L'Assemblea de l'Hort

El que succeïa en aquell hort no es podia permetre:

Allí cada un feia el que li venia en gana; calia cridar a l'ordre; es convocaria una assemblea; algú hauria de ser el que donara el primer pas...faltaria més.

Eixa era la conversació entre el vell senyor garrofer i el seu pròxim veí, el gran i orgullos pi.

I una clara i estiuenca nit de lluna plena es va convocar la reunió.

-Què passa ací? - es preguntaven la majoria d'arbres, plantes i arbusts que habitaven en aquell hort.

-Vaja rebombori que s'està armant! Potser no estem bé? Però que és el que volen este parell de panolis envanits? - se sentia comentar a alguns dels habitants de l'hort.

-Silenci, silenci!- va cridar amb veu greu el vell garrofer - com veieu vos hem convocat a esta reunió, per a veure qui serà el president; este hort cal organitzar-ho; no està clar que cada un faça el que li vinga en gana: Uns florixen a la primavera, altres a l'estiu i altres a l'hivern; a uns se'ls cauen les fulles quan arriba la tardor i posen el sòl perdut, açò és un desastre i cal organitzar-ho. El meu vell amic i veí, el pi i jo, hem pensat el següent: Cada un presentarà un currículum amb els seus mèrits i en la següent lluna plena ens reunirem una altra vegada, per a entre tots triar al més adequat per al càrrec.

A tots els va paréixer bé, van aplaudir la idea i es va dissoldre la reunió.

Cada un va començar a preparar el seu pla, creient que era el què més mèrits tenia per a ser president de l'hort.

El garrofer, era el que més convençuda estava de ser el triat: era el més vell del lloc, estava allí ni se sabia quants anys, abans que allò fóra un hort, el seu gros i retorçut tronc li donava excel·lència, les seues verdes i frondoses branques produïen abundant ombra a l'estiu, les seues fulles no queien a la tardor, en el seu tronc niaven les palputs; produïa llargs, negres i saborosos fruits que menjaven els animals i en èpoques d'escassetat fins als humans, els xiquets de la casa es feien engrunsadores en les seues branques; no hi havia arbre, arbust o planta que tinguera tants mèrits com ell perquè el triaren president, a més la seua veu era greu, s'escoltava des de tots els racons de l'hort, i tenia suficients dots de comandament per a donar ordres i ser obeït.

Estava convençut el senyor garrofer, que quan exposara els seus mèrits seria el triat sense cap rival.

El seu veí, el senyor pi pensava:

- Jo sóc el més alt de tot l'hort, des de l'alt de la meua copa es veu tota la vall veïna i fins a la llunyana serra, dona ombra a la casa a l'estiu, nien en les meues branques les tórtores a la primavera, es posen en elles a la tardor els estornells, i no és estrany que reba de tant en tant la visita d'algun esquirol, sóc  més gran que el garrofer, sóc jo el que mereix ser el triat.

Encara que tenia una cosa en contra i era això el que li preocupava; quan mirava la vella soca que tenia al seu costat i li venia el record del seu vell company, el que l'amo va talar fa uns anys perquè les seues arrels estaven alçant els fonaments de la casa i...es que calia ser comprensius, per a sostindre esta copa tan gran, es necessitaven unes bones arrels.

La senyora palmera, la que estava a la dreta del garrofer, també va preparar el seu pla;

pensava:

-Vaja parell d'envanits que tinc per veïns!Què s'hauran cregut? Ací estic al seu costat mateix i no m'han fet ni cas, no han comptat amb mi per a res; els emprenyaré perquè jo seré la triada; no hi ha en l'hort ningú que seu  mereixca més.

Com es van a comparar els troncs dels altres arbres amb l'esveltesa del meu? Les copes dels altres, generalment són desiguals, en canvi la meua és harmoniosa, graciosa, igualada; quan el vent agita les copes dels altres arbres, moltes vegades fa la sensació de por, en canvi quan mou les meues palmes és com si un grup de dones estigueren movent els seus ventalls graciosament. Hi ha un proverbi àrab que diu: "Les palmeres tenen les arrels en l'infern...però  les palmes... les palmes les tenen en el cel!"

Res, res no hi ha dubte que jo seré la triada.

Un poc separat estava el ciprer, separat i sol, sempre havia sigut molt orgullós ell: ell a la seua, per amunt, cada any més alt, cada any mes sol, no tenia relació ni amb els de la seua mateixa espècie, els ciprers que formen la tanca; clar estos estan plantats molt juntets i cada any els retallaven, en canvi ell creix a gust, ningú li diu res, només és amic dels pardals que nien en l'espessor de les seues branques però, a pesar d'això també està convençut que serà el triat, creu que tots cauran rendits per la seua elegància i esveltesa, a mes a mes, els grecs dien que el ciprer era el signe d’admiració dins d’un hort.

