011 per "Els alacrans". Primer Premi en el concurs de contes no sexistes de l'Ajuntament de Llíria 2008 per "Nina la maxote".Primer Premi en el concurs de contes no sexites de l'Ajuntament de Llíria 2009 per "Tres eren tres". Premiats a l'Ajuntament de Llíria "Conilla blanca, conilla negra" 2004, "La figuera de Tonet" 2005, "Tonet i el gos" 2007, "Història de les dos Maries" 2007, "La montanya de Sant Miquel" 2008, "El primer dia de juliol" 2009, "La Consolota" 2009, "Ón aneu, d'ón veniu?" 2011, "L'assamblea de l'hort" 2011, "Mon tio Gorgó" 2012.

jueves, 3 de mayo de 2012

La muntanya de Sant Miquel

Setembre, una altra vegada setembre.
Per fi havia arribat setembre, temps de magranes, carabasses, codonys i raïm.
Les vesprades a poc a poc s'anaven acurtant, a pesar que la calor apretava prou.
Els ceps, carregats de xanglots de raïm ja madurs, esperaven els veremadors perquè les alliberaren d'eixe pes, i així començar el nou cicle per a la collita de l'any següent.
En casa de Tonet, es feien els preparatius per a començar la verema: el carro amb els costats d'espart, la lona, els cabassos,els falsonets i sobretot la gent; això era el més important, la gent. En eixa ocasió no s'escatimaven esforços; a veremar anava tota la família: pare, mare, germans, iaio i en alguna ocasió fins  algun tio que estava disposat a tirar una mà en la tasca. Calia acabar prompte, abans que arribaren les tempestats de tardor i alguna granissada tirara a perdre la collita, fruit del treball de tot un any.
El dia dels fets, havia eixit de sa casa, tota la família de Tonet proveïda de menjar i aigua per a tot el dia de treball; hui anirien a la vinya gran, la més gran que tenia la família. Estava situada en una gran plana tota de vinyes i que distava del poble huit o nou quilòmetres.
Al descarregar els trastos del carro, va ocórrer una desgràcia; es va trencar el cànter que portaven amb l'aigua per a tot el dia. Bo, va pensar el pare, encara ens queden les dos botiges que portem a part, ja veurem com ens les apanyem per a passar el dia amb tan poca aigua.
A mitjant matí la calor apretava, els veremadors tenien set, aigua hi havia poca, havia que buscar una solució.
El pare de Tonet va pensar el següent:
Tonet que és el més xicotet i el que menys rendix, podria anar a buscar aigua a l'aljub amb les dos botiges.
L'aljub estava prou allunyat de la vinya, i Tonet no sabia el camí per a arribar a ell; son pare li va fer l'explicació del que havia de fer per a arribar on estava l'aigua.
Li va dir:
Primer seguixes el camí que voreja la nostra vinya, al final torces a la dreta, dos vinyes més enllà, torces a l'esquerra i camines fins que veges un muntó gran de pedres que està en el cantó d'un camp, allí creues eixe camp, no te'n vages pel camí que voreja la finca, que és molt gran i tardaries molt; quan hages creuat el camp que té el muntó de pedres, et trobaràs de front amb l'aljub.
Tonet va seguir al peu de la lletra les instruccions que li havia donat son pare i efectivament va trobar l'aljub.
Va omplir les dos botiges que portava, va beure un bon glop d'aigua, va descansar una estona i es va decidir a tornar. Va creuar la gran vinya i no va trobar el muntó de pedres que era la referència per a tornar al seu camp. Va tornar arrere per a reprendre el camí en una altra direcció i no va trobar ni l'aljub ni el muntó de pedres; s'havia desorientat, estava perdut en aquella gran plana de vinyes. Va cridar a son pare donant grans veus, però estava molt lluny, no li sentien, es va posar nerviós i va començar a donar voltes: cap avant, cap arrere, cap a la dreta, cap a l'esquerra, i no va trobar res que li servira de referència per a arribar a la seua vinya; no va trobar a ningú per la contornejada que li poguera  ajudar a arribar on estava la seua família. Els ulls se li van començar a omplir de llàgrimes, fruit del seu desconçart.
En una de les anades i vingudes per aquells camps desconeguts per a Tonet, se li va ocórrer alçar la vista i ...que alegria, allà a la llunyania es divisava la muntanya i l'ermitori de Sant Miquel; tenia un punt de referència, al peu d'aquella muntanya estava el poble, i en el poble la seua casa.
Sense pensar-ho més, va deixar les dos botiges que portava plenes d'aigua sobre les pedres d'un ribàs i va començar a caminar creuant camps i camins, sempre en direcció a la muntanya, era la seua referència, segur que arribava al poble.
El camí era llarg, esgotador per a un xiquet, la muntanya s'acostava cada vegada més i Tonet estava esperançat a arribar a sa casa i comptar-li a la seua iaia l'aventura.
En el seu llarg caminar, es va trobar amb una carretera, que al poc de temps va reconéixer pel paisatge; era la carretera que el portaria al poble. Al poc es va trobar amb un home que conduïa un carro carregat de raïm i que anava en direcció al poble; el carreter es va estranyar al veure un xiquet caminant sols i amb els ulls amb senyals que havia plorat, li va preguntar què li passava i Tonet li va comptar tot el succés, i també li va dir de qui era fill i on vivia.
L'home el va acompanyar a casa de la seua iaia, la qual es va estranyar molt de veure el xiquet en casa a eixes hores; Tonet li va comptar també el que li havia succeït i la iaia sen va anar a buscar un veí, perquè amb la bicicleta se n'anara a la vinya on estava la família i comptara el que passava.
Mentrestant, la família de Tonet al veure que no arribava amb les botiges d'aigua, van començar a preocupar-se per la seua tardança. La mare tota nerviosa pensava que havia caigut dins de l'aljub; el pare la consolava, li deia que l'aljub tenia reixes, i estava tancat amb un cadenat, era impossible caure dins.
A pesar de tot es van organitzar per a la busca del xiquet: uns per les vinyes, altres pels camins; cridaven a veus a Tonet i no responia. Quan van trobar les botiges damunt del ribàs, la seua preocupació va ser major. Què li hauria pogut succeir?
Ja estaven tots angoixats per l'absència del xiquet, quan va arribar el ciclista amb la notícia que Tonet estava en casa sa i lliurat de perill.
Des del dia del succés, Tonet li va agafar un afecte especial a la muntanya de Sant Miquel. Per a ell era la referència i guia. Quan per alguna cosa havia d'eixir del poble, a la tornada, alçava la vista i al divisar-la notava en el seu pit una gran satisfacció; allí al peu d'eixa muntanya estava el seu poble, sa casa, la seua família.
Tonet ja era Tono, s'havia casat i tenia fills. Quan anava de viatge amb tota la família en el seu cotxe, a la tornada, els xiquets, en el seient de darrere, ja cansats, no paraven de preguntar:
-Falta molt per arribar pare? Quan arribem? 
I Tono per a entretindre'ls sempre els deia:
-  A veure qui és el primer a divisar la muntanya de Sant Miquel?
I al mateix temps pensava:
- Si els meus pares m'hagueren portat de viatge amb cotxe, estaria ací darrere mirant el paisatge i sense avorrir-me, però només em portaven en carro i sempre era al camp i per a treballar.
 Cal veure com han canviat els temps!
I els xiquets?
 Cal veure com han canviat els xiquets!                                      20/11/2.006
                                                     


No hay comentarios:

Publicar un comentario