Era una pluja inesperada, o tal vegada no. A mitjan de setembre, ja se sap, les tempestats vespertines poden ser inesperades però freqüents; despres d'un caluros matí, no ve malament la frescor d'una pluja vespertina.
Plovia inesperadament, quasi ningú portava paraigua, la gent buscava refugi: portals, tendals de les botigues, bars, ell al contrari, es va quedar al mig del carrer, esperant que la pluja caiguera torrencialment, primer sobre la seua cara, després en la resta del seu cos. Li agradava, li agradava mullar-se la cara de pluja, li havia agradat sempre, li va agradar de xiquet i ara ja setantí li continuava agradant.
Recordava de xiquet, vivint en el poble, els dies de treball en el camp. Eren freqüents les pluges inesperades de tardor. Des del tall fins a la caseta de refugi hi havia un bon tram; mentres son pare i els seus germans corrien, ell caminava, caminava quasi lentament, li agradava mullar-se de pluja, després son pare encenia la ximenera, assecava les seues robes mentres els seus germans l'embolicaven en una manta i li donaven un tassó d'herbes calentes.
Ha arribat a sa casa: la seua roba mullada ha deixat un rastre en el portal, l'ascensor i fins a la porta del seu pis. Fica la clau en el pany, obri la porta, ningú li espera, es lleva la roba mullada, se seca, ningú el tapa amb una manta, es vist de nou, ningú li dóna un tassó d'herbes calentes, s'assenta en una engrunsadora al costat del balcó, la pluja ha cessat.
Si demà torna a ploure, eixirà una altra vegada al carrer; li agrada que la pluja el mulle i sobretot que li mulle la cara.
22/11/2.010
No hay comentarios:
Publicar un comentario