La mimosa... també la mimosa!,  preparava el seu discurs:

_ No hi ha ningú millor que jo per a ocupar el càrrec! Meu mereixc! Vos heu fixat com he crescut en pocs anys? Porte un desenvolupament tremend! A més, a l'estiu proporcione una fresca ombra i a l'hivern no hi ha planta ni arbre que siga capaç d'assemblar-se a mi, mentres els altres perden les fulles o estan letàrgics jo m'òmplic de xicotetes i vellutades flors grogues, sóc l'única que dóna vida a l'hort a l'hivern, per tant sóc la mereixedora d'obtindre el títol.

La llimera també estava preparant el seu dossier i pensava:

- Jo seré la triada entre tots els companys de l'hort! Meu vaig a guanyar per mèrits propis! Tinc unes precioses llimes tot l'any, done flors en les quatre estacions, no hi ha arbre, arbust o planta que siga capaç de fer el que faig jo, ningú em llevarà el mèrit de ser el president.

L'hedra pensava que no hi havia en l'hort una altra planta tan útil com ella. Ella s'havia enredat per tota la tanca d'al voltant i li donava una gran intimitat; a pesar que el jardiner la retallava tots els anys, ella tots els anys creixia i creixia, cada vegada mes verda, cada vegada més atapeïda.

-Per què no seria ella la triada?

Quant als rosers no va haver-hi manera de posar-se d'acord. Els rojos volien ser ells els que es presentaren a l'elecció: deien que no hi havia res més bonic que una rosa roja, a més era el símbol de la passió; els blancs, no estaven d'acord amb això, deien que eren més boniques les roses blanques i símbol de la puresa i en canvi els de color de rosa, deien que mereixien ser ells els que representaren a l'espècie perquè eren "dos vegades roses" eren roses i... a més a més, de color rosa.

 I el gesmiler? A este no hi havia ningú que fóra capaç de llevar-li el comandament. Quin arbre o planta era capaç de produir flors que exhalaren aromes com les seues?. En les nits d'estiu, ell era el que perfumava l'ambient de l'hort; ell i ningú més que ell.

 Les altres plantes de l'hort no sabien que fer; hi havia tantes i de tantes varietats. Unes estaven en tests, altres en xicotets racons, haurien d'associar-se d'alguna manera per a presentar la seua candidatura, sinó estava clar que el senyor pi o el senyor garrofer es farien els amos i allí es faria el que ells volgueren sense que ningú fora capaç de dir ni "mu".

No va ser fàcil que arribaren a un acord entre totes les xicotetes plantes per a formar una candidatura; cada una pretenia una cosa, cada una tenia una opinió, cap volia cedir ni un punt davant de les altres.

La morera i la jacaranda estaven sorpresas: ningu feía cas d’elles. Clar eren recent vingudes a l’hort, les havien plantat la primavera passada i apenes tenien uns pocs i tendres brots.

S'acostava la següent nova lluna plena; la data assenyalada per a l'elecció del president; tots els habitants de l'hort tenien el seu dossier preparat, tots estaven convençuts que serien triats i el mateix dia de lluna plena a les dotze de la nit es va sentir la veu del garrofer (que sonava com un tro) dir:

- Volguts i veïns habitants de l'hort, ja ha arribat l'hora que cada un presente els seus mèrits i entre tots decidirem qui serà el triat.

El primer a parlar va ser el garrofer, que amb la seua veu atronadora i com volent acovardir als seus veïns va presentar els seus mèrits. Després va ser el pi, que des de l'alt cridava com un boig perquè tots li sentiren bé i creient que com més cridava més raó tenia i així, una a una van anar parlant tots els arbres i plantes components de l'hort.

S'havien format dos bandols, el del senyor garrofer i el del senyor pi, cada un pretenia emportar-se a la seua part a la resta de les plantes perquè ho recolzara en la seua elecció.

Al final es va armar una gran algaravia que no hi havia qui s'entenguera; tots volien tindre raó, ningú volia donar el seu braç a tòrcer; tots parlaven al mateix temps, ningú escoltava a ningú.

De sobte i no se sabia d'on es va escoltar una enèrgica veueta que deia:

- Ja està bé! Ja està bé!

Era la violeta, la que estava davall de la llimera, la que floria a primers de març anunciant que arribava  la primavera, la que passava desapercebuda per la menudesa de les seues flors i per la seua insignificança en l'hort, a la que ningú havia anat a buscar per a fer coalicció amb ella, era la que estava cabrejada i era la que volia parlar i que tots l'escoltaren.

-  És  que potser no vos heu adonat de la barbaritat que preteneu fer? És que vos aneu a deixar portar per estos dos ambiciosos de poder? (referint-se al garrofer i al pi) No vos adoneu que quan manen ells faran de nosaltres el que els vinga en gana? Potser no estem ben així? Cada un en el nostre lloc, cada un complix la seua missió. Ningú mana de ningú i entre tots formem i embellim este meravellós hort.

Es va produir un pausat silenci, després un lleuger murmuri de veus i després un llarg...llarg...llarguíssim silenci.

El dia clarejava, el sol eixia per llevant, l'hort estava esplendorós, cada arbre en el seu lloc, cada planta en el seu lloc i ...ningú, ningú seria capaç d'endevinar que allí havia passat res.

                                                                                              01/07/2.009