Hola i adeu.

-Hola Roser!

No et podries imaginar qui està davant de tu.

Només arribar la notícia he ordit mil mentides per a poder escapar-me i arribar el més prompte possible fins ací.

Als meus fills, no els cabia en el cap que de sobte tinguera tant d'interés a anar a veure L'Alhambra, encara sort que el meu nét Albert m'ha tirat una mà. Albert sempre em tira una mà en quasi tot. Ell és el meu confident i jo el seu; és l'únic que està assabentat de lo nostre. De lo nostre; d'aquella passió o d'aquella aventura o potser, simplement d'aquella jove i gran il·lusió.

El viatge se m'ha fet interminable, els meus ulls anaven des del peu del meu nét estrenyent l'accelerador, fins a l'agulla del marcador de velocitat.

Recorde Roser, quan vau arribar:

 Un home viudo i les seues tres jóvens filles, havien arribat al poble. No coneixíeu a ningú i ningú sabia res de vosaltres.

Amb la vostra gràcia i el vostre accent andalús promte vos vau fer amigues dels veïns i de quasi tot el poble; ton pare, en canvi no va tindre la mateixa sort, ell sempre esquerp, sempre taciturn, amb la cara d'amargat i controlant les vostres anades i vingudes, els vostres amics i tot el que concernira amb vosaltres; pareixia una lloba engelosida amb els seus cries, jo crec que estava zelós de tot el que es relacionaba amb vosaltres, o potser podria ser que li ocorria perquè estava fent de pare i mare al mateix temps.

Les teues germanes, morenes les dos: pell morena, cabell moreno, ulls negres. Tu en canvi rossa, el cabell arrissat, les galtes redonetes i amb rosetes i els ulls tan blaus com un cel després d'una breu tempestat de primavera.

Quan volíeu anar al cine o al ball, sempre teníeu l'oposició del vostre pare, al final havia d'intercedir una amiga o sa mare perquè donara el permís i no diguem res de quan els xics vos rondaven.Es posava histèric. Ell volia ser el pare, la mare i també el nóvio de les seues filles.

Si vos sorprenia parlant en valencià - perquè vau aprendre molt prompte a parlar-ho - com ell no s'assabentava, furiós vos deia:

- ¡Hablad en cristiano, coño!

Ve a la meua memòria el dia que em donares la notícia: vos tornàveu al poble, a la vostra "Granà"

Ton pare, no volia nóvios per a les seues filles que digueren "bon dia" en compte de "a la pa de Dió" i molt menys que el xic que pretenia a la seua "Rosariyo" la cridara "Roser".

En la nostra despedida va haver-hi moltes promeses que a causa de la nostra joventut i poca experiència, no sabíem que serien difícils de complir:

- Ens escriurem!, aniré a veure't!, m'escaparé i tornaré!.

Al principi les cartes van ser prou regulars; les meues, sempre a la direcció de la teua veïna "Mariquiya", perquè ton pare no s'assabentara. Amb el temps van anar espaiant-se, les teues clar, al final ja no hi havia resposta a les meues.

Sempre vaig saber de tu, per "Mariquiya" clar!. De la teua boda amb un home important, de la teua maternitat, de la teua viudetat i ara al final, ahir vaig tindre la mala notícia.

A l'arribar ací, no conec a ningú i tampoc  ningú em coneix, solsment "Mariquiya " m'ha reconegut només veure'm, a pesar que no m'havia vist mai.

Els teus acompanyants es queden mirant un octogenari que al veure't se li han humitejat els ulls i a un xaval que agafant-ho del muscle pareix que vullga consolar-lo.

- Quasi no estas canviada Roser!, pareix que estigues en un lleuger i plàcid son, només unes lleugeres canes en el teu cabell ros i encara arrissat i les teues galtes tenen  el color ruboritzat,  un poc pàl·lides.

Després que tot acabe, haurem d'anar a visitar L'Alhambra i fer unes quantes fotos per a ensenyar-les a la nostra tornada a casa. No sé si se'm reflectirà en la cara la tristesa que porte en el cor.

L'últim instant s'acosta, la gent s'amuntona al teu voltant i jo des d'un racó de l'estada i amb llàgrimes als  ulls només puc dir-te en silenci.

-Adéu Roser! 

                                                            08/05/2011