Coses de vells

Li havien dit, no recordava qui, que per a celebrar no sabia què, en la Casa dels Jubilats hi havia una exposició de fotos pasqueres dels anys cinquanta.

Va pensar que seria curiós ferse una volta per allí i veure el que havia de cert en el que li havien dit.

Efectivament; en uns panells que havien posat per al cas, es trobaven exposades una quantitat considerable de fotos en blanc i negre on hi havia xics i xiques en la celebració de la Pasqua.

L'exposició estava molt ben muntada, les havien seleccionat per orde cronològic.

Va començar a mirar-les detingudament, no tènia cap pressa. En alguna d'elles s'entretenia un poc més, intentant conéixer als fotografiats i algunes vegades ho aconseguia, en altres impossible; havien passat tants anys.

A poc a poc repassava els panells fins que va arribar a una foto que el va detindre  per precisió: quatre xics i cinc xiques apareixien en aquella fotografia. Cinc d'ells estaven assentats en un ribàs i els altres quatre de peu darrere dels seus amics.

Va començar a examinar u per un als components del grup; els coneixia a tots però hi havia quelcom allí que no li acabava de quadrar. Al final va recordar què li faltava a aquella foto. Sens dubte aquella quadrilla era la seua, però ell no estava allí. Va recordar que precisament eixe any els dies de Pasqua es trobava indisposat i no podia per res eixir al carrer i molt menys anar a berenar. Va creure recordar que algun menjar li havia assentat malament i va haver d'estar tres dies seguits assentat en la tassa de l'excusat. Unes freqüents cagaleres li impedien alçar les seues anques de l'escusat. Segurament, havien sigut la conseqüència d'algun menjar especial, que sa mare havia preparat amb gran cura, per a celebrar els dies d'abstinència de la quaresma, a la que ella era molt addicta sense fer cas de les protestes del marit i dels fills.

Amb gran dissimulació, es va posar molt pegadet i d'esquena a les fotos, amb molt atenció per a no trencar-la, a poc a poc va arrancar la foto i se la va guardar en la butxaca de la jaqueta. Eixa foto, va pensar, era digna de ser analitzada minuciosament.

Ja en sa casa assentat en una còmoda butaca, va traure la foto de la butxaca i es va posar a observar a cada component del retrat que tenia en les seues mans.

Va començar per la primera fila; la que tots estaven assentats en un ribàs:

El primer començant per l'esquerra (els mascles sempre estaven a la vora, com a símbol de protecció a les femelles) era Juli. Pobre Juli, que desgraciat va ser; ni es recordava ja de tots els anys que feia que hi havia mort en aquell accident tan panoli.

Al costat De Juli estava Tere, que va ser la seua nóvia i la seua dona, i que després de quedar-se viuda va acumular tants alifacs que el seu viure era un sense viure i que també va morir no molt tard.

Li seguia Juani, amb la que després d'alguns anys es va casar. Estava al mig de les seues amigues com si la custodiaren, ja que el seu xic eixe dia no havia pogut anar. Amb Juani havia sigut feliç prou anys, però també ella se n'havia anat feia ja algun temps.

Els següents per orde eren Manel i María. Esta parella després de casar-se  van emigrar a Brasil. Per més que s'havia interessat per ells, feia ja molts anys que ningú li donava notícies dels seus amics.

En la segona fila estava Enric i Leo. Es van fer nóvios, van trencar un temps després i cada un va entaular una nova relació però...cap dels dos ho pot comptar ja.

Els seguix per ordre Mila; aquella rosseta tan polida, filla única, sempre molt ben vestida i pentinada amb el cabell cap a arrere i lligat formant una graciosa "cua de  cavall". Ningú l'haguera pogut reconéixer molts anys després. Afligida d'una penosa malaltia  va estar molt deteriorada fins al seu fi.

Al costat de Mila estava Andreu: el seu entranyable amic Andreu, amb qui tantes coses havia compartit: amistat, confidències i sobretot lleialtat. Andreu i ell havien sigut amics des de l'escola i no s'havien separat fins fa uns mesos que va  a acompanyar-lo en el seu últim viatge.

Va tornar a passar la vista per tots els personatges d'aquell retrat, tots morts ja i va haver de reconéixer que l'únic que quedava era ell, el gran absent d'aquella foto en blanc i negre.

Va esbossar un gran somriure al propi temps que pensava:

Beneides cagaleres!!!

El seu nét que estava prop, al veure l'exagerat somriure del seu iaio li va preguntar:

- Què et passa iaio?

I ell li va contestar:

- Res xiquet, coses de vells,