La llarga espera

Dalt, en la nit que començava, una mitja Lluna en forma de C, suau i pereosa, navegava entre nuvols disolts, quasi desfets, una Lluna que tantes voltes havia agafat la meua atenciò, en forma de C o en forma de D, sempre recordant que la Lluna enganya, quan te forma de D creix i si la forma es de C decreix. Però eixa nit no em va  enganyar, mirant-la vaig tindre el presentiment de que mon pare tornava a casa. Tornava  després de tres anys d'absència involuntària; una guerra massa llarga, massa dura i massa fraticida l’ havia  allunyat de tota la família.

En aquella casota ens havíem quedat ma mare, els meus tres germans i jo; aquella casota que estava al mig de la vall, rodejada de camps i que tenia un estany al costat del camí, amb unes grans pedres a la vora, en les quals m'assentava per a contemplar la Lluna les nits clares. La casota, que havia sigut testimoni de la nostra penúria, de la nostra falta de diners, de la nostra escassetat d'aliments i de la nostra abundància de penes.

Mon pare, un senzill home de camp, quasi analfabet, s'havia vist involucrat en una sagnant guerra, que ell no havia volgut ni provocat. Sense saber com ni perqué es va veure reclutat en l'exèrcit, disposat a que el  dugueren al front. Allí li va tocar cavar trinxeres disparar fusells, matar enemics...enemics de que i de qui?

Un home que mai s'havia ficat en política, que mai havia tingut enemics, ara li'ls havien creat i l'enviaven a la guerra a lluitar per uns ideals que ell no havia tingut mai.

Mai s'havia entusiasmat, ni de bon tros emocionat al sentir un himne, al vore una bandera, o quan algú parlava de la pàtria i els patriotes. Per a mon pare els himnes eren les cançons que cantava agafat a l'esteva de l'aladre, empunyant la corbella quan segava, o quan ja més descansat es muntava en el trill en l'era. La seua bandera estava formada por els colors del camp: verd i ocre, i els diferents blaus del cel quan allà llunt, en l'horizò s'ajuntaven els dos.  La pàtria,  que era la pàtria per a mon pare ?; els seus camps, la seua casa, els seus fills, la seua mula, el seu aladre, el seu gos, el seu pa, la seua pau...

Al fi van arribar les bones notícies, la guerra havia acabat, els hòmens tornaven a casa, mon pare també; segur que ja no seria el mateix que abans de partir, segur que les calamitats de la guerra l'haurien fet canviar; però jo estava disposada a fer-li la vida a casa, si era possible, més agradable que abans; tanta vida per davant i tota  nostra.

I així, tranquil·la al fi, vaig tornar a la vora de l'estany, a la vora del camí i em vaig assentar en les pedres a esperar la tornada de mon pare.

                                                      14/02/2.007