El robatori de la Vila de Dalt

Vila de Dalt i Vila de Baix són dos xicotets pobles que estan situats en una mateixa vall.

Vila de Dalt està situat als vessants de la serra que forma la vall; al seu terme hi ha frondosos pinars i moltes fonts de les quals brolla molta aigua, però no té terres per aprofitar aquesta aigua.

Vila de Baix, com el seu nom indica, està situat al fons de la vall; té fèrtils hortes que es reguen amb l'aigua de les fonts de Vila de Dalt. En aquesta situació és clar que entre tots dos pobles hi ha una considerable rivalitat i moltes baralles. Que si l'aigua és nostra, que si les terres són nostres, que la meua filla no es casarà amb el teu fill, que si el meu fill no es casarà amb la teua filla..., i així un bon munt de coses i coses.

El que no tenen els veïns de Vila de Baix és la relíquia de fra Cosme; això és exclusivament dels de Vila de Dalt.

Segons conten, fa moltíssims anys hi hagué una epidèmia de còlera a la vall, els morts es comptaven per desenes en ambdós pobles.

El frare Cosme era un franciscà nascut a Vila de Dalt. Quan va arribar al convent on professava,  la notícia de l'epidèmia del seu poble, demanà permís al seu superior per anar a donar un colp de mà als seus paisans ajudant-los a cuidar els malalts.

La presència del frare al poble fou considerada molt eficaç, doncs als pocs dies de la seua arribada els morts començaren a disminuir.

Quan es va donar per acabada l'epidèmia i es van comptar els morts dels dos pobles, els de Vila de Dalt van ser considerablement inferiors als de Vila de Baix. Els veïns de Vila de Dalt estaven convençuts que açò era degut a la presència i a l'ajuda del frare franciscà.

A partir d'aquest moment, el poble de Vila de Dalt començà a tindre una gran devoció per fra Cosme, fins al punt que quan aquest va morir demanaren al convent un tros del seu hàbit, del qual van fer una relíquia. Després d'un temps, van encarregar una imatge de fusta amb la figura del frare, i amb la mà penjant  li van posar la relíquia del seu hàbit.

Passat el temps, la fama miraculosa de la relíquia va estendre's per tota la comarca; a Vila de Dalt acudien a tocar-la, quan estaven malalts, gent de tots els pobles de la rodalia; de tots menys de Vila de Baix. Els veïns d'este poble, encara que es morien de ganes, no acudien a demanar el favor de la curació, i si ho feien, era d'amagat perquè no se n'assabentaren els seus rivals.

Havien passat cent anys des de l'arribada del frare al poble; aquell any, el senyor rector i l'alcalde decidiren que havien de fer una festa extraordinària per celebrar el primer centenari del miracle.

Es va nomenar regina de les festes  la filla de l'alcalde, i dames d'honor, la neboda del rector i la filla del metge; es va decidir que convidarien el senyor bisbe, el governador i el diputat de la zona, a vore si així aplegaven al poble uns diners per arreglar la font de la plaça, l'abeurador i l'altar major de l'església. Es va demanar als veïns que emblanquinaren les façanes de les cases i ornaren els carres amb garlandes i gallardets; a la fi es tractava de deixar el poble com una tasseta d'argent.

Quan faltaven quinze dies per a la data assenyalada en què es faria la festa gran, un dia, a primera hora del matí, el sagristà, en entrar a l'església s'adonà que la relíquia de fra Cosme no estava en la mà de la imatge del sant. Immediatament se'n va anar a buscar el senyor rector, per si ell en sabia alguna cosa. El senyor rector no en sabia res.

Es va donar la veu d'alarma. Havien robat la relíquia de fra Cosme.

Es van reunir el senyor rector i l'alcalde per prendre decisions. De segur que l'havien robada els de Vila de Baix, però no n'hi havia proves, ningú no havia vist res.

Es va convocar tot el poble a l'església, es va demanar que tots investigaren, i si algú en sabia alguna cosa o en tenia indicis o sospites, que ho diguera per a poder esbrinar quins n'eren els lladres.

Els dies anaven passant i la relíquia no apareixia, faltava a penes una setmana per al dia assenyalat per a la festa gran; sense la relíquia no es podria fer, els homes importants no vindrien, els diners promesos, tampoc; la regina i les seues dames d'honor no podrien estrenar els vestits de gala que havien comprat a la capital per a aquesta ocasió i tampoc no podrien lluir les joies de les seues iaies guardades en les caixes des de feia molts anys.                   Si la relíquia no apareixia, seria un desastre per al poble; calia trobar-la com fóra.

Quan faltaven cinc dies per a la data assenyalada, es va presentar a casa del senyor alcalde Nelo “el Xufa”.

El Xufa era un home d'uns quaranta anys aproximadament, molt amic del sagristà, a qui ajudava en les tasques d'arreglar l'església, tocar les campanes, obrir i tancar el cementeri… era disminuït psíquic, i l'anomenaven Xufa, perquè si algú li duia la contra immediatament deia: “Mira que et pegue una xufa”. Podríem dir sense ànim d'ofendre a ningú que era el fava del poble, a qui tots se sentien amb el dret de gastar bromes, encara que a voltes aquestes foren molt pesades.

