De poble i de capital

Al llarg dels quasi cinquanta anys de treballar a València, m'han ocorregut anècdotes respecte a l'idioma i alguna d'elles intentaré comptar:

Valencià o Castellà?

Sent molt xicotet, quan ma mare m'emportava de compres a València amb ella, a la tornada a casa tenia un  embolic mental respecte a l'idioma que jo parlava. Per fi un dia, a la volta a casa d'un d'estos viatges, li vaig dir a ma mare:

- Mare, nosaltres parlem en castellà veritat?.

Ma mare tota sorpresa per la pregunta em va contestar:

- Clar que no! Nosaltres parlem en valencià.

Jo vaig continuar:

- Llavors per què a València, parlen diferent que nosaltres?

Els meus raonaments estaven clars: Si en les botigues i en els carrers de València es parlava un idioma diferent del meu, la qual cosa es parlava a València havia de ser valencià i el que parlava jo seria castellà.

De quin poble eres?

En el meu treball, moltes vegades, em tocava atendre algun client, i al contrari que fa habitualment la gent, jo primer em dirigia a ells en valencià i si no el parlaven o no  l'entenien ho feia en castellà.

Algunes vegades, després d'haver estat parlant amb el client en valencià i haver arribat a un acord amb l'encàrrec que volia fer, em preguntava:

- Xiquet, de quin poble eres?

El que donava a entendre que a València només parlen valencià els que són de poble. Abans i ara.

                 Fa cinquanta anys, la gent de la capital ens cridava pobletans en pla pejoratiu; es burlaven de nosaltres per la manera de vestir o de parlar; quan venien als pobles presumien d'haver vist teatre o pel·lícules que en els pobles tardaven anys a veure's o no es veien mai, parlaven en castellà per a donarse-les de més cultes; els xiquets de les escoles de la capital tenien mes mitjans per a estudiar i pareixia que sabien mes; hui afortunadament han canviat les coses; la gent de la capital vol viure en els pobles, mana als seus fills a l'estiu a les granges escoles perquè vegen un pollastre viu i munyir una vaca, busca el pa de poble, fa un muntó de quilòmetres per a buscar l'oli, en este poble o les botifarres en este altre i fa cursets intensius de valencià. Les coses de poble estan en alça i els pobletans també.

La senyora Asunción.

La senyora Asunción era una clienta que jo tenia en el meu treball a València.

Sempre que venia al taller, si no em veia pel mostrador d'atendre, preguntava per mi; volia que l'atenguera jo i quan veia que eixia per la porteta que donava al taller de treball, exclamava en veu alta i en valencià:

 (Era dels pocs clients que parlaven en valencià)

- Mireu-lo que guapo que és i que color de cara de poble, tan bonic que té!

La Pasqua

Era habitual en el poble, quan s'acostava Pasqua, que es formaren grups de xics i xiques per a passar eixos dies i els de Sant Vicent, i després era possible que eixe grup, durara tot l'estiu, a vegades, fins i tot l'any següent.

Quasi sempre en el grup de xiques, hi havia alguna que tenia una cosina pròxima o llunyana que vivia a València i la invitava a passar les Pasqües en el poble.

Les xiques del poble, es cridaven: Reme, Conxin, Fina, Carme...En canvi les de València es cridaven Maripili, Mara, Merche...inclús recorde una que es cridava Choni. Hi havia altres diferències: les xiques del poble anaven vestides amb faldes amples de colors vistosos i bruses de mànega curta i no era difícil que a alguna se li vera, a l'alçar el braç, el borrissol de les axil·les.

Les xiques de València portaven pantalons d'estil "Sabrina" i bruses sense mànegues i encara que alçaren el braç, no es veia ni rastre de borrissol, era com si a les xiques de la capital no els cresquera el borrissol en el cos.

A l'hora  de ballar, les xiques valencianes, si era rok o mambo ballaven soltes i si era bolero, posaven la mà dreta en el muscle, esquena, inclús alguna en el coll del seu company; les del poble tenien vergonya de ballar soltes, i en els lents, posaven la mà dreta en el pit del xic i feien tanta força espentant que al final d'una vesprada de ball, no era d'estranyar, que a elles els fera mal la monyeca i al xic li haguera eixit una blaüra en el pit. No era gens rar que les valencianes portaren als xics darrere com a borinots.

