Dormir i sommiar

Havia sigut un dia intens de treball en el camp, la colla de "collidors" de taronges anava a estall i per a guanyar-nos el sou no calia descuidar-se.

A l'arribar a casa, ja entrada la vesprada de tardor, quasi de nit, una dutxa calenta vindria bé per a descansar els meus ossos; després un lleuger sopar, després em vaig disposar a veure la televisió assentat en una xicoteta butaca. El cansament s'apoderava de mi, els ulls se'm tancaven, crec que em vaig adormir i crec que vaig somiar, o això crec.

Un muntó de gent esperava a la porta d'un dispensari mèdic de la seguretat social, tots es queixaven de les  llistes d'espera, el reumatòleg valia quasi un any perquè et visitara, una ecografia valia cinc mesos d'espera, l'uròleg tres mesos, el cirurgià cinc, el metge de família deu dies; cada especialitat tenia un preu, en temps, clar està.

El volum de la televisió em va fer obrir els ulls: en la pantalla apareixien el senyor Paco i la senyora Rita muntats en un cotxe esportiu donant voltes en el circuit de Cheste en la ma alçada saludaven a tothom; crec que em vaig tornar a dormir i crec que vaig tornar a somiar, o no?

En un col·legi de l'escola pública els xiquets estaven amuntegats; per a poder albergar-los a tots havien habilitat uns barracons metàl·lics, dins dels quals la sonoritat era horrorosa, al caminar dins d'ells es feia un soroll impressionant i no diguem res quan vint o trenta xiquets es movien al mateix temps, a més eren incòmodes, allò era el que menys es podia paréixer a un recinte per a donar i rebre una classe, a part d'açò havien reduït una part important del pati del col·legi i els xiquets quasi no tenien lloc per a jugar a l'hora del esplai.

Em vaig despertar una altra vegada, vaig obrir els ulls, en este moment en la pantalla van aparéixer les imatges d'un edifici molt modern, o molt estrany, segons es mire, que el criden l'Àgora i que encara no s'han posat d'acord ni per a què servirà ni quants milions costarà; el que sí que deia la televisón és que prompte l'inaguraran, que serà un gran esdeveniment i que també serà un referent per a la Comunitat.

De nou em vaig adormir, una altra vegada, i de nou crec, no estic segur que vaig tornar a somiar.

Era una oficina de l'INEM, a la porta hi havia una cua impressionant de gent: uns anaven a apuntar-se a la desocupació, altres a passar llista, però tots es queixaven de com estava trobar treball de difícil.

Vaig tornar a despertar-me, i en la pantalla apareixien uns polítics i uns empresaris que havien "ficat la mà", però l'havien ficat bén fonda en les arques públiques; se'ls portaven emmanillats als jutjats, a les presons o a on fora, però els diners que havien "presumptament"... je... je...  robat no ho tornaven.

Vaig mirar el rellotge, s'havia fet ja molt tard, demà seria també un dia molt dur, havia de treballar per a poder menjar, pagar la hipoteca i la seguretat social; vaig decidir gitar-me, a veure si aconseguia... dormir, dormir, dormir sense somiar.