Datos personales

Mi foto
Llíria, València, Spain
Primer Premi de Prosa Literaria a l'Ajuntament de Llíria 2012 per "Les Campanes de Sabel·la". Primer Premi del Certamen de Narrativa breu de l'Ajuntament de Valencia 2006 per "Fumata Blanca". Segundo Premio Cartas de amor del Ayuntamiento de Valdemoro 2012 por "Hola y adios". Primer Premi Universitat Florida concurs La Rosa de Paper 2010 per "Les tutel·les d'Adelina". Segon premi de la fundació Sambori 2011 per "Els alacrans". Primer Premi en el concurs de contes no sexistes de l'Ajuntament de Llíria 2008 per "Nina la maxote".Primer Premi en el concurs de contes no sexites de l'Ajuntament de Llíria 2009 per "Tres eren tres". Premiats a l'Ajuntament de Llíria "Conilla blanca, conilla negra" 2004, "La figuera de Tonet" 2005, "Tonet i el gos" 2007, "Història de les dos Maries" 2007, "La montanya de Sant Miquel" 2008, "El primer dia de juliol" 2009, "La Consolota" 2009, "Ón aneu, d'ón veniu?" 2011, "L'assamblea de l'hort" 2011, "Mon tio Gorgó" 2012.

jueves, 3 de mayo de 2012

El carrer de Babel

Es el mes d'agost: El dia ha sigut molt calorós; a mitjan vesprada, després de donar-me una dutxa amb aigua freda, em dispose a fer un passeig pels carrers del poble; estic sols, la família ha eixit de viatge i jo no els he pogut acompanyar.
En el carrer principal del poble, ple de bars amb les seues terrasses, es nota que és agost, que hi ha vacacions, totes les taules estan ocupades, a la gent se la veu passejar sense presses, amb eixe aire despreocupat que dóna saber que tens tota la vesprada per a l'oci.
Per fi, trobada una taula buida en la terrassa d'una gelateria, decideix assentar-me i demanar una orxata; allí, acompanyat de la meua soledat, entre glop i glop del saborós i fresc líquid vaig observant la gent que puja i baixa pel carrer, i també als que estan assentats en les taules del meu voltant, i a cada un li vaig adjudicant la seua corresponent història:
Passa un matrimoni de mitjana edat, amb molt bon aspecte els dos, porten de la mà a una xiqueta de tres o quatre anys, de trets orientals: ulls ametlats, nas xato, pèl negre i molt llis pentinat amb dos cues i una franja que li cobrix tot el front; és Xina, serà adoptada pense, cal veure el que és capaç de fer la gent quan està plena d'afecte i no té a qui donar-ho.
Després passen un grup de xiques molt jovens, totes molt guapes, molt maquillades, el cabell totes el tenen negre, unes el porten pentinat amb una grossa i llarga trena, altres porten una espessa i llarga cabellera que quasi els arriba a la cintura; porten vestits de models i colors molt cridaners, i calcen sabates de formes i tacons molt exagerats, entre elles es parlen a veus molt altes, i amb un vocabulari que no es fàcil d’entendre, són gitanes. M’agradaria que es mantingueren així de guapes per molts anys.
En la taula de la meua esquerra, hi ha assentat un matrimoni major amb dos xiquets (seran els seus néts) que estan portant de coroneta a la iaia amb els seus capritxos; ja han demanat dos gelats diferents i no han sigut capaços d'acabar-se cap dels dos; el iaio, amb cara de resignació i més paciència, va donant fi als gelats que els xiquets van rebutjant, silenciosament, sense dir ni mu; la iaia en canvi està tot el temps barallant-se  amb els xiquets: que si neteja't les mans, que no et taques el vestit, que estigues quiet; pobres iaios, segur que durant tot l'any estan cuidant els néts perquè els seus `pares puguen treballar els dos i... en el mes d'agost, també almenys una setmaneta perquè se'n vagen de viatge.
En la taula de la meua dreta, hi han sentades cinc dones entre cinquanta i seixanta anys d’edat, totes elles molt elegants, molt ben pentinades i molt ben vestides, estan prenent diferents gelats, i duen una conversa molt divertida, crec jo, per els gets que veig en les seues cares. A esta taula no m’agradaria que s’agregara la meua dona, ja que totes elles son viudes.                         
En la taula de davant estan assentats un grup de magrevies, què com se que són magrevies? , perquè està clar: a més que tots són hòmens, tenen el cabell arrissat i negre, la pell també fosca, i el que han pres són cafés tallats i refrescos.
Passa una parella de magrevies també, ell va vestit a l’europea, pantalons vaquers, sandalles i camisa de manega curta, en canvi ella du una túnica de colors cridaners que li aplega quasi fins als peus i per davall d’ella apareixen uns pantalons que fan conjunt amb la túnica, el cap el du cobert amb un  bonic mocador que no li deixa vore ni un floc dels seus cabells ( pobra xicota que calor deu estar passant !), s’acosten a la taula on estan sentats els seus paisans, es saluden però no es senten, serà, dic jo, perque amb la seua cultura està mal vist que una dona es sente en la taula d’un bar.
En una altra taula, un poc més enllà hi ha assentats un grup d'hòmens, sols també; estos tenen els ulls i la pell clara, i la seua taula està plena de botelletes de cervesa buides; són romanesos, pense jo.
S’acosta a la meua taula un jove molt guapo, moreno de pell i cabell, amb un bigot molt fi, porta en la ma un manoll de roses, embolicades cadascuna amb paper transparent, em demana que li’n compre una, “per a la seua dona” , diu ell, “avui no tinc dona, estic sols” li conteste jo, malgrat això li la compre: aquest xicot deu ser de l’India o de Pakistan.  
 En l'última taula que aconseguix la meua vista, hi ha sentat un matrimoni major, però no molt; tenen el cabell, les celles i fins a les pestanyes rosses, la pell roja com a crancs, i el cambrer els ha servit  dos enormes gerres de cervesa que van bevent a poc a poc, a glops xicotets, com si tingueren por que s'acabara; crec que són anglesos.
I finalment passen dos matrimonis, son de pell morena, xicotets d’estatura, cabell negre, llarg i trenzat; elles van vestides amb unes camises blanques, bordades amb motius de molts colors, faldes negres que els apleguen fins als peus, amb uns talls als costats, calçen espardenyes paregudes a les valencianes però negres i al coll duen un munt de cadenes daurades, entre les dues parelles porten al seu voltant cinc o sis xiquets molt menuts: aquests son ecuatorians.
I així, sense a penes adonar-me se m'ha passat la vesprada d'agost, amb la meua acompanyada soledat, i en el meu particular carrer de BABEL.
******************
                                          

No hay comentarios:

Publicar un comentario