Era quasi l'hora de sopar i María es donà compte que no tenia tomaques en la nevera per a fer l'ensalada; li va demanar a Lluis, el seu marit, que s'acostara a la botiga de verdures, la que estava al final del carrer i que comprara un quilo almenys i de pas que portara unes carxofes, algunes altres verdures i fruita i ja tenia ella un treball avançat per a demà.
Lluis encara que portava ja diversos anys jubilat, encara no s'havia acostumat a col·laborar en les tasques de la casa; no li va assentar res bé que la seua dona li fera eixe encàrre. Es va alçar de mala gana la butaca d'orelleres on estava aposentat des de en acabant de dinar, des que va veure el telenotícies de les tres, el teledeporte, l'home del temps, va fer una xicoteta sesta, va veure la pel·lícula, va llegir el periòdic i ara estava veient el magazin de la vesprada, s'alçà de mala gana com ja sabem i li va dir a la seua dona:
- Però a estes hores vols que estiga oberta la botiga de verdures, dona! Et creus què és una farmàcia de guàrdia? A la botiga de verdures se'n va de bon mati, com feia ma mare, quan les verdures estan fresques.
María li va contestar:
- Que no, que no t'assabentes de res, home, que les coses han canviat, que els llauradors ja no matinen tant, que ara les porten a última hora de la vesprada perquè estiguen a punt per a demà, a més la botiga de verdures del final del carrer és d'Isidre, aquell xic, que segons em deies anàveu al col·legi junts, i Isidre no tanca la botiga fins a les tantes.
- Isidre? Com serà d'Isidre si té la mateixa edat que jo i jo ja estic un muntó d'anys jubilat.
- Perquè és ell - va dir María enfadada, veient que el seu marit el que no volia era alçar-se de la poltrona per a anar a per les tomaques - t'hauràs equivocat, serà més jove o no voldrà jubilar-se o el que siga, però és ell, ven tomaques i a esta hora té la botiga oberta, així que arrea.
I li va posar una bossa en la mà dreta i un bitllet de 10 € en l'esquerra.
A Lluis li va costar prou alçar-se de la butaca d'orelleres on la seua prolongada estada havia deixat una considerable empremta, tant en el seient com en el respatler.
Les cames estaven enquilosades, i donant xicotets passos es va tirar al carrer, en una mà la bossa i en l'altra els diners a buscar la botiga de verdures.
Quan va arribar allí no se'l podia creure: efectivament era el seu antic company d'escola Isidre...Però més vell, molt més vell.
Es van saludar, es van alegrar i van començar a comptar-se les seues vides desde que no s'havien vist.
- Però home - va dir Lluis - Com és que no t'has jubilat? Perquè deus tindre prop dels setanta...no?
- Si - va contestar Isidre - però és que els que tenim negocis no podem jubilar-nos quan volem, hem d'estar al peu del canó i portar-los avant.
- Però...tindràs fills.
- No, no tinc fills, tinc un parell de nebots que són uns inútils, que no saben res, a més no vénen ací ni més menys que per a veure si trauen alguna cosa.
En el temps que va durar la conversació, es van comptar les seues últimes vivències. Isidre comptava com li anava de bé la botiga, gràcies a això havia comprat unes quantes cases i finques rústiques i donà a entendre que no estaven malament els seues comptes bancàris. Lluis comptava com li anava de bé la seua jubilació i els viatges que havia fet des que havia deixat de treballar.
- L'any passat vaig estar en Paris: has estat en Paris, Isidre?
- No, no puc jo no puc tancar la botiga.
- L'anterior vaig ser a Londres, cal veure com és de bonic Londres, ho coneixes Isidre?
- No, tampoc.
- Enguany pense anar a les Illes Canàries, podries vindre't amb mi.
- Impossible, jo no puc deixar la botiga.
Després d'un llarga estona de conversació, va eixir Lluis de la botiga del seu antic amic: portava en la mà una bossa amb tomaques, carxofes i un manoll de bledes i en el cap un pensament:
El seu amic seria el més ric del carrer, possiblement el més ric del poble, però del que no li cabia dubte era que dins de poc, seria el més ric del cementeri.
14/12/2.009
No hay comentarios:
Publicar un comentario