Per fi era diumenge; el dia esperat per Ximo durant tota la setmana; eixe dia disfrutava de la companyia del seu net Ximet durant tot el matí; així estava establert i així succeïa diumenge darrere de diumenge.
Era un diumenge del mes de desembre, concretament el dia dinou; com cada diumenge, després d'assecar-se i posar-se molt polit se'n va anar a casa del seu fill. Pel camí anava mirant-se en els miralls dels aparadors; que elegant s'havia posat: jaqueta de pana, pantaló de llana, camisa a quadres que feia joc amb els pantalons i la jaqueta, abric de xeviot, guants de pells i capell de feltre.
Era cosa de vore el content que es posava, quan estava en el parc amb el seu net de quatre anys, i la gent no encertava a distingir si era el iaio, o el pare del xiquet.
Quan va arribar a casa del seu fill, la seua nora, com cada diumenge, ja tenia preparat al xiquet, l'havia posat ben polit per que no desdiguera del iaio, i els dues, iaio i net, agafats de la mà, es disposaven a disfrutar de la mútua companyia durant tota la matinada del diumenge.
El primer que feien, com sempre, fou anar a desdejunar a la cafeteria. La cambrera al vore'ls entrar, els va acomodar en la mateixa taula de sempre, la que estava al costat de la vidriera que donava al carrer, des d'allí es veia a la gent caminar sense presa, com correspon a un matí d'un diumenge d'hivern.
Desdejunaren com sempre, una tassa de fumejant xocolate, i un bon plat de xurros calentets i recent fets.
Calia vore la cara de Ximete després d'haver acabat el desdejuni; tenia xocolate des de l'orella dreta fins a l'esquerra, i des de la punta del nas fins a la barba. Altre diumenge es portaria la càmera fotogràfica per a fer-li una foto, pensà el iaio.
Amb unes tovalloles de paper netejà la cara del xiquet, i agafats de la mà altra volta se n'anaren cap al parc, on segur que estarien els xiquets que cada diumenge jugaven amb Ximet.
A l'aplegar al parc, el iaio comprà en el quiosc el periòdic, que duia el suplement infantil com cada diumenge; Ximo l‘esperava amb molt d'interés per al seu net, ja que encara que el xiquet no sabia llegir, el iaio pensava enquadernar-lo en un llibre quan ja tinguera tota la col·lecció, i així Ximet tindria un record d'eixa època en la que el iaio i el net eren grans amics.
En el parc, el iaio llegí el periòdic i el net jugava en els seus amiguets. Quan ja anaven de retorn a casa, encertà a passar per allí un venedor de loteria, que els va oferir un dècim; Ximo no tenia per costum comprar loteria, però eixe dia feu una excepció: Comprà el dècim, quasi no mirà el nombre i el va guardar en la butxaca de l'abric; no diré res a casa, pensà, i si toca serà una sorpresa.
El dia del sorteig de la loteria, Ximo estava treballant, no es va assabentar del número de la sort; per la vesprada va comprar el periòdic per a vore el llistat dels premis; el número premiat era el 23.490, es va quedar sorprés, alguna cosa li recordava eixe número; se'n va anar a buscar el dècim, no el va trobar en la butxaca de l'abric; buscà en la cartera, tampoc estava allí; en les butxaques de la jaqueta i en els del pantaló, res de res, el dècim no aparegué; es va posar nerviós, eixe número li deia alguna cosa; ell recordava que el número del seu dècim, començava en dos i acabava en zero com el premiat, però....... i els altres números, no els recordava. Un grapat de números ballaven en la seua ment, i no era capaç de posar-los en ordre.
No va dir res del succeït a casa i eixa nit se'n va anar a dormir, amb el cap calent, i amb el pensament posat en el número del seu dècim de loteria.