Tornem, doncs a la Pasqua: Era costum que les xiques portaren el berenar; berenar sempre magnífic i abundant, pareixia com si es picaren entre elles a veure quina el portava millor; els xics compraven les olives, el vi o la cervesa, gasoses, gelats i invitaven al cine.

Un dia de Pasqua, en el parc de Sant Vicent, a l'hora de berenar, mentres les xiques estenien les mantes en el sòl, posaven les tovalles i treien el berenar, els xics compraven les olives a una parada que tots els anys posava el "olivero" del poble; a una de les xiques se li va ocórrer dir:

- No compreu "coents".

I la valenciana de torn va preguntar:

(En castellà, perquè les valencianes  sempre parlaven en castellà)

- "Coents" què són "coents"?

I un xic, molt amable ell, li va explicar, en "el seu" castellà què eren "coents".

- Pues... "coents" són, como unos "pimientones" però chiquititos y que "cueven".

Micalet i la paella

Durant la guerra civil, va arribar al poble una família de València. Era un metge oftalmòleg, la seua dona i un muntó de fills de diverses edats.

S'havien vingut al poble perquè en la capital escassejaven els aliments i la vida en els pobles era més fàcil i també es pensava que per alguna altra causa, però això només eren conjectures, ningú va poder esbrinar res.

Van llogar una casa al costat de la dels pares de Miquel, uns llauradors de caràcter extraordinari que prompte van entaular bona amistat amb els seus nous veïns i amb els seus fills. No era rar veure els fills del metge muntar-se al carro del seu veí i anar-sen a l'horta amb ell i tampoc era rar que a la volta de l'horta, els melons, creïlles o tomaques que portava el carro es descarregaren en casa del senyor metge. L'amistat entre les dos famílies va créixer extraordinàriament, i sobretot entre Miquel i un dels fills del metge, Ramón, que tenia la seua mateixa edat.

Es va acabar la guerra, el metge i la seua família van tornar a València i l'amistat entre les dos famílies va continuar; no hi havia viatge a València dels pares de Miquel que no anaren a visitar al metge, el qual els rebia amb una immensa alegria.

El temps va passar, els xics van créixer, Miquel es va casar i tenia un fill Micalet de sis o set anys.

Un dia, Miquel, va rebre una bona notícia: el seu amic Ramón aniria el diumenge següent a visitar-lo. Es va posar molt content, feia molt de temps que no sabia res d'ell.

Miquel, que era llaurador com son pare, va preparar la visita del seu amic: van matar un ànec per a fer la paella, la seua dona va fer pastes; havien de complimentar el seu vell amic.

Va arribar el diumenge: alegria al veure's, abraços, Ramón , que era metge com son pare venia amb la seua dona; van conéixer a Micalet i es van alegrar molt, pareixia un xiquet molt espavilat. Es va fer la paella amb ànec, mentrestant els dos amics anaven recordant el temps passat junts en el poble, ple d'anècdotes i de penúries per part de Ramón i la seua família; recordava este, les vegades que havia sopat en casa de Miquel perquè en la seua no hi havia menjar per a tants i les creïlles i hortalisses que sa mare els donava, gràcies a les quals la seua mare podia fer els menjars moltes vegades.

MIcalet, oia atentament i callava.

La paella ja estava acabada, es va posar al mig de la taula i com era costum en el poble, tots a menjar en ella; els invitats no paraven d'elogiar com estava de bona, mentres menjaven amb bon gana.

La conversació continuava molt amena, però la mare de Micalet es va donar compte que el xiquet no menjava paella, i li va dir:

- Micalet, menja fill meu, menja paella, potser et passa alguna cosa?.

I el xiquet va contestar:

- No mare, no em passa res, que mengen estos senyors que han vingut de València, que mengen ells jo ja menjaré el diumenge que ve, que vosté fa paella tots els diumenges.