Doncs bé, el Xufa va dir a l'alcalde que ell sabia qui havia robat la relíquia de fra Cosme.

L'alcalde no li va fer ni cas, perquè tot el poble sabia com era, i no s'havia de donar importància a les coses que ell diguera.

Passaren uns dies més i veient que no apareixia ningú que poguera donar pistes dels autors del robatori, l'alcalde decidí contar al senyor rector el que havia passat amb el Xufa, i entre tots dos acordaren que seria qüestió d'entrevistar-se amb ell per vore què se'n podia traure en clar.

Convocaren el Xufa a una reunió a casa del senyor alcalde; li preguntaren què sabia ell  del robatori de la relíquia, i els va contestar així:

- Jo sé qui l'ha robada, però solament ho diré si es compleixen tres condicions.

El rector i l'alcalde es van mirar estranyats pels desitjos del Xufa, però no tenien més remei que decidir el que havia de fer, i li contestaren que bé, que diguera les tres condicions.

Primera condició: Vull que em facen un pastís de cent ous, que posen una gran taula enmig de la plaça i que em servisquen la regina de les festes i les seues dames d'honor, i jo hi convidaré qui vulga.

  El senyor rector i l'alcalde veren que no era massa difícil accedir a la primera petició i la varen acceptar.

Segona condició: M'ha dit el sagristà que a la capital hi ha unes cases que estan habitades sols per dones i que anomenen “cases de l'amor”; doncs bé, vull visitar una d'aquestes cases.

El senyor rector no eixia del seu espant. Com sabia el sagristà on estaven eixes cases anomenades cases de l'amor? Això era inaudit; a més  era pecat i ell no estava disposat a col·laborar perquè es fera un pecat. I els diners? En eixes cases es pagava, i havia decidit que de l'església no eixiria ni un cèntim per a aqueixos menesters.

L'alcalde li va dir que no el preocuparen els diners; d'això, se n'encarregaria ell; ja voríem quina martingala faria en els comptes de l'Ajuntament perquè isqueren d'allí els diners i no es notara. Segona condició acceptada.

Tercera condició: Vull que el diumenge al migdia vinguen a ma casa, per a mi, la regina de les festes i la seua cort d'honor, l'alcalde, tots els regidors i la banda de música, que em porten en cercavila fins a l'església i allí, des de la trona, diré qui ha robat la relíquia.

Açò els paregué un poc extravagant, però tampoc no era difícil de realitzar. Es van mirar, rector i alcalde, i decidiren que acceptaven la tercera condició.

El dissabte a la vesprada es va disposar una taula molt gran a la plaça; al mig de la taula hi havia un pastís molt gran; la regina de les festes i les seues dames d'honor, adornades amb davantals i còfies blanques, estaven disposades a servir el convit.

De sobte, per un dels carrers que donaven a la plaça aparegué el Xufa i els seus convidats, que eren ni més ni menys que tots els pobres, els tolits i els espellifats de tota la comarca.

El berenar va ser servit per les senyoretes que el Xufa havia demanat. Després d'haver acabat el berenar, aparegué a la plaça un taxi, dins hi havia el sagristà; els dos amics acompanyats pel taxista, que era qui sabia el camí per aplegar-hi, se n'anaren a la casa de l'amor.

Ja s'havien complert les dues primeres peticions, ara faltava la tercera.

A l'endemà, a les dotze del migdia, a la porta de la casa del Xufa estava preparada la comitiva que ell havia demanat. Començà la desfilada: de primer passaren la regina i la seua cort d'honor; després, l'alcalde, el rector i els regidors; després anava el Xufa. Duia un vestit negre que Déu devia saber qui li l'havia deixat, ja que li venia grandíssim, una camisa blanca molt arrugada i una corbata de molts colors cridaners, el nuc de la qual havia fet el seu gran amic el sagristà.

En eixir de casa el protagonista, es va disparar una traca i la banda de música va començar a tocar un pasdoble.

Així va anar desfilant la comitiva pels carrers del poble; el Xufa saludava amb la mà alçada a la gent que hi havia a les voreres del carrer, com havia vist fer al rei, als polítics i a personatges protagonistes. Quan aplegaren a l'església, el Xufa va pujar a la trona.

La gent, que havia omplert eixe dia l'església, estava ansiosa esperant que el Xufa descobrira el que sabia sobre el robatori de la relíquia. Tots els personatges que havien format la comitiva estaven asseguts als primers bancs mirant la trona i esperant la revelació.

Quan estaven tots al seu lloc i en silenci, el Xufa, imitant el senyor rector quan fa els sermons, digué:

- Benvolguts veïns de Vila de Dalt. Us he reunit ací per dir-vos que la relíquia de fra Cosme, l'han robada, l'han robada... els lladres!!!