Havia arribat octubre. Era l'època de collir la dacsa. En el poble, hi havia el costum, d'ajudar-se uns veïns a altres a pelar les panotxes que els hòmens havien portat de l'horta; es posaven en les grans entrades de les cases a esperar la nit on acudírien veïns, amics i familiars a la festa de la "pelà".
L'amo de la casa, al sembrar la dacsa ja havia procurat plantar alguns grans de "reis"; eren unes panotxes rojes, que a qui li eixien quan les pelaven, amb gran alegria, li donaven el dret de fer una besada a totes les dones si l'afortunat era un home i als hòmens si era una dona la que havia tingut la sort, fet que s'aprofitava per la gent jove, per a donar-se una espenta davant dels seus pares, encara que sempre amb la mirada vigilant de les mares quan era un xic el besador.
Despres d'acabar la faena de la "pela", l'ama de la casa, havia preparat una taula per a obsequiar els seus veïns; quasi sempre hi havia: carabassa torrada, rotllets i "congrets" i per a beure anís i mistela.
Esta nit tocava anar a pelar a casa de Joano, el "Mingarro".
Era el "Mingarro" el més ric del carrer, el que tenia la casa mes gran, el que tenia mes hortes; allí s'anava a pelar mes d'una nit i la seua dona preparava els millors convits del barri; també era on mes gent es reunia i era allí on acudia tots els anys el tio Tófol.
El tio Tófol era un vell fadrinot, guilopo i sabedor de mil històries, apreciat per tots i temut per les mares sempre pensant a protegir la candidesa de les seues filles.
Era freqüent que la nit que el tio Tófol acudia a la "pelà", la gent, sobretot la jove, li demanara que comptara alguna història, a la qual cosa ell accedia de bona gana, encara que estiguera advertit per les mares que li deien:
- Tófol... Tófol, que et coneixem, a veure el que comptes, que siga apte per a tots els públics.
I Tófol sense fer-se de pregar començava així:
- Doncs senyor... era una vegada...
No hay comentarios:
Publicar un comentario