Manuela era una dona de quaranta i tants anys. S'havia quedat fadrina; mai va comprendre perquè; es mirava a l'espill i no es veia lletja, els seus ulls eren grans i foscos, les seues pestanyes més llargues del normal, les seues celles eren fines i ben dibuixades, tenia el nas arromangat i la boca prou allargada, de llavis fins i en les comissures es formaven dos clotets prop de les galtes, la seua xicoteta barbeta estava dividida en dos parts per un suau solc que li donava un aire graciós.
Es mirava també el seu cos i no ho veia roïnament; els seus pits es mantenien encara ferms, la seua cintura ben marcada, els seus malucs amb unes corbes suaus i no excessivament exagerades i les cames eren harmonioses.
Perquè bé, a pesar de tot açò Manuela romania fadrina. Mai un home s'havia fixat en ella, mai un home li havia demanat que es casarà amb ell; ella si que s'havia il·lusionat un parell de vegades, però en aquell xicotet poble, no estava bén vist que una dona prenguera la iniciativa i Manuela es va quedar fadrina.
Una amiga li va dir una vegada:
- Espavila't Manuela, que et vas a quedar per a vestir sants.
I ella molt enutjada es va afanyar a contestar-li:
- Doncs mira, preferisc vestir sants que despullar borratxos.
El temps va passar, les seues amigues es van casar i ella es va quedar fadrina i sola.
En aquell xicotet poble, eren poques les activitats que una dona fadrina podia realitzar. Manuela es va refugiar en l'església, misses, rosaris, adreçar les casulles i les tovalles de l'altar i sobretot tindre molt cuidada la capella de la seua Mare de Déu del Remei, de la que era una fervent devota. Mai li faltaven flors ni ciris a la seu verge, i també li dedicava totes les seues oracions.
Amb el capellà del poble, va entaular una bona amistat, Manuela li comptava les seues preocupacions, es feia major, s'havia quedat fadrina, estava molt a soles. El capellà li havia suggerit que se n'anara monja, inclús la va manar uns dies al convent de les clarisses que hi havia en la ciutat, de les quals ell era un gran amic, perquè prenguera consciència de què era un convent. A Manuela la vida en el convent no la va acabar de convéncer, estava indecisa, no era capaç d'ordenar els seus pensaments.
Un dissabte a la vesprada, a l'eixida del rosari se li va acostar Juanón.
Juanón era un viudo cinquantí, ben paregut i millor situat. Era dels més rics del poble, tenia moltes terres, cases i ramats, s'havia quedat viudo feia a penes un any, també tenia quatre fills. Doncs bé, Juanón li va demanar que es casarà amb ell.
Manuela es va quedar sorpresa, no ho esperava, no va ser capaç de contestar-li, li va demanar que li deixara una setmana per a pensar-seu, que dissabte que ve en el mateix lloc i a la mateixa hora li donaria una resposta.
Se'n va anar precipitada a sa casa, i allí en la seua soledat va començar a donar-li voltes al què li havia succeït. A l'edat en què ja hi havia perdut les esperances de casar-se, quan ja no podia ser mare, li havia eixit un pretendent; però també pensava: “Em voldrà deveres o em busca perquè li arregle la casa, li llave la roba i li acabe de criar els fills".
Els seus pensaments anaven i venien, no sabia a qui consultar perquè li ajudara a prendre la decisió; al capellà no s'atrevia a dir-liu, perquè com ell tractava de convéncer-la perquè se n'anara monja, tenia por que no fóra imparcial.
Al final li va vindre la idea: - Ja està, li preguntaré a la meua Mare de Déu del Remei; ella com sap que jo la vull tant m'ajudarà, segur que m'ajudarà.
L'endemà se'n va anar a l'església, va agafar un reclinatori, i agenollada enfront de la imatge de la verge li va resar un muntó d'oracions; al final dels resos li va preguntar parlant a mitja veu:
- Ai! verge meua, què em convé més mongeta o casadeta? Mana'm una senyal, no em deixes sola amb esta angoixa.
- No et preocupas verge meua, que encara queden sis dies, pensa-t'ho i ja em contestaràs.
Esta escena se va anar repetint en els dies següents, però cada vegada els dies que faltaven per a la resposta eren un menys; cinc, quatre, tres......
L'escolanet de l'església s'havia adonat que a Manuela li estava succeint alguna cosa; la notava nerviosa, rara, diferent i també s'havia adonat de les oracions que cada dia li oferia a la Mare de Déu del Remei, i que després de les oracions tenia una conversació amb ella; va pensar que havia d'esbrinar què li passava i va tindre una idea: l'endemà s'amagaria davall de les faldes de la verge i així s'assabentaria del que Manuela li demanava.
Així va succeir, l'escolanet es va amagar, i quan va arribar Manuela com cada dia, primer va resar les oracions, i després li va preguntar a la verge:
- Ai! vergeta del Remei!, què em convé més momgeta o casadeta?
La verge com les altres vegades no li va contestar i Manuela ja preocupada li va dir:
- Mare de Déu meua!. ¡No m'abandones, contesta'm ja, dóna'm una senyal, mira que només em quedan dos dies, he de prendre la decisió!.
L'escolanet, a l'escoltar açò no va poder resistir-se, i afinant la veu va dir:
- Mongeta!!!
Manuela, al sentir açò, precipitadament es va alçar del reclinatori on estava agenollada i furiosa es va quedar mirant la verge, millor dit al xiquet que esta portava en els seus braços i li va dir:
- Ay Xesuset meu!, tu ja saps que jo també t’estime molt, però no creus que eres massa xicotet per a posar-te en les coses de les persones majors? Qué sabrás tu de la vida?. Per qué no deixes que siga ta mare la que me conteste?.
28/05/2.006
No hay comentarios:
Publicar un comentario