El pati de ma casa

El pati de ma casa és particular:

Així diu una vella cançó infantil, i així crec jo que verdaderament és el meu. Per ell desfilen una infinitat de personatges, tots ells habitants del propi edifici on està situat l'apartament on vixc, cada un d'ells té una peculiaritat i entre tots formem una "trup"digna de detallar.

En el soterrani, junt amb els trastos vells, viuen les rates; viuen i viuen bé, millor crec jo que cap dels altres veïns, allí estan elles a gust, entre els trastos i entapissats dels mobles vells, de tant en tant ixen per algun forat que han fet, a buscar menjar pels carrers i fins  s'atrevixen a entrar en les cuines dels veïns i atrapar algun tros de pa o de formatge per al seu suport.

En l'entresòl vixc jo, el que vos vol comptar les coses més o menys que allí succeïxen. Ma casa, crec jo, és la millor de tot l'edifici; per a arribar a ella no cal pujar molts escalons, i no està mal per a una finca vella que no té ascensor, és àmplia, amb grans finestrals que donen a dos carrers, amb molta llum, i prou acollidora per a un fadrinot com jo.

En el primer pis hi ha tres apartaments: En el primer, el més xicotet , que ha estat buit molts anys , viuen des de fa poc de temps dos parelles de "okupes", si, si "okupes" així com sona, van arribar un dia i al veure que el pis estava molt de temps buit, el "okuparen". Són bona gent, encara que quelcom extravagants, porten el cabell a "rastes", tatuatges per  totes les parts visibles de la seua pell i crec que per les que no es veuen també, "picings"en tots els llocs que vos podeu imaginar, i em pareix que fins on no seríeu capaç d'imaginar també, van vestits amb roba rara, porten  monyiqueres de cuiro amb claus i cadenes, no armen rebomboris i són educats , amables i servicials.

En el segon apartament del primer pis, al costat dels "okupes" viu ma mare i el seu gos Tobi ; pobra mare  i pobre Tobi . Al primer d'arribar estos, no podia fer-se la idea de tindre uns  veïns tan rars, i no diguem res de Tobi, cada vegada que els veia, els rebia amb un grunyit; al final s'han fet molt amics  i la mare ha de passar moltes vegades a buscar el seu gos a casa dels seus veïns "okupes".

A la mare li he proposat que canviem de casa, i així hauria de pujar menys escales, però ella diu que res de res, clar, així cada vegada que puja o baixa a sa casa entra en la meua i de pas mira , tafaneja i també entra en la meua vida.

Al costat de la mare viu la família Garcia: Un matrimoni amb dos xiquets, són perruquers; no els agraden res els "okupes", no volen que els seus fills facen amistat amb ells, i critiquen a la mare per la seua bona relació;diuen que ja els agradaria agafar-los en la seua perruqueria i tallar-los al zero eixos pèls que porten.  Als xiquets també els agrada jugar amb Tobi; com veieu el gos és l'amo del primer pis.

En el segon pis també hi ha tres apartaments: el primer, el més xicotet està buit fa molt de temps; els veïns estan preocupats, temen que els "okupes" córreguen la veu i arriben altres amics seus a viure allí.

En el segon apartament, el que està dalt del que viu ma mare, viuen Violant i Eduardo; una parella de recent casats, són administratius els dos, i tenen els fums molt alts, però jo crec que no és per a tant. Ella porta cada dia un modelet diferent, sempre conjuntada, vestit, sabates, bossa de mà; ell cada dia una camisa diferent, amb una corbata a joc; però es nota que és roba del mercat ambulant. Presumixen de bona posició, però si fóra així, crec jo, viurien en una altra casa i en una altra zona; tampoc volen saber  res dels "okupes" .

En el tercer apartament del segon pis viu el senyor Sixto, el iaio sord, el solitari; poc se sap del senyor Sixto; no rep a ningú, ningú el visita, no molesta a ningú i ningú li molesta, ni tan sols el piano de Luis, perquè dalt, en el porxe viu Luis, un pianista quarantí, ben paregut, professor de piano, que passa els dies entre Bach, Beethoven   i Chopin, rebent els alumnes i de tant en tant a alguna alumna prou avançada, però no precisament per a donar-li lliçons de piano.

I dalt del tot, en el més alt de la casa viuen els coloms, allí fan els seus nius, allí crien els seus colomins.

Com tota casa que es pree, a la meua no li falten ni les rates ni els coloms, tots ells són els més lliures, els  que ningú controla: jo els  anomenaria el principi i el final de ma casa.

                                                                                      12/02/2.008