Eixa nit Ximo va tindre un somni: en el somni anava a realitzar un viatge conduint el seu cotxe, però el seu cap estava ple d'idees referents al número de loteria. Una veu que no podia esbrinar d'on venia li va dir:
Mira Ximo, posà atenció, perquè en eixe viatge que vas a començar, està la clau per aclarir el número que et duu tan preocupat.
A partir d'eixe moment, Ximo va estar molt atent observant les coses que passaven al seu entorn, no podia despistar-se, era el moment d'eixir d'eixa incertesa que l'angoixava.
Va traure el cotxe del garatge, no va passar res que fora digne de relacionar; conduí el cotxe pels carrers de la ciutat i tampoc, però quan va començar a circular per l'autopista, es va adonar que en eixe moment, en cadascú dels tres carrils circulava un cotxe, el seu i dues més, que eren de la mateixa marca, del mateix model i del mateix color i que a més a més circulaven els tres a la mateixa altura. Estava clar, està era la senyal, era el número 3 .
Uns quilòmetres més endavant, tingué la necessitat d'abastir-se de gasolina; entrà en la primera gasolinera que venia, se'n va anar al sortidor número u, que era el que més prop tenia, quan va arribar s'adonà que tenia el cartell de “no funciona” ; dona una ullada al sortidor número dos, hi havien cinc o sis cotxes esperant el torn, mirà el número 3, hi havia una cisterna descarregant gasolina; no va tindre més remei que omplir en el sortidor número 4 ............com era possible que essent el nombre u el que tinguera més prop, haguera d'anar al 4 que estava en l'extrem oposat? ; estava clar! el nombre 4 era el següent de la clau.
Baixà del cotxe, obri el tap del dipòsit de gasolina, va agafar la mànega, l'apuntà al forat del dipòsit i va prémer el gallet; es va quedar mirant el marcador de litres del sortidor, i li va vindre la idea al cap: segur que l'ultima xifra del marcador de litres, era la que li faltava per a desxifrar el número del seu dècim.
Els seus ulls miraren fixament aquella rodeta que pegava voltes plena de números, esperant que a la fi es parara i li donara la clau del número esperat.
En eixe precís instant, Ximo va despertar del seu somni, i na va poder dilucidar el número en el que la rodeta del sortidor s'havia parat.
Eixe matí, se'n va anar al treball molt desassossegat; havia dormit molt mal i no havia aconseguit aclarir res; els seus companys el notaven estrany, però no eren capaços d'assabentar-se el que li estava passant; en sa casa succeïa el mateix.
El diumenge següent, com cada diumenge, es disposà a fer el de sempre: es va alçar, es va endreçar i se'n va anar a pel seu net. Els dos agafats de la mà se n'anaren a desdejunar-se a la cafeteria; al llevar-li l'abric al xiquet, va vore, que per la butxaca s'endevinava un paperer de colors, el va agafar, i es va adonar que era el seu dècim perdut; tot excitat i alçant la veu, li va preguntar al xiquet com havia anat a parar allí: el xiquet esglaiat i a punt de plorar li va dir:
- Diumenge passat quan vam arribar a casa, al traure les claus de la butxaca va caure aquesta estampeta, jo la vaig replegar i la guardí.
Ximo, fixà els ulls en cadascun dels números del dècim. El primer era un 2 com ell recordava, el segon era un 3, com els tres cotxes del somni, el tercer era un 4, com el número del sortidor de gasolina, el quart, el que no havia pogut esbrinar en el somni era un 8, i l'últim, el que ell també recordava, era un 0 ; el número del dècim era el 23.480.
Va traure la cartera, on havia guardat el retall del periòdic on estava el número premiat era el 23.490; per un número, no li havia tocat la grossa de la loteria; havia segut una llàstima, però........ ben pensat tampoc havia perdut res, a l'acabar en zero li tornaven els diners, així que el iaio i el net, es decidiren a celebrar-ho, prenent-se la tassa del fumejant xocolate, i un plat de xurros calentets i recent fets.
24/01/06
No hay comentarios:
Publicar un